Les divisions administratives de Catalunya del 1716 al 1833.
L’organització territorial de l’Estat espanyol al final del segle XVIII era un mosaic de jurisdiccions administratives molt desiguals, tant des del punt de vista geogràfic com fiscal o jurídic (intendències, partits, corregiments, etc.). A Catalunya aquesta situació presentava algunes diferències, ja que amb la implantació de la divisió corregimental arran del decret de Nova Planta, s’havia procedit a una major racionalització d’una part de l’estructura administrativa. L’existència de tota aquesta amalgama d’unitats territorials era vista pels il·lustrats i liberals com un obstacle per a l’assoliment d’una administració territorial més justa i eficient. Així, alguns il·lustrats com el polític León del Arroyal o el geògraf Isidoro de Antillón, expressaren a la darreria del set-cents la necessitat urgent que tenia el país de reformar la seva organització territorial.
Per tal de modificar aquesta situació, els polítics il·lustrats espanyols endegaren des de la fi del segle XVIII, tal com ho estaven fent altres països com França, tot un seguit de reformes territorials dirigides a racionalitzar i uniformitzar l’administració territorial de l’Estat. El caràcter racionalitzador d’aquestes reformes obeïa a raons diverses. Una primera, de caràcter econòmic, era que la uniformització administrativa responia en gran part a l’exigència de la fisiocràcia per unificar i simplificar el sistema fiscal. Una segona raó, relacionada amb l’avenç del coneixement científic expressat en la física o l’estadística mecanicista de científics com Laplace o Condorcet, va contribuir a configurar una imatge geometritzant i uniforme de l’organització del territori. Una tercera raó, aquesta de tipus jurídic, era que el caràcter excessivament personalista i particularista de l’administració i la justícia de l’antic règim casaven molt malament amb el nou esperit il·lustrat de la llei, que es fonamentava en criteris generals, uniformes i vàlids per a tothom i tot el territori. I una quarta i última raó, aquesta de caire polític, era que el caràcter unitari i uniforme dels diferents projectes il·lustrats i liberals de divisió territorial responia en gran part a interessos polítics com ara l’augment del domini de l’Estat sobre el territori o el reforçament dels vincles nacionalistes, procurant afeblir els forts sentiments regionalistes de l’antic règim.
Durant el període comprès entre el 1785 i el 1833, any en què s’instaurà definitivament l’Estat liberal a Espanya, es realitzaren nombrosos projectes de divisió territorial, que afectaren especialment el territori català. La invasió napoleònica del 1808 representà un capgirament radical en la tímida política de reformes territorials endegades durant el regnat de Carles IV. Així, el 1810, José Bonaparte va encarregar al seu conseller d’Estat, Juan Antonio Llorente, la realització d’una divisió prefectural d’Espanya. Aquesta dividia Catalunya en quatre prefectures: la del Llobregat amb capital a Barcelona; la del Ter a Girona; la del Cinca i Segre a Lleida, i la de l’Ebre a Tarragona. De manera independent i per raons militars, el mariscal francès Pierre François Charles Auguereau decidí el 6 de març de 1810 la reducció a quatre del nombre de corregiments existents a Catalunya: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell.
No s’acabaren aquí les divisions napoleòniques, ja que el mateix Napoleó, en annexionar-se la resta de Catalunya a França el 1812, va decretar l’establiment d’una nova divisió del territori català. Aquest fou dividit, seguint el model francès, en quatre departaments: el del Ter amb capital a Girona; el de Montserrat a Barcelona; el de les Boques de l’Ebre a Lleida, i el del Segre a Puigcerdà. Cal remarcar que les capitalitats de Lleida sobre l’àrea de Tarragona-Reus o la de Puigcerdà responien al nou enfocament del mapa administratiu català pensat sobre la base de la major o menor proximitat amb París.
Retrat del cartògraf mallorquí F. Bauçà, s.d.
BC
Per la seva part, els constitucionalistes espanyols aplegats a Cadis canalitzaven gran part de les seves energies a organitzar un nou Estat liberal, que s’havia de sustentar sobre un nou mapa administratiu. Així, el 1813 s’encarregà al cartògraf mallorquí Felip Bauçà la realització d’un projecte de divisió territorial d’Espanya. Aquest presentà aquell mateix any una divisió menys radical que les realitzades durant l’època napoleònica, en què es considerava tot el territori català com una única província principal, dividida en tres províncies subalternes: Barcelona, Urgell i Tarragona. Aquest projecte no prosperà i els liberals hagueren d’esperar fins l’any 1820 per tornar a activar els anhelats projectes de divisió territorial. Així, el 14 de juny de 1820 els liberals crearen una comissió específica per a la divisió del territori i la hisenda pública, que estigué encapçalada pel mateix Felip Bauçà. Aquest, després d’un treball esfereïdor, aconseguí l’aprovació el 27 de gener de 1822 de la nova divisió provincial, que organitzava Catalunya en quatre províncies: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.
L’elaboració d’aquest projecte de divisió provocà tot un seguit de discrepàncies i interessos contraposats. Una prova d’això és el fet que l’ajuntament de Barcelona s’oposà a la partició de Catalunya en quatre províncies, o que s’establí una forta pugna entre Tortosa i Reus, primer, i Reus i Tarragona, després, per aconseguir la capitalitat de la nova província. Per la seva part, el geògraf Jesús Burgueño ha posat de manifest com els reformistes catalans assajaren, tant des de la diputació provincial de Catalunya el 1813 com des de la diputació de Catalunya el 1822, una certa regionalització del territori català, amb la presentació de dos projectes de caire supracorregimental.
Les divisions administratives del País Valencià del 1716 al 1836.
Però, amb l’entrada el 1823 dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la divisió del 1822, que havia estat aprovada per les Corts liberals, quedà en paper mullat. Un cop més calgué esperar perquè es tornés a plantejar l’establiment d’una divisió racional del territori. Amb la definitiva arribada dels liberals al poder el 1833, la qüestió de la divisió provincial va ser una de les primeres tasques a dur a terme. Així, l’administrativista moderat Javier de Burgos aprovà el 30 de novembre de 1833 l’actual divisió provincial, que ha estat alhora un dels llegats més sòlids i més polèmics de la revolució liberal. Ben aviat alguns governs liberals van emprendre tímids intents per tal de modificar-la (1840, 1841 i 1856), ja que la consideraven com una divisió provisional, que calia i podia ser millorada.A mitjan segle XIX la divisió provincial començà a ser objecte, sobretot des de Catalunya, de fortes crítiques, la major part de les quals eren d’arrel romàntica. Els primers i més radicals a manifestar el rebuig foren els grups republicans i federals, que la consideraren tant un obstacle per al seu projecte federal com un poderós instrument de domini en les mans del govern central. Més tard, a partir de la dècada del 1860, la burgesia catalana moderada també començà a manifestar el seu rebuig a la divisió provincial. Així, el 1866, l’aleshores polític moderat Manuel Duran i Bas presentà a les corts un projecte de reorganització territorial dirigit a reduir el gran nombre de províncies existent i a regionalitzar l’administració de l’Estat.