Resultats de la cerca

Les seves novelles, d’un estil eixut, àrid i fins i tot pesat, representen el rebuig conscient de la novella concebuda com a narració literària Cal esmentar-ne Il podere 1921 i Tre croci 1920 Són típics els seus personatges, que expressen una total apatia i incapacitat de viure

Destacat representant del teatre imatge, amb el seu Grupo di Sperimentazione Teatral muntà espectacles com Viaggi di Gulliver , James Joyce , Moby Dick o Il lungo viaggio di Ulisse , en els quals utilitzà expressament personatges o arquetips literaris per a tractar d’establir una identificació amb l’home del carrer

Vida Inicià els estudis musicals amb FA Vallotti a Pàdua, i des del 1739 fou alumne de GB Martini a Bolonya Entre el 1748 i el 1751 fou organista a la catedral de Faenza, i el 1752 fou nomenat director del teatre de la mateixa ciutat, on estrenà la seva primera òpera, Pompeo in Armenia 1752 Dos anys més tard es traslladà a Copenhaguen, on visqué llargs períodes fins el 1775 En aquesta ciutat fou director de la companyia d’òpera italiana Mingotti i, després, mestre de capella de la cort 1755 Durant aquest temps collaborà en la temptativa de crear una òpera en llengua danesa Gram og Signe , ’…

Esdevingué popular com a enviat especial a la guerra anglobòer Les seves millors cròniques foren les publicades al diari de Milà “Corriere della Sera” A partir del 1932 dirigí “Il Mattino” de Nàpols Un dels seus darrers serveis fou a la península Ibèrica durant la guerra civil de 1936-39

Postpirandellià, el seu món dramàtic es basa en la moral i la fe catòlica, bé que Il seduttore 1951 provocà la reacció del catolicisme oficial Inquisizione 1950, Processo a Gesù 1955, Figli d’arte 1960, L’avvenimento 1968, etc Ha estat director de la “Fiera Letteraria” i director i guionista cinematogràfic

Viatjà per Europa i Àfrica com a enviat del diari Il Corriere della sera Iniciat sota la influència de D’Annunzio, es distingí pel seu estil descriptiu i acolorit Gente di mare 1929, L’italiano errante per l’Italia 1937, La favorita 1945, La mia casa di campagna 1958, etc

Exercí el periodisme a “France-Soir”, “Le Figaro”, etc El 1977 guanyà el premi Goncourt amb John l’enfer Altres obres seves són Laurence 1969, Abraham de Brooklyn 1971, Il fait Dieu 1975, La nuit de l’été 1979, Les trois vies de Babe Ozouf 1983, Béatrice en enfer 1984, etc

Als quinze anys La moglie piu'bella 1970 la revela com la gran actriu que triomfarà amb L’ultima donna 1975, Storie di ordinaria follia 1981 i Il futuro e'donna 1984 de M Ferreri, Un amour de Swann 1983, Codice privato 1988, Wait Until Spring, Bandini 1989, Oscar 1991, etc

Vida Fill de camperols, mostrà veritable interès per la música des d’edat molt primerenca Probablement en rebé les primeres lliçons de JH Peintinger, organista a Graz El 1680 es matriculà a la universitat dels jesuïtes de Graz i l’any següent fou admès en una escola també dels jesuïtes, el Ferdinandeum, que donava especial prioritat als alumnes amb talent musical Està documentat com a organista a Saint Moritz cap al final del 1688 A partir d’aquest moment les dades sobre el compositor són força vagues És possible que en aquesta època realitzés un viatge d’estudis a Itàlia, ja que les…

El 1956 i el 1962 triomfà a Canes amb Il ferroviere i Divorzio all’italiana, respectivament, i el 1965 obtingué el premi al millor film amb Signore e signori Ha dirigit, encara, El cammino della speranza 1951, L’uomo di paglia 1958, Un maledetto imbroglio 1959, Sedotta e abbandonata 1963 i Serafino 1968