Resultats de la cerca

En les eleccions del 9 de novembre del 2008 va guanyar el Pacte per San Marino, àmplia coalició conservadora, amb el 54,22% dels vots 35 escons, mentre que la coalició d'esquerres Reformes i Llibertat en va obtenir el 45,78% 25 escons Al principi del 2009, Antonella Mularoni va ser escollida secretària d'estat i ministra d'Afers Estrangers, càrrec equivalent al de cap d'estat

Dissolta la primera Duma i nomenat president del consell de ministres 1906 per Nicolau II, tingué una actuació política autoritària reprimí l’oposició, dissolgué la segona Duma 1907 i, mitjançant una nova llei electoral, aconseguí una Duma amb majoria conservadora Dugué a terme una reforma agrària 1911, accelerà la política de russificació de Finlàndia, impulsà la colonització de Sibèria i fundà nombroses escoles Fou assassinat per Dimitri Borgov, un doble agent

D’ideologia conservadora, dirigí “El Debate” 1910 i “El Parlamentario” 1914 Escriví novelles El veneno de la víbora, 1906 La verdad en la ilusión , 1912, etc i obres de teatre Vida nueva , 1921 etc, destinades a un públic ampli Autor també de treballs biogràfics i històrics de caràcter anecdòtic, l’Acadèmia de Bones Lletres li publicà La intervención de Cataluña en la guerra de la Independencia fuera del Principado 1908

Llicenciat en història i doctor en ciències exactes, fou professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de València i de l’Escola d’Arts i Oficis de València Molt actiu en les files del valencianisme cultural de la dècada del 1920, fundà i dirigí la revista Cultura Valenciana 1926-31, publicació trimestral de l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil, de clara orientació conservadora, i el 1928 creà, juntament amb el marquès de Lozoya, la càtedra Lluís Vives de la UV Ja després de la Guerra Civil Espanyola, dirigí la revista Esto Vir 1952-55, publicada per…

Conservadora dels museus i arxius nacionals, es dedicà a la història del seu país i sobretot s’especialitzà en l’edat mitjana Obtingué el premi Femina de crítica i història De la seva bibliografia cal destacar, entre d’altres, Lumière du Moyen Âge 1944, Les gaulois 1957, Les Croisés 1959, Histoire de la bourgeoisie en France 1960-62, dos volums, Aliénor d’Aquitaine 1966, Les Templiers 1974 i La femme au temps des cathédrales 1980

Estudià amb David Grane, Leo Strauss i Alexandre Kojève Fou professor a les universitats de Cornell, Yale, Toronto i Chicago Defensà la idea de fonamentar l’educació en la lectura dels “grans textos” i es féu famós amb la seva crítica conservadora del sistema d’ensenyament superior americà, exposat a The Closing of American Mind 1987 Dugué a terme importants traduccions de Plató i Rousseau La seva vida fou novellada per Saul Bellow a Ravelstein

Usat per primera vegada en les guerres entre Gregori VII i l’imperi, novament reaparegué enfront de l’absolutisme dels s XVII i XVIII i la configuració de les esglésies nacionals Al s XIX es caracteritzà pel partidisme a favor de la infallibilitat pontifícia i el dret del papat a posseir estats territorials A la península Ibèrica representà la posició conservadora, de la qual fou capdavanter Donoso Cortés, arran del concordat de l’any 1851

Advocat republicà i liberal, lluità a Valladolid contra els carlins i fou diputat durant el Bienni Progressista 1854-56 Oposat a Isabel II, hagué d’emigrar a París 1866 El 1868 s’uní a la revolució i féu costat a la república unitària i conservadora Fou ministre de governació 1874 en el govern del general Serrano Publicà unes Historias 1878-80, on es justifica i ataca Francesc d’Assís de Borbó i Sor Patrocinio

D’una família de propietaris rurals, estudià a Barcelona i a Madrid Installat a Castelló de la Plana, intervingué en la política local amb significació conservadora, fundà els setmanaris Don Cristóbal 1887 i Ayer y Hoy 1902, i dirigí els diaris El Heraldo de Castellón i La Tribuna Fou un dels principals promotors de la Societat Castellonenca de Cultura 1920 De les seves obres, totes en castellà, destaquen la novella Doña Abdulia 1904 i la monografia històrica Catí 1929

Proclamada després de l’abdicació de Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals Lamartine i socialistes Louis Blanc La insurrecció popular de París juny del 1848, provocada per la dissolució dels Tallers Nacionals , fou rigorosament reprimida pel general Cavaignac i, amb el triomf del partit d’ordre, s’inicià una reacció conservadora Lluís Napoleó, elegit president, donà un cop d’estat 2 de desembre de 1851 que acabà pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador