Resultats de la cerca

Creat pel papa Pau III el 1545, amb inclusió de Piacenza, l’atorgà al seu fill, Pere Lluís Pere Lluís I de Parma Assassinat aquest 1547, fou ocupat per Milà El 1558 Felip II de Castella el tornà a Octavi Farnese Octavi I de Parma Els ducs següents d’aquesta dinastia foren Alexandre 1586-92, Ranuccio I 1592-1622, Eduard I 1622-46, Ranuccio II 1646-94, Francesc 1694-1727 i Antoni 1727-31, que morí sense fills El ducat passà aleshores a Carles de Borbó 1732, fill de Felip V d’Espanya, i el 1735, a Àustria, que en féu duc Francesc II 1738-48 Però, ocupat per Espanya 1745, passà, amb Guastalla,…

Apareix amb aquesta denominació per primera vegada al 1271, quan n'era titular Brunisenda de Goscons, senyora de la força de Vallalta i altres feus com Sacreu, Goscons i les Planes Passà posteriorment als seus descendents, fruit del seu matrimoni amb el noble faïdit Pere d’Arquer, que l’ostentaren com a títol fins a l’abolició dels drets senyorials al 1813

Passà al s XVI als Descatllar, senyors d’Avià, al s XVII als Linyau o Llinau, cognomenats des d’aleshores Descatllar, i al s XVIII als Camprodon, marquesos de Sant Dionís, i finalment als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell

Al segle XIII ja pertanyia a una línia dels Ponts, i el 1590 era de Gispert de Ponts El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà la vengué 1671 a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit sembla, però, que la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, muller del marquès de Rebé, la pledejà i guanyà per sentència del 1702 Tot i això, retornà als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran, i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne, el 1872 pel rei Amadeu I, sense perjudici de tercers de millor dret i després d’haver interposat…

La senyoria, adquirida el 1320 per Arnau de Mur, passà més tard a la família Rocafull L’any 1628 fou elevada a comtat a favor de Gaspar de Rocafull i de Boïl, baró d’Albatera El títol passà als marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, i als Arróspide

Comprenia una força del mateix nom amb una capella romànica avui desapareguda, un moli i un parell de cases A principis del segle XIV, segons l’historiador Pons i Guri, passà de ser una petita jurisdicció senyorial separada territorialment de la del castell de Montpalau, a ser una simple casa aloera depenent del bisbat de Girona La titularitat de la quadra passà als Arquer sesgle XIII

Entre el 1692 i el 1701 realitzà abundants treballs per al convent de Sant Domènec a Oriola Pintà les voltes i les llunetes de l’església i una vintena de quadres, entre altres les Esposalles de la Mare de Déu i la Visitació sembla que dibuixà també els esgrafiats del claustre major Decorà també els sostres d’algunes sales del palau senyorial d’Albaida

En un document de l’any 1094 apareix una referència a la casa forta de Sant Pere Espuig o del Puig “ stadio de Sancto Petro de Podio de Biania ” Segons Francesc Caula, aquesta construcció situada al costat de l’església de Sant Pere, dalt el puig i a tocar del mas la Sala, L’any 1935 ja era completament enrunada Segons aquest mateix historiador Francesc Caula El règim senyorial a Olot , Olot 1935, pàgs 28, 62-67, el primer senyor documentat d’aquest lloc és Ponç Bernat, casat amb Ermengarda, que, L’any 1094, féu un testament sacramental a l’altar de Sant Miquel de la parròquia de…

L’església parroquial de Sant Cebrià és romànica El lloc és esmentat el 1017 Pertangué fins al s XV als Mercadal, que hi residiren, i després als Millàs, als Santmartí de Morellàs i als Peguera Dins el seu antic terme hi ha el llogaret del Calç i el santuari de Sant Patllari Davant l’església hi ha l’antic castell senyorial, que conserva una torre s XIII a l’angle NE