Resultats de la cerca

Format al Liceo di Santa Cecilia i a la Universitat de Roma, fou un dels impulsors de la musicologia italiana Tot i que destacà en el camp teòric, especialment en la recerca sobre l’oratori del segle XVII, no oblidà la composició La seva òpera Mirra 1910-13, construïda a partir d’un sistema basat en una divisió de l’octava musical en cinc parts en una forma semblant a la usada en la música d’Indonèsia, és una de les peces més importants de la seva producció Compongué també un rèquiem a quatre veus 1920 i diferents peces instrumentals

Pertanyia a una destacada família de músics, en la qual sobresortiren els seus germans Atto i Alessandro Estigué al servei del gran duc de Toscana, i el 1644 treballà, a París, per al cardenal Mazzarino El 1645 ocupà un lloc com a organista de la catedral de Pistoia, de la qual fou mestre de capella des del 1657 La seva contribució musical més important és en el terreny de l' opéra-comique italiana Fou un dels primers a conrear el nou gènere, en el qual obtingué uns grans resultats i molt d’èxit Un dels seus títols més destacats fou Il Girello 1668

De mare italiana i pare francès, començà els estudis musicals a Tolosa Més tard estudià amb Th Dubois i J Massenet al Conservatori de París, on obtingué premis de piano, harmonia, contrapunt i composició El 1885 guanyà el Premi de Roma amb la cantata Endymion Del 1896 fins a la seva mort fou professor d’harmonia al Conservatori de París La seva activitat com a compositor es concentrà en la producció operística de caràcter verista Les seves obres més importants són La Reine Fiammette 1903 i Le chemineau 1907 Del 1911 al 1914 fou director de la revista "Musica"

A sis anys inicià la seva formació musical Posteriorment estudià enginyeria a la Universitat de Torí Fou editor de nombroses revistes, com "Quaderni della Rassegna musicale" i la "Rivista musicale italiana" també publicà diverses colleccions de música i diccionaris musicals Dirigí i administrà diferents societats i institucions musicals, entre d’altres el Teatre de Torí 1925-31, i fou secretari del I Maggio Musicale Fiorentino Del 1951 al 1969 fou crític musical de la revista "Tempo" Milà Orientà la seva recerca principalment vers la música contemporània i escriví el llibre…

Treballà al servei de la cort de l’arxiduc Maximilià d’Àustria a partir del 1560 Quan aquest esdevingué emperador, l’any 1564, Mergot passà a ocupar un lloc com a baix a la capella de la cort de Viena La mort del sobirà, l’any 1576, i la dissolució de la capella musical feren desaparèixer també qualsevol altra notícia sobre Mergot Se li han atribuït amb seguretat alguns motets publicats entre el 1567 i el 1568 Possiblement és el Franciscus Porto del qual es conserva un madrigal a cinc veus en una collecció italiana del 1547

Estudià amb Luis Iribarne i posteriorment ho feu a Milà L’any 1918 debutà a Reggio de l’Emília i a partir dels anys trenta inicià una esplendorosa carrera professional que la dugué als principals teatres d’Itàlia, Espanya on actuà amb el tenor Miguel Fleta i al Colón de Buenos Aires El seu repertori era constituït principalment per òpera italiana G Verdi, A Ponchielli, A Catalani, PMascagni i francesa G Bizet Enregistrà Carmen , amb el tenor Aureliano Pertile, i Falstaff , amb el baríton Giacomo Rimini Es casà amb el tenor italià Roberto d’Alessio 1930

La seva carrera de baix es desenvolupà bàsicament a Itàlia, on obtingué força èxit El 1811 estrenà a Bolonya l’òpera de G Rossini L’equivoco stravagante El mateix Rossini li confià el paper de Mustafà en L’italiana in Algeri quan es va representar a Venècia el 1813 Pietro Romani compongué per a Rosic l’ària "Manca un foglio" 1816, que fou inclosa en El barber de Sevilla de Rossini en lloc de l’ària "A un dottor" També actuà com a cantant a Màntua 1818 i als teatres de la Cruz 1822 i del Príncipe de Madrid 1823

S’inicià professionalment com a mestre d’escola, però decidí dedicar-se professionalment a la música Debutà el 1963 amb l’Òpera Nacional Gallesa interpretant l’Ismaele al Nabucco , de Verdi, i després abordà d’altres papers d’òpera italiana Rodolfo, Macduff, Ernesto o el duc de Màntua El 1965 feu a Atenes el paper titular de l’ Oedipus rex , de Stravinsky, sota la direcció del mateix compositor, i el 1967 es presentà al Covent Garden de Londres Especialista en Mozart, n’ha enregistrat diverses òperes, que han assolit un gran èxit gràcies a la flexibilitat del seu timbre

Professor en diverses universitats italianes i estrangeres, evolucionà des de l’idealisme de Gentile fins a un espiritualisme cristià, inspirat en Agustí, Pascal i Rosmini, pensadors als quals dedicà importants monografies Fundà 1946 el Giornale di metafisica , i la seva obra, traduïda quasi íntegrament al castellà, influí tot l’àmbit de parla castellana A més de diversos estudis sobre Plató, la història de la filosofia en general i la filosofia italiana i actual en particular, publicà, entre altres obres, L’interiorità oggetiva 1951, Atto ed essere 1956 i Dall’attualismo allo…

Passà a Itàlia, on fou un cantant cotitzat El 1811 estrenà a Bolonya L’equivoco stravagante, de Rossini, que li confià també el paper de Mustafà a L’italiana in Algeri quan s’estrenà a Venècia 1813 Pietro Romani escriví per a ell l’ària Manca un foglio 1816, que fou introduïda a Il barbiere di Siviglia rossinià en lloc de l’ària A un dottor , massa alta per a ell, canvi que prevalgué fins els anys quaranta del s XX Posteriorment cantà a Màntua 1818 i als teatres de la Cruz i Príncipe de Madrid 1822 i 1823