Resultats de la cerca

Fill d’Azzo V, el 1194 succeí el seu avi Obizzo I com a cap dels güelfs de la Marca Trevigana Inicià l’esplendor del seu llinatge i fou elegit podestà de Ferrara, Verona, Pàdua i Màntua El 1208 els ferraresos li concediren la senyoria perpètua, contestada pels Torelli, sobre la ciutat, i el mateix any el papa Innocenci III l’investí de la Marca d’Ancona, que li confirmà Otó IV

Un descendent seu, Salinguerra Torelli ~1160 — Venècia ~1244, fou un rival dels Este quan Marchesella, l’hereva dels Adelardi, que li havia estat promesa, fou desposada amb Ozzo V d’Este Com que prengué el partit de l’emperador 1236, fou bandejat de Ferrara per una llei güelfa 1240 i confinat a Venècia Els seus fills formaren línies de Torelli a Parma, Fano, Màntua, Forlì, Nàpols i Foligno Giuseppe Salinguerra Torelli mort el 1650, dels Torelli de Parma, es traslladà a Polònia, on traduí el seu cognom al polonès Józef Ciolek i es casà amb Sofia, filla hereva del comte lituà Albrecht…

Estudià a Roma 1550, on entrà als jesuïtes 1559, i fou ordenat de sacerdot 1561 després fou rector de les cases d’Avinyó 1565-70 i Lió 1571-73 i secretari del general Mercuriano Gregori XIII l’envià com a legat a Joan III de Suècia, juntament amb altres jesuïtes, per parlar del retorn d’aquest regne a la comunió romana 1577 actuà de mitjancer entre Ivan IV de Rússia i Esteve I de Polònia 1581, amb la finalitat de fer una ofensiva contra els turcs Mort Ivan IV 1584, donà suport a la política del rei polonès que volia unir Rússia i Polònia Havent tornat a Itàlia, fou professor de teologia a…

Format amb GBellini i Giorgione, treballà a la Llombardia 1521-22, frescs de la Passió, catedral de Cremona, a l’Emília 1528, frescs de l’església de Madonna di Campagna, Piacenza i principalment a la zona del Vèneto Mare de Déu de la Misericòrdia 1515, a la catedral de Pordenone frescs de la catedral de Treviso 1520 i de l’església de San Rocco 1528-29, a Venècia, aquests destruïts Destacat representant del corrent manierista, el seu estil monumental i refinat anuncià l’art d’Il Tintoretto

Fou catedràtic de filosofia i teologia a Barcelona Escriví Vida de san Ignacio de Loyola 1753 i Afanes apostólicos de la Compañía de Jesús en las Indias 1753

Duc d’Urbino Estigué al capdavant de les milícies de Milà i de Florència i de Ferran I de Nàpols Passà després a dirigir els exèrcits pontificis de Pius II, que el recompensà amb el títol de vicari de l’Església 1463 Fou cap de la lliga italiana i vencé els venecians a Molinella 1467 Fou un dels mecenes més importants del seu segle i convertí el seu ducat en un destacat focus cultural de l’època

A Tívoli participà en les excavacions de la villa Adriana i construí la villa d'Este Per al papa Pius IV féu, als jardins del Vaticà, el Casino 1562 i el nínxol que corona el Belvedere, obra de Bramante

El seu sobrenom prové de la interpretació, que el feu famós, del paper de Siface, a Scipione affricano de F Cavalli, el 1671 a Roma L’any 1675 fou admès a la capella papal i el 1679 entrà al servei del duc Francesc II de Mòdena Fou contractat successivament per a actuar en diverses ciutats, entre les quals destaquen Venècia, Nàpols, Milà i Londres Participà en l’òpera Nerone de C Pallavicino Venècia, 1679 i interpretà el paper de Mitridate en el Pompeo d’Alessandro Scarlatti Nàpols, 1684 Lloat a la seva època pel seu excepcional talent, fou també durament criticat pel seu comportament…

Ensenyà filosofia i teologia a Barcelona, i posteriorment fou rector del Collegi de Sant Bernat de Cervera i president de la Congregació de Seculars a Barcelona Se li coneixen dues obres, totes dues sobre el seu orde Apostólicos afanes de la Compañía de Jesús 1754 i Vida de S Ignacio de Loyola, fundador de la Compañía de Jesús 1753, 2 vol En comptes de seguir la història més clàssica de Pedro de Ribadeneyra sobre sant Ignasi, Fluvià preferí la de l’autor siscentista Francisco García La seva intenció, segons reconeix en el pròleg, és imitar el que havia fet el jesuïta italià Antonio Francesco…

És conegut sobretot com a autor del llarg poema èpic Orlando Furioso , obra cabdal del Renaixement italià publicada el 1516 i dedicada al seu protector, el cardenal d’Este L’obra assolí aviat una extraordinària popularitat -que es mantingué al llarg de tot el segle XVI i part del XVII-, cosa que es reflectí, entre altres manifestacions, en l’adaptació d’un gran nombre de fragments per a composicions vocals, molt especialment madrigals, com són ara els de Vincenzo Ruffo, Antonio Cifra i Enrique de Valderrábano