Resultats de la cerca

Collaborà a Vida Nova , El Matí , La Veu de Catalunya , En Patufet , Esplai , Xarleston Literari , Diario de Barcelonal i El Correo Catalán Escriví novella rosa — Les noies de moda 1923, La noia lliure 1925, La Totó flirteja 1930, El primer amor 1932 i Amor i turisme 1933— i publicà els reculls de narracions Brossa i Gent de Liceu , entre d’altres També escriví diverses peces teatrals breus — Amors d’ara 1918, L’autor 1928,  Els sis corders de Blanes 1931,  El recién llegado o l’americano nou 1943, bilingüe, i d’altres—, algunes de les quals són adreçades al públic infantil i…

Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona i residí temporalment a Madrid Collaborà en diverses publicacions d’ambdues ciutats Publicà, entre altres obres, diversos assaigs biogràfics El general Manso , 1894  Hijos ilustres de Reus , 1899  Lo general Prim Records de sa vida política i militar , 1907  Siluetes d’escriptors catalans del segle XIX , 1909-13, recull de biografies Bartrina, records íntims , 1911, i Zorrilla , 1912, monografies històriques Tarragona en 1811 , 1894  El periodismo en Reus , 1904 Historia de la ciudad de Reus , 1906, relacions de viatges D’Escornalbou a Scala…

Llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomat en teoria i crítica del teatre per la mateixa universitat i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Després de presentar nombroses direccions d’escena a l’Aula de Teatre de la UAB, debutà a la Sala Beckett amb Àfrica 30 1998, de Mercè Sàrrias Dotat de l’habilitat per a detectar els millors textos teatrals contemporanis, la seva carrera s’ha caracteritzat per un compromís explícit amb les noves dramatúrgies Ha dirigit, entre altres muntatges, El gos del tinent 1999, de JMBenet i Jornet…

Llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1995 s’incorporà als mitjans radiofònics, i el 1997 guanyà un primer premi Ondas ex aequo en la modalitat de ràdio local Tornà a guanyar aquest premi el 2001 pel programa Problemes domèstics de Catalunya Ràdio , que seguí presentant amb algunes intermitències Treballà també per a l’emissora Punto Radio, en el programa A las doce en punto , pel qual rebé el premi Micrófono de Oro 2006, de la Federación de Asociaciones de Radio y Televisión Al mes de setembre del 2009 substituí Neus Bonet al capdavant del programa El Matí de Catalunya…

Es llicencià en dret i es dedicà al periodisme Durant les dècades del 1910 i el 1920 collaborà en publicacions com La Veu de Catalunya en la qual signà crítiques teatrals amb el pseudònim Jordi Clar , Catalunya Teatral  o les sabadellenques Garba  i Diari de Sabadell , el qual dirigí Especialment interessat a escriure sobre les dones, feu diverses conferències sobre el feminisme, fou redactor de la revista Feminal 1907-17 i publicà a Un Enemic del Poble  un “Manifest a la feminitat” 1918 Dirigí les colleccions populars “La Novella Nova” i “La Novella d’Ara”, en les quals, també…

De formació autodidàctica, residí molts anys a Madrid, on collaborà en diversos periòdics Es destacà per la literatura humorística i satírica, a vegades procaç, que el portà a collaborar a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia N’és representativa la galeria de personatges Cabotes i calaveres Melonar de València 1877, escrita amb Constantí Llombart, Gegants i nanos 1895, i De l’agredolç Colloquis, lletretes i epigrames 1900 A Qüentos vells i baralles noves, recollits d’ací i d’allà 1876, amb un pròleg programàtic, aplegà proses i versos propis i molts d’anònims i d’autors de…

Censor reial a Catalunya 1836 i censor de teatres des del 1853, el 1838 fou nomenat professor de declamació al Liceu Filharmònic-Dramàtic de Barcelona Amb un interès especial per la coherència històrica de decoració i vestuari i per l’expressió i la gesticulació adequades en les representacions teatrals, publicà un Tratado de declamación o arte dramático 1833, molt ampliat al Curso de declamación o arte dramático 1848, reed 1853 i 1865 Exercí la crítica teatral i, després de l’estrena de la seva comèdia El barón , el 1833, polemitzà sobre teatre amb Antoni de Gironella al Diario…

Després d’estudiar el batxillerat s’interessà pel cinema, la interpretació i el periodisme, i arribà a ser redactor de la revista Gaceta del Cine  1958 Al principi de la dècada del 1950 feu el meritoriat en cinema i teatre, i escriví i dirigí dos curts, Persecución i La cita 1952 Després treballà en les companyies teatrals de Lope de Vega, Martín Sabatini i Lope de Rueda El 1953 començà la seva veritable carrera professional com a tècnic de direcció, secretari i ajudant, i participà en prop de quaranta produccions i coproduccions rodades a Barcelona i Madrid, al costat de reputats directors…

El primer edifici, amb una capacitat per a 800 espectadors, es construí en un solar cedit a l’hospital de la ciutat pel paborde de la seu A partir del 1715, com a conseqüència de la guerra de Successió, es convertí en caserna, i no es reobrí fins el 1742 Estigué tancat de nou els anys del canvi de segle per una pressió moralitzadora de l’estament eclesiàstic, fins el 1811, i el 1854 començaren les obres d’un nou edifici construït per l’arquitecte Antoni Sureda i Villalonga amb decoració interior a càrrec de Fèlix Cagé El teatre, que rebé el nom de Teatro de la Princesa , fou inaugurat el 1857…

En el teatre , l’actor fa realitat sobre l’escena els personatges de l’obra imaginats per l’autor Per això, se serveix de la seva pròpia persona, ajudant-se amb la veu, els gests, el vestuari, el maquillatge i d’altres recursos segons les èpoques i els països, la qual cosa li permet d’interpretar tant l’aspecte físic del personatge, com la complexitat de la seva personalitat moral En la història del teatre occidental, l’actor aparegué quan, a Grècia, Tespis donà un oponent individualitzat, el protagonista, a les raons del cor Èsquil afegí un segon actor, el deuteragonista, i Sòfocles, en…