Resultats de la cerca
Es mostren 10672 resultats
Eduard Flò i Guitart
Pintura
Pintor.
Estudià a Llotja i viatjà pensionat a Roma i a París Es consagrà com a retratista i com a tal desenvolupà una activitat molt profusa Exercí la docència a la seva pròpia acadèmia, primerament establerta a Badalona 1906-1914 i amb posterioritat traslladada a Barcelona Feu exposicions individuals a la Sala Parés i concorregué a certàmens oficials Ell mateix contribuí a l’organització de les exposicions de belles arts que es feren a Badalona els anys quaranta Els seus retrats s’inscriuen dins d’un corrent naturalista influït per Antoni Caba Més esporàdicament tractà el paisatge, la pintura…
Climent VII
Cristianisme
Nom que prengué Robert de Ginebra en ésser elegit papa d’Avinyó (1378-94), considerat antipapa.
A la mort de Gregori XI hi hagué una doble elecció Els cardenals malcontents de la forma tumultuària de l’elecció d’Urbà VI l’anullaren i elegiren en lloc seu Robert de Ginebra, obrint, així, el Cisma d’Occident Climent VII residí a Avinyó i fou reconegut per França, Escòcia, Savoia, Lorena, Castella, Catalunya-Aragó, Navarra, Sicília i Nàpols El seu adversari, resident a Roma, proclamà la croada contra Climent La Universitat de París, favorable a Avinyó, proposà la convocació d’un concili per a resoldre el cisma El rei Carles VI s’hi avingué, la qual cosa disgustà profundament Climent VII
Carles de Lazerme
Literatura francesa
Escriptor i poeta en francès.
De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles de Borbó Formà grup amb Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil Es caracteritza, com a poeta, per la malenconia i la ironia Autor dels reculls Les jours passés 1920, Tendre Paris 1921, Eaux vives 1922, Bucoliques et almanach 1927 i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos 1920, de la novella fantasiosa i satírica La veuve de minuit 1926 i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes 1937 Collaborador de publicacions com La Tramontane , Le Roussillon i Le Coq Catalan
Dodecanès
Arxipèlag
Arxipèlag de Grècia, al sud de la mar Egea, que constitueix el nomós del Dodecanès.
La capital és Rodes És format per les illes d’Astypálaia, Leros, Kálymnos, Tēlos, Chalkḗ, Rodes, Patmos, Lipsós, Kos, Nísyros La capital és Rodes 32019 h Aquestes illes foren ocupades pels romans, bizantins, sarraïns, venecians, genovesos i per l’orde de Sant Joan Estigueren sota la dominació turca del 1522 al 1912, que foren ocupades pels italians El 1920 Grècia reclamà el Dodecanès, i el 1923 Turquia renunciava els seus drets però Itàlia el conservà fins el 1943, no obstant els diversos acords de devolució a Grècia La conferència de París del 1946 l’atorgà finalment a Grècia
Carles Eduard Stuart
Història
Rei titular d’Anglaterra i d’Escòcia (Carles III: 1766-68).
Fill de Jaume d'Anglaterra Nomenat regent pel pare, que estava malalt, fou enviat a París el 1744 per a planejar la invasió d’Escòcia d’acord amb els rebels escocesos, però no es portà a terme fins el 1745 i sense l’ajut francès Carles desembarcà a Escòcia, i a Edimburg proclamà rei el seu pare i envaí Anglaterra, però hagué de retirar-se'n i el 1746 tornà a França i a Anglaterra Alliberat, vagà d’incògnit per Europa menant una vida de disbauxa A la mort del seu pare adoptà el títol de comte d’Albany
cariàtide

Pòrtic de les Cariàtides de l’Erectèon
Galería de Faustino (CC BY 2.0)
Art
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o pilastra en la seva missió estructural arquitectònica (atlant).
Bé que hom en coneix exemples molt antics, com el pòrtic del temple-palau hitita de Tall Halaf ~segle XI aC, el seu ús fou més estès a partir dels grecs, als tresors de Delfos segle VI aC i a l’Erectèon d’Atenes segle V aC Perduraren en època romana i hellenística, i durant el Renaixement foren utilitzades de nou, bé que modificades lliurement cariàtides de Jean Goujon, al Musée du Louvre, París, ~1550, així com en arquitectura barroca i neoclàssica Entre els exemples modernistes hi ha la cariàtide del parc Güell, de Gaudí Foren també anomenades canèfores o kórai
Manuela Vargas
Dansa i ball
Balladora de flamenc andalusa.
Nom amb què fou coneguda Manuela Hermoso Vargas Assolí notorietat el 1964, quan guanyà el Premi Internacional de Dansa del Teatre de les Nacions de París, amb l’espectacle Antologia Dramàtica del Flamenc Fundà la seva pròpia companyia i posteriorment formà part del Ballet Nacional, per al qual creà la coreografia Medea , a més de protagonitzar-ne moltes d’altres Collaborà també en diferents pellícules, com ara España otra vez , de Jaume Camino 1969, i La flor de mi secreto 1995, de Pedro Almodóvar Fou guardonada amb la Medalla d’Or al Mèrit de les belles arts 2006
Pere Salvà i Mallén
Arxivística i biblioteconomia
Disseny i arts gràfiques
Llibreter i bibliògraf.
Fill de Vicent Salvà i Pérez , seguí el seu pare a l’exili 1824 i estigué, entre el 1830 i el 1834, al capdavant de la llibreria que obriren a Londres i, a partir del 1834, a la de París El 1847 retornà definitivament a València, on heretà 1849 la llibreria installada allà Publicà el Cancionero de la Academia de los Nocturnos 1869, a partir del manuscrit de la biblioteca formada pel seu pare, el catàleg de la qual elaborà per a la impremta Catálogo de la biblioteca de Salvá, escrito por D Pedro Salvá y Mallen , 1872
,
Antonio Caetano de Abreu Freire Egas Moniz
Neuròleg portuguès.
Introduí i desenvolupà l’angiografia cerebral, mètode de diagnòstic de gran valor per a la detecció de malalties intracranials i que permet de veure els vasos sanguinis del cervell en injectar-hi substàncies opaques als raigs X El 1936 realitzà amb A Lima una lobotomia , primera intervenció quirúrgica al cervell per al tractament d’una malaltia mental El 1949 li fou atorgat el premi Nobel de medicina Exercí també com a polític fou diputat diverses vegades entre els anys 1903 i 1917 i encapçalà la delegació portuguesa a la conferència de pau de París 1918-19
Francisco Gutiérrez Cossío
Pintura
Pintor.
Conegut com a Pancho Cossío , s’inicià en la pintura a Santander 1911 i a Madrid 1914, i posteriorment residí a París 1923, fins el 1932, que tornà a Santander, on, després d’un parèntesi de deu anys d’inactivitat, reprengué la seva obra Aquesta es caracteritza per l’estudi de la matèria, d’una densitat pastosa, i pel dibuix esquemàtic, amb temes diversos marines, natures mortes, paisatges i retrats — Amor 1926, Los peces 1927, Los guantes 1929, Retrato de mi madre 1942 i Dos mesas 1959 — , i és conservada al Museo Español de Arte Contemporáneo Madrid i al Museo de Santander