Resultats de la cerca

Conreà els temes d’història i sobretot el retrat mitològic Membre de l’Académie Royale 1718, des del 1742 fou pintor de la cort de Lluís XV Entre les seves obres cal esmentar Enriqueta de França com a Flora 1742 Galleria degli Uffizi, Florència, Mme de Caumartin com a Hebe 1754 National Gallery, Washington i Maria Leczińska 1748 Dijon

Alumne brillant, començà a escriure poesia a catorze anys Seguí estudis de música, medicina, dret i dibuix, però, interessat només per la literatura, el 1828 fou introduït al cercle literari de Victor Hugo, on conegué Nodier, Vigny i Sainte-Beuve La influència romàntica s’aprecia ja en els Contes d’Espagne et d’Italie 1830 El 1832 debutà en el teatre amb Un spectacle dans un fauteuil , que recull un drama, La coupe et les lèvres , i una comèdia, À quoi rêvent les jeunes filles , obres destinades a ésser llegides i no representades L’any següent publicà dues obres dramàtiques més, Andréa del…

A partir de la publicació de Scènes de la vie bohème 1847-49, sobre la qual és basat el llibret de l’òpera La bohème , de Puccini, fou collaborador de la Revue des deux Mondes fins el 1854 Scènes de la vie de jeunesse 1851 i Le Roman de toutes les femmes 1857 són les seves millors narracions Com a poeta és autor de Nuits d’hiver 1861

Formà part de la Comédie Française i del Théâtre National Populaire de Jean Vilar Dedicada al cinema, començà a adquirir popularitat amb Ascenseur pour l’échafaud 1958 i Les amants 1959 Interpretà personatges sensuals i de vegades misteriosos, sovint dominats per una mena de fatalisme Entre les seves interpretacions, cal destacar les de les pellícules  Le Dialogue des carmélites 1959, La notte 1960, Moderato cantabile premi d’interpretació a Canes, 1960, Jules et Jim 1962, Le journal d’une femme de chambre 1963, Viva María, Chimes at Midnight 1965, L’histoire immortelle 1966, Mrs Klein 1976,…

Inicià la seva carrera literària exaltant la força, la vigoria juvenil i la bellesa física Les Olympiques , 1924 La Rose de sable 1933, publicada el 1951 i Les célibataires 1933, publicada el 1951 marcaren la seva maduresa, que havia de culminar en la tetralogia de Les jeunes filles 1936-39, centrada en la seva misogínia Egotista, de religiositat jansenista i amb un estil d’escriptura inigualable, conreà també el teatre, utilitzant temes i personatges històrics La reine morte 1942, Le maître de Santiago 1947, Port-Royal 1954, etc Tornà a la narrativa del 1930 al 1971 no havia deixat de…

Escriví sainets de la vida popular parisenca — Scènes populaires 1830, Scènes de la ville et de la campagne 1841, Mémoires de Joseph Prudhomme 1855—, molts personatges dels quals foren més tard la base de diverses peces de teatre — Grandeur et décadence de MJoseph Prudhomme 1853, paròdia del burgès mitjà francès— Dibuixà caricatures de tipus corrents parisencs

Obtingué el premi Nobel de química l’any 1906 pel fet d’haver aconseguit aïllar per primera vegada el fluor i pel seu descobriment d’un forn elèctric conegut com a forn de Moissan , que permet de fondre òxids metàllics i que féu progressar extraordinàriament la indústria siderúrgica

Emprà el dialecte labortà clàssic, culte, però desconegut per la majoria dels bascoparlants La seva tasca poètica s’inicià cap al 1950, collaborant en diverses revistes basques Com a narrador, destaca la novella Haur besoetakoa ‘La fillola’, 1970 i les traduccions i adaptacions de contes d’EAPoe, HHMunro, FKafka i altres La seva obra, molt treballada a nivell formal i de temàtica heterogènia, ha exercit força influència en els escriptors posteriors

Juntament amb el seu germà Édouard, inventà i construí els primers pneumàtics desmuntables per a bicicletes i automòbils Patrocinà la publicació de guies turístiques i mapes de carreteres, que porten el seu nom

Diputat radical 1932-40 i sotssecretari del tresor 1936, fugí del règim de Vichy i collaborà amb De Gaulle a l’exili Cap de govern 1954-55, signà el final de la guerra d’Indoxina i s’oposà a la Comunitat Europea de Defensa Passà al PSU el 1959, se n'allunyà després dels fets de Maig del 1968 i s’uní a Mitterrand Es retirà de la vida política el 1973 Escriví La République moderne 1962