Resultats de la cerca

Augustinià, adoptà el nom de Joan Facund Doctor en teologia 1771, n'obtingué la càtedra 1775 de la Universitat de València Fou provincial de la corona d’Aragó, del seu orde Bibliòfil distingit, formà al convent de València una important biblioteca pública fou destruïda l’any 1812 Acadèmic de Sant Carles 1804, censor de la Societat Econòmica d’Amics del País i predicador i cronista de València, publicà, entre altres obres Institutiones theologicae ad Hispaniarum adolescentium usum, In funere Francisci Perezii Bayerii 1797, El fraile en las cortes , que desvetllà una polèmica, i…

Oficial de marina, durant la Primera Guerra Mundial manà un torpediner Professà com a carmelità i esdevingué provincial de París 1932-39 Després de la invasió de França 1940 tornà a la marina Alt comissari al Pacífic, fou el cap de la flota francesa lliure Entre el 1945 i el 1947 fou alt comissari a la Indoxina amb la missió de restablir la sobirania francesa a la Unió Indoxinesa, cosa que provocà els incidents del 1946 Renuncià altre cop a la vida militar i tornà en un convent carmelità bretó

Pertangué a l’orde franciscà, del qual fou provincial i predicador reial La seva obra literària, dins els corrents de la mística efectista i sentimental i influïda per Tauler i Ruysbroeck, girà al voltant de l’amor platònic i mostrà un profund coneixement de la filosofia clàssica És autor de Triunfos del amor de Dios 1590, Diálogos de la conquista del espiritual y secreto reino de Dios 1595, Lucha espiritual y amorosa entre Dios y el alma 1600, etc, que el situen entre els millors prosistes castellans de l’època

Finançat inicialment per Ateo Martí i subtitulat periòdic obrer, pel maig del 1931 passà a ésser l’òrgan de l’Agrupació Comunista Palmesana, i pel setembre d’aquell mateix any del Comitè Provincial de les Balears del PCE fou dirigit per Antoni Bauzà, i en foren redactors Jaume Cañellas, Pere Canals, Miquel Garcia i Llabrés, etc Suspès a mitjan 1932, reaparegué pel febrer del 1934 com a portaveu de la Federació Balear del PCE hi collaboraren aleshores, entre altres, Heriberto Quiñones, Lluís Montero, Aurora Picornell i Antoni Sureda

Estudià a Barcelona i es doctorà en teologia a la Universitat de Cervera Nomenat canonge de la seu d’Urgell, durant la invasió napoleònica fou designat president de la Junta Provincial de Catalunya Diputat a les corts de Cadis 1810-13, mantingué una actitud tradicionalista Bisbe de Menorca 1815-20 i promogut a la seu de Tarragona, no pogué prendre’n possessió, per l’oposició de les autoritats liberals Durant el Trienni Constitucional formà part de la regència d’Urgell 1821 El 1823, restaurat Ferran VII, prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona

Membre del Partit Republicà Progressista des del 1885 i cap d’aquest partit al Principat Facilità el 1901 l’anada de Lerroux a Barcelona Formà llavors part de la Federació Revolucionària de Lerroux, Blasco i Ibáñez i Soriano, i posteriorment s’uní al moviment antisolidari i participà en la creació del partit republicà radical Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona 1901, 1903, 1909, 1917 i com a tinent d’alcalde i president de la comissió de finances tingué una actuació discutida Fou també diputat provincial el 1914 i el 1915

Procedent de les files de la CEDA, durant la Guerra Civil Espanyola es passà al bàndol insurgent, on collaborà com a especialista en dret civil Acabada la guerra fou regidor de Tàrrega 1942, entrà a la Diputació Provincial de Lleida 1943 i posteriorment en fou president 1946-50 i arribà a procurador en corts 1943-49 Fou, juntament amb Víctor Hellín, un dels casos excepcionals de governadors civils catalans franquistes que exerciren dins el Principat, essent delegat governatiu a Tarragona 1950-51, Lleida 1951-56 i Girona 1956-62

El seu nom era Esteve Blanch i Busquets Caputxí des del 1902, fou definidor provincial, custodi al capítol general i guardià dels convents de Pompeia, Sarrià i l’Ajuda, en ocasions diverses Professor de teologia moral i mentor de l’aristocràcia espiritual i intellectual catalana, fou director del tercer orde franciscà i dels portaveus Catalunya Franciscana i Apostolado Franciscano , publicà innombrables articles d’espiritualitat, que compendià en Normes de vida cristiana en el seu Manual devocionari del Terç Orde 1932 Collaborà a la revista Estudis Franciscans i al periòdic El…

Fill dde l’historiador  Emili Grahit Fou secretari de la comissió provincial de monuments de Barcelona i membre corresponent de l’Academia de la Historia Collaborà amb temes literaris i històrics al “Diari de Girona” i altres publicacions comarcals, i amb temes musicals i sardanístics en la revista Scherzando  1906-35 Entre les seves obres cal esmentar Gerundianes 1910, Recull sardanístic 1916, Errors populars 1922, Les campanes de Girona 1926, Una consueta de la catedral de Girona 1947 i La última guerra carlista en Gerona y su provincia 1956

Mercedari, prior del convent de Barcelona 1749-52 i provincial d’Aragó 1752-55, publicà poemes llatins en preliminars de llibres i opuscles religiosos en castellà deixà manuscrites obres molt diverses, com ara una geografia, unes Flors de la llatinitat , amb traducció catalana, francesa i castellana, que és una de les poques mostres d’activitat de filologia grega al període modern en català, les Notícies de l’alfabet grec i d’altres coses que concerneixen a les lletres gregues , totes tres inacabades i en català conservades a l’ACA, a banda d’altres obres