Resultats de la cerca

Es desconeixen les dades essencials referents a la seva formació Se sap, però, que el seu protector fou el duc de Gramont A partir de la dècada del 1740 es presentà com a solista i el 1746 ja era instrumentista ordinari de l’Acadèmia Reial de Música a París En la seva producció de música vocal destaquen els motets sobre textos llatins per a diverses combinacions de solistes, cors i orquestra Entre aquests, el seu Cantate Domino 1750 fou molt popular i apreciat La seva aportació més rellevant es troba en el camp de la música simfònica, gran part de la qual s’interpretava als Concert Spirituel…

El 1756, any en què fou ordenat de sacerdot i nomenat mestre de capella de la catedral d’Orleans, fou estrenat un magníficat escrit per ell Participà en les competicions organitzades pel Concert Spirituel, i hi guanyà el primer premi amb el motet Super flumina Babylonis 1768 L’any següent esdevingué mestre de capella de l’església dels Sants Innocents de París fins que el 1775 fou nomenat sotsdirector de la capella reial Aquest mateix any, la seva Missa Brevis fou interpretada a la catedral de Reims amb motiu de la coronació de Lluís XVI, que el 1780 el nomenà superintendent musical de la…

Estudià música a Friburg i debutà al Grand Théâtre de Ginebra, on protagonitzà diverses produccions operístiques entre el 1964 i el 1966 Simultàniament, exercí de director coral de diverses formacions d’aficionats El 1967 fou contractat per M Corboz per a formar part del Conjunt Instrumental de Lausana Especialitzat en repertori barroc, ha destacat sobretot en oratoris i cantates, però també ha estat un important intèrpret dels papers de baix còmic d’autors com WA Mozart, G Rossini i G Donizetti Ha participat en nombrosos festivals i ha estrenat diverses obres vocals de compositors del segle…

A París estudià a l’Académie Ranson 1931-38 El seu treball s’orientà cap a la decoració monumental vitralls per a l’església de Baccarat, Senyal 1955 en acer inoxidable per a una siderúrgia francesa, elements decoratius 1963 per a l’ORTF a París Interessat pels fenòmens biològics, feu escultures molt suggestives entre humanes i vegetals En els darrers temps fou autor peces que es basen en la diagonal, tractant de treballar les possibilitats de contacte d’uns volums en relació amb la terra on descansen Formà un taller d’escultura a Meudon, EUA

Professor d’història econòmica i estadística a París Estudià els salaris i les causes econòmiques i socials de la seva formació basant-se en rigoroses estadístiques, analitzant llur incidència en els cicles econòmics Publicà Le salaire, l’évolution sociale et la monnaie 1932

Visqué un quant temps a Brusselles, on féu el Bust de Jacques-Louis David 1826, Musée du Louvre Establert a París 1827, portà a terme la seva producció bàsicament romàntica i naturalista, bé que sempre inspirada en un cert classicisme Entre les seves obres més importants cal esmentar Petit pescador napolità amb una tortuga marbre, 1834, Musée du Louvre, la seva primera autèntica creació personal i sense influències, els alts relleus Retorn de l’exèrcit d’Egipte 1830-35 i la Marsellesa a l’arc de triomf de l’Étoile de París, Joana d’Arc marbre, 1845-52, Musée du Louvre, El mariscal Ney 1852-53…

Després dels estudis primaris es dedicà a treballar en diversos oficis, fins que el 1953 collaborà, com a crític, a Cahiers du Cinéma i Arts El 1955 féu el seu primer curtmetratge, Une visite , i després es convertí en l’ajudant de RRossellini, fins el 1958 Figura destacada de la Nouvelle Vague, establí nous postulats sobre l’estètica i l’expressió cinematogràfica, una nova capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa L’any 1959 obtingué el premi a la millor direcció al Festival de Canes per Les Quatre-cents coups, i el 1973 rebé l’Oscar a la millor pellícula estrangera per La nuit…

Fou director de la decoració escultòrica de Versalles després de la mort de C Le Brun Entre les seves obres a Versalles hi ha La saviesa, L’hivern, La font de la piràmide, El rapte de Prosèrpina i Apollo i les nimfes

El 1869 estrenà la peça teatral Le passant, i després altres obres en vers, de caire postromàntic Le Luthier de Crémone 1876, Severo Torelli 1883, Pour la couronne 1895 En poesia evolucionà del parnassianisme Le reliquaire, 1866 Intimités, 1868 a una poesia que exaltava la gent senzilla Les humbles, 1872 Le cahier rouge, 1874 Les paroles sincères 1890 Escriví també novella, narració breu i les memòries La bonne souffrance 1898 El 1884 entrà a l’Académie Française

Succeí el seu pare 1541 com a pintor del rei Francesc I Els dibuixos al llapis conservats sobretot a la Bibliothèque Nationale de París representen la part més important de la seva obra i determinaren un estil lineal en els retrats pintats Evolucionà vers un italianisme tizianià La Reina Elisabet d’Àustria, 1571, Musée du Louvre El tractament real que dóna al paisatge i el sentit decorativista dins la línia de l’escola de Fontainebleau es fan palesos en Dama banyant-se National Gallery, Washington i en El bany de Diana museu de Tours El Retrat de Pierre Quthe 1562, Musée du Louvre anticipa…