Resultats de la cerca

Acompanyà a Castella 1128 Berenguera, filla de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, a casar-se amb el rei Alfons VII Aquest el nomenà alferes i majordom i li cedí territoris jurisdiccionals Havent tornat a Catalunya, s’apropià per la força l’alou de Vilamajor, després d’unes aspres disputes amb l’abat d’Àger Es casà amb Sança, dama probablement castellana Segons alguns historiadors, fou comte a Lleó on degué morir vers el 1170 i pare de Ponç, senyor d’Almonacid, estirp de la branca lleonesa de la família

Estudià a l’Escola Pia de Mataró, on professà el 1798 Ensenyà a Solsona i al nou collegi de Sant Antoni Abat de Barcelona 1815-33, on fundà una càtedra de grec molt reconeguda Dirigí els Ejercicios pio-literarios 1817-33, on publicà moltes poesies llatines i gregues i altres treballs literaris Tingué molts càrrecs dintre l’orde El 1833 fou nomenat rector del collegi de Santa Anna de Mataró Aquí publicà una notable Acadèmia literària 1834 És autor de molts treballs literaris, sobretot poesies llatines i gregues

Fill del comte Guifré de Cerdanya Fou conseller de Ramon Berenguer I i dels seus fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, i treballà per la reconciliació d’aquests darrers Contribuí al triomf de les reformes del papa Gregori VII, el qual li adreçà una carta 1079 per tal que arrangés la discòrdia entre els dos comtes barcelonins Defensà, encara, els drets de l’Església contra el comte Hug II d’Empúries Una carta seva del 1085 a l’abat d’Augsburg fou l’origen de la llegenda gironina de sant Narcís

El 1527 ingressà a la comunitat benedictina de Montserrat Fou elegit abat de Sant Genís de Fontanes Vallespir, on passà vuit anys Visqué deu anys a Castella i finalment tornà a Montserrat És autor d’un poema heroic de 1667 versos sobre la muntanya de Montserrat Saxia , a la manera clàssica, que fou traduït al català per Antoni Ramon Arrufat i publicat, en versió catalana, el 1927 Escriví quatre poemes més curts dedicats a sants, com  Apollo deificus uel nouem musae , on les muses del Parnàs expliquen la vida de nou sants

El lloc de Capdestany és situat en una posició eminent sobre un turó que domina l’estany de Montcortès, i l’únic esment que en coneixem és de l’any 1082, en què el comte Artau, juntament amb l’abat Ponç de Gerri, fan una carta o contracte amb els colons que hi ha d’Arboló a Rialb, i de Capristano a Llacunes, perquè plantin vinyes o arbres No es coneixen notícies medievals sobre la seva església Almenys des del segle XIX era sufragània de l’església de Montcortès

Quatre pedres escampades constitueixen el precari testimoni d’aquesta església, situada prop de Sant Pere de Graudescales Un document del 6 de novembre de 907 en demostra l’antiguitat En ell hom diu que Guisad II, bisbe d’Urgell, erigí en monestir i abadia de l’orde de sant Benet, l’església de Sant Pere d’Escales A la renúncia de Francemir fou proposat Bello com a abat de Sant Pere d’Escales, església que fou dotada, entre d’altres, amb la de Sant Mamet, que “ est in ipsa rocha ”, juntament amb les seves terres

El 5 de desembre de 1003, un tal Ermengild vengué a l’abat Ot de Sant Cugat del Vallès diverses terres, vinyes, cases i corrals, horts i recs amb la seva resclosa, una torre i l’església de Santa Margarida del terme de Palau En un altre document del 1071 es diu que l’església és situada “ad ipsa Buada” , nom encara conservat per la masia de can Boada vell, veïna de les poques restes que actualment en queden L’església fou reedificada l’any 1681 Tanmateix en l’actualitat roman totalment enrunada

Ara per ara és una incògnita l’existència d’aquesta abadia o monestir, que sembla que cal localitzar a la confluència de la Ribera de Vilacarle o vall Ribagorçana amb l’Isàvena Solament hi ha dues notícies d’aquesta casa, totes dues referents a la partida d’Entrambesaigües, terme de Fornons El 1182 es consigna Guillem “de Sen Tirs” donant conformitat a un diploma ovarrès l’any 1238 apareix documentat un tal Aia, abat de Sant Tirs, que signa com a testimoni un instrument relacionat amb l’església de Vilacarle

Fill del cavaller de Ribes Julià de Solanell i de Foix Monjo benedictí, es doctorà a Lleida en teologia i dret canònic, que hi dictà més tard Austriacista, fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Cugat del Vallès Diputat del braç eclesiàstic de la generalitat 1710-13, a la junta de braços del 1713 decidí d’inhibir-se en la qüestió de la resistència contra Felip V Fou privat de l’abadia pels filipistes Historià els monestirs de Ripoll i Sant Cugat en treballs que han romàs inèdits

Fou monjo benedictí del monestir de San Martín de Madrid i cronista de l’orde Nomenat abat de Ripoll, hi renuncià Home patològicament molt retret, dedicà una gran part de la seva vida a l’estudi i adquirí una cultura enciclopèdica Ajudà eficaçment BJFeijoo en l’elaboració de les seves obres i defensà les seves idees Demostración crítico-apologética en defensa del Theatro crítico Universal , 1732 Féu estudis sobre la llengua gallega i hom el considera un precursor del galleguisme La seva obra, molt copiosa, resta en gran part inèdita