Resultats de la cerca

Estudià i es llicencià a Barcelona el 1921 S'especialitzà en dret hipotecari i en dret successori, especialment dins el dret català Fou notari i registrador de la propietat Cursà la carrera judicial i fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya Redactà en gran part la secció de dret successori de la Compilació del dret civil especial de Catalunya aprovada el 1960 El 1972 fou investit doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona És autor de més de 200 treballs, entre els quals destaca el tractat Derecho…

Especialista en dret municipal Funcionari de l’ajuntament de Barcelona 1918 Catedràtic de dret municipal i director de l’Escola d’Administració Local creada per la Generalitat Participà a la redacció de l’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya Organitzà, a partir del 1915, les Setmanes Municipals Publicà Dret municipal vigent i Dret orgànic municipal 1914

Catedràtic de dret civil a les universitats de Múrcia i de Barcelona, i vicedegà de la facultat de dret de Barcelona del 1936 al 1937 Figura entre els principals introductors del modern dret germànic al nostre país és un dels traductors i anotadors del tractat de dret civil i d’altres obres dels alemanys Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Ernst Wolff

En el dret civil català es refereix generalment tant als de doble vincle com als d’un sol vincle i no n'exclou les germanes Segons el dret tradicional, els germans només tenien dret a llegítima a falta de descendents i d’ascendents, si el germà difunt els havia posposats a persona turpis , però aquesta particularitat ha desaparegut després de la darrera compilació, que nega als germans qualsevol dret de caràcter legitimari Quant a la successió intestada, els germans de doble vincle eren cridats, en segon lloc, juntament amb els ascendents,…

Vida i obra Fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós , es formà als jesuïtes, on obtingué el títol de batxillerat el 1889 Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona 1895 i es doctorà a Madrid Fou catedràtic de dret civil a la Universitat Autònoma d’Oñati 1897, on conegué i estudià les obres dels juristes clàssics catalans Ingressà en l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, la qual presidí 1918-20 i en fou nomenat president d’honor, on dugué a terme campanyes memorables en defensa del dret català i contra la reforma del dret notarial També fou membre d’honor de la…

Doctor en dret per la Universitat de Barcelona 1981 i catedràtic de dret civil de la Universitat Pompeu Fabra d’ençà del 1991, fou degà de la facultat de dret entre el 1994 i el 2000 És especialista en dret civil català i ha participat com a expert del departament de justícia en les principals reformes legislatives en matèria de dret de família aprovades pel Parlament de Catalunya durant els anys noranta, entre les quals el codi de família És autor de desenes de publicacions en la seva especialitat, entre les quals destaquen els…

Ocupa una part d’Amèrica, des d’Arizona i Nou Mèxic fins a Colòmbia

A l’Antic Testament, el primogènit del pare tenia dret a una porció doble dels béns paterns i a ésser el cap de la família, mentre que el primogènit de la mare havia d’ésser consagrat a Jahvè purificació A l’edat mitjana, hom la troba en el dret successori feudal per la llei sàlica, el feu era indivisible i inalienable, transferible només al primogènit mascle fideïcomís Aquest dret ha estat conservat pel dret català en la institució de l'hereu

Element important i font de dret en el règim jurídic anglès i nord-americà, l’equitat no és pròpiament font de dret en els països inspirats pel codi de Napoleó, bé que serva una importància a l’hora de donar flexibilitat a l’aplicació del dret i a la interpretació de la llei, així com a l’hora de cercar el principi jurídic aplicable al cas concret no regulat per les disposicions legals En l’ordenament jurídic català, l’equitat tingué una gran importància fins que, a partir de la Constitució del 1599, que establí el dret vigent a Catalunya,…

Hom ha considerat els emprius, propis de l’occident europeu, com a residus d’una primitiva propietat collectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini No seria difícil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d’hispanoromans Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de boscs, prats,…