Resultats de la cerca

Edità 12 números entre el 1982 i el 1988, amb un tiratge de 1000 exemplars i una periodicitat irregular El títol del primer número fou Guaita Regida per joves investigadors universitaris, tractà amb rigor científic una gran diversi-tat d’àmbits del pensament entre els quals predominà la història per l’interès de conèixer el País Valencià i reflexionar-hi des d’una de les seves comarques capdavanteres, la Safor, en un moment d’auge de la història local Però abastà, així mateix, tots els camps de les humanitats i s’obrí a les ciències experimentals, a més d’incloure seccions de caràcter…

Vida i obra Jesuïta 1745, es traslladà a Roma arran de l’expulsió de l’orde, tot i que tornà a València 1798-1801 i s’exilià novament El 1773 ingressà a l’Accademia degli Arcadi de Roma Escriví algunes obres de teoria de la música que aixecaren polèmica És autor també d’obres molt diverses sermons, tractats de matemàtiques, sobre els estudis cervantins, entre d’altres, i de l’opuscle Lo spiritu de Macchiavelli 1795, que ell mateix traduí al castellà València 1799, que fou prohibit per la Inquisició i on impugnava un elogi de la doctrina política de Maquiavel pronunciat a l’Accademia…

Estudià al Conservatorio di San Onofrio, a Nàpols La seva primera obra coneguda és una òpera sacra titulada L’opera d’amore 1702 El 1703 optà a la plaça de mestre de capella de la cort napolitana, tot competint públicament amb Gaetano Veneziano, Cristoforo Caresana i Francesco Mancini Veneziano obtingué el càrrec, però Sarro fou nomenat vicemestre de capella un any més tard, el 1704 El 1737 fou designat mestre de capella de la cort en substitució de Mancini, que ocupava el lloc des del 1725 Sarro fou un prolífic compositor d’òperes, oratoris i serenates, que, majoritàriament, s’estrenaren a…

Rebé les primeres classes de violí, piano, harmonia i composició de B Scholz, F Morlacchi i ChTh Weinlig El 1811 continuà els estudis de violí i de composició amb L Spohr i el 1812 fou violinista a la capella de la cort de Dresden L’any 1842, per recomanació de Spohr i de F Mendelssohn, succeí a Weinlig com a cantor de la Thomasschule i director musical de les dues esglésies més importants de Leipzig Posteriorment, i també a Leipzig, fou nomenat professor de teoria musical al conservatori El 1850, juntament amb Otto Jahn i Robert Schumann, fundà la Societat Bach, de la qual actuà com a…

El 1688 constava com a alumne d’orgue al Conservatorio de la Pietà dei Turchini, a Nàpols, on exercí d’organista entre el 1694 i el 1702 El seu primer reconeixement com a compositor el rebé quan presentà la seva òpera Ariovisto 1702 El 1703 intentà, sense èxit, aconseguir el càrrec de director musical a la cort de Nàpols, lloc ocupat per Alessandro Scarlatti El 1707, després de la composició d’un tedèum i la seva posterior interpretació dirigida per ell mateix, obtingué la plaça de director musical amb el comte Wirrico Daun A més de la seva feina al servei d’aquest aristòcrata, exercí el…

Llicenciat en lletres 1939 i filosofia 1941 a la Universitat de Bolonya, estudià la música de l’Edat Mitjana amb U Sesini La seva tasca com a promotor dels estudis musicològics a la Itàlia del període que seguí la Segona Guerra Mundial fou molt activa Fou professor de literatura llatinomedieval 1951 i de paleografia musical 1955 a la Universitat de Bolonya, i de filologia romànica 1953-57 i d’història de la música 1955-71 a la Università Cattolica de Milà El 1968 fou nomenat director de la Scuola di Perfezionamento in Musicologia de la Universitat de Bolonya Creà la revista de filologia…

Es desconeix on va tenir lloc la seva formació musical i sota la responsabilitat de quin mestre La primera notícia de la seva activitat professional data del 1628, any en què obtingué el càrrec de mestre de capella del reial monestir de La Encarnación de Madrid, lligat estretament amb la cort de Castella Al final del 1633 fou nomenat mestre de la capella reial, en substitució del cèlebre Matthieu Rosmarin Exercí aquest càrrec fins a la seva mort, assolint un gran prestigi com a compositor i organitzador de la música tingué excellents collaboradors, entre els quals l’arpista, compositor i…

Succeí Benet Buscarons com a mestre de capella de la catedral de Tarragona el 6 d’octubre de 1672 El 1686 era mestre de capella de la collegiata de Xàtiva Diverses vegades feu oposicions, sense èxit, a la plaça de mestre de capella del Collegi del Corpus Christi de València Documentat com a mestre de capella de la collegiata de Sant Nicolau d’Alacant el 1690, hi ha notícies que l’any següent era novament a la seu tarragonina El 1696 tornà a la collegiata de Sant Nicolau d’Alacant, i hi ocupà el càrrec de mestre de capella fins a la seva jubilació, el 1716 Hi ha hagut alguns equívocs sobre les…

Dotat d’una gran curiositat i capacitat memorística, es dedicà a les llengües mortes i a la ciència, i no fou sinó en data més tardana que s’interessà vivament per la teoria musical A vint-i-cinc anys decidí dedicar-se exclusivament a la música, disciplina a la qual dedicà molts llibres, com ara Principes d’accompagnement des écoles d’Italie París, 1804 i Principes de composition des écoles d’Italie París, 1808 Emprà la seva fortuna en l’edició d’obres musicals de mestres antics, especialment italians Redactà, amb la collaboració de François Fayolle, un Dictionnaire historique des musiciens…

Estudià filosofia i teologia a Toledo, i composició, piano i orgue al Reial Conservatori de Música de Madrid Posteriorment, seguí els estudis de musicologia amb Thr Georgiades i Th Göllner a la Universitat de Munic, on es doctorà el 1974 Fill adoptiu de la ciutat de Saragossa, fou acadèmic numerari de la Real Academia de San Luis d’aquesta ciutat i acadèmic corresponent de la Real Academia de Ciencias Históricas de Toledo Entre les seves activitats cal destacar la tasca com a director del departament de musicologia del CSIC a Barcelona 1988-99, la direcció de la revista Anuario Musical del…