Resultats de la cerca
Es mostren 2147 resultats
Bernat Calbó Puig i Capdevila
Música
Compositor.
Fou organista de les esglésies barcelonines del Pi 1842 i de Santa Maria del Mar 1844 i succeí Andreví com a mestre de capella de la Mercè 1853 Exercí la crítica musical i compongué unes 600 obres de música d’església 67 misses dos oratoris El descenso de la Virgen en Barcelona i La última noche de Babilonia una òpera Il Solitario música simfònica, de cambra i per a teclat És autor d’una missa de difunts per al general Castaños, per a grans cors i cant pla amb acompanyament instrumental Fou membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando
Heliogàbal
Història
Nom amb què és conegut Vari Àvit Bassià, emperador romà (218-222).
Fou sacerdot del déu Elagabal a Èmesa, on vivia la seva família, relegada de Roma La seva àvia, Júlia Mesa, el féu passar com a fill natural de Caracalla i fou proclamat emperador per l’exèrcit amb el nom de Marc Aureli Antoní El 219 arribà a Roma i, deixant el govern a la seva àvia, hi introduí el culte del seu déu Sol invictus i es lliurà a la disbauxa Assassinat pels pretorians, el succeí Alexandre Sever , que ja havia estat associat al tron La seva figura ha estat tractada per alguns autors teatrals Déodat de Séverac compongué l’oratori Héliogabale 1910
Carles IV de França
Història
Rei de França (1322-28) i de Navarra (Carles I) (1322-28).
Tercer fill de Felip IV de França i de Joana I de Navarra, succeí el seu germà Felip V Donà suport al papa Joan XXII contra l’emperador romanogermànic Lluís IV de Baviera, i també el seguí en el favor prestat a l’infant Felip de Mallorca, tutor de Jaume III, contra els designis de Jaume II de Catalunya-Aragó El 1324 dugué a terme dues fructíferes campanyes al ducat d’Aquitània guerra de Saint-Sardos S'extingí en ell la línia masculina dels Capets directes La reivindicació dels drets del seu nebot Eduard III d’Anglaterra inicià la guerra dels Cent Anys
Flavi Claudi Julià
Història
Emperador romà (361-363).
Succeí Constanci II , que l’havia nomenat cèsar i que l’havia enviat a les Gàllies, on menà unes campanyes eficaces i millorà l’administració A Roma es proposà de revitalitzar el paganisme, que reorganitzà inspirant-se en el model de l’església oficial però la seva actitud, bé que modernament discriminadora per als cristians, fou de tolerància El malnom que el món medieval li aplicà es basa en l’abandó del cristianisme, en què fou inicialment educat, sota la influència de les tradicions paganes i de la filosofia neoplatònica Morí en una campanya contra els perses
Guillem I de Besalú
Història
Comte de Besalú i de Ripoll (1020-52).
Fill de Bernat I , el qual succeí després d’haver-hi collaborat, segons que sembla Tingué divergències amb el seu parent Berenguer Ramon I de Barcelona, que foren resoltes per la intervenció de l’abat bisbe Oliba vers el 1023 Cometé moltes depredacions contra els béns eclesiàstics, però assistí a la solemne dedicació de Ripoll el 1032 i feu diverses donacions a les esglésies de la capital del seu comtat Fou el constructor principal del castell de Besalú vers el 1029 Sembla que fou el primer comte de Besalú que encunyà moneda amb el seu nom Es casà amb Adelaida
Major I de Ribagorça
Història
Comtessa de Ribagorça (1017-35) i de Castella (1029-35), reina de Pamplona i comtessa d’Aragó.
Filla del comte Sanç I de Castella i d’Urraca Salvadórez, succeí en el comtat de Castella el seu germà Garcia II i en el de Ribagorça el comte Guillem II, cosí germà del seu pare Fou casada vers el 1010 amb el rei Sanç III de Pamplona, comte d’Aragó mort el 1035, que governà efectivament els seus estats Sembla que es tornà a casar, amb el comte Ponç II de Tolosa mort el 1060, de qui fou la primera muller, si aquesta, que es deia Major, no era la mateixa filla de Sanç III i d’ella
Lluís III de França
Història
Rei de França (879-882).
Fill de Lluís II Destinat pel seu pare a regnar sol, hagué de compartir el tron amb el seu germà Carloman però el 880 es repartiren els territoris del regne Lluís es quedà la Nèustria i l’Austràsia, i Carloman, Borgonya i Aquitània i llurs marques Després de la partició, Lluís derrotà Hug, bastard de Lotari II de Lotaríngia, que reivindicava la Lotaríngia, i combaté Bosó, que s’havia fet rei de Provença Prengué Mâcon, posà setge a Viena del Delfinat 880 i derrotà els normands Saucourt, 881 i 882 El succeí el seu germà Carloman
Pere de Queralt i de Castellnou
Història
Senyor de la baronia de Queralt (Pere V de Queralt).
Fill de Pere IV de Queralt i d’Anglesola, succeí el seu germà Guillem II i es casà amb Alamanda de Rocabertí i de Serrallonga El 1339 acompanyà Pere III de Catalunya-Aragó de qui era conseller a Perpinyà i Avinyó i el 1344 a la segona campanya del Rosselló, on aconseguí la capitulació d’Elna Nomenat procurador reial del Rosselló, hi continuà la lluita amb èxit El 1348 acompanyà el rei a València Pels seus serveis obtingué el mer i mixt imperi de Ceret Fou succeït pel seu fill Dalmau de Queralt i de Rocabertí
Rákóczy
Francesc Rákóczy en un retrat d’Adám Mányoki (1710)
© Fototeca.cat
Llinatge de la noblesa hongaresa, establert al comtat de Zemplén i important en la història de Transsilvània, on donà una dinastia de prínceps o voivodes (segles XVI-XVIII).
Entre altres membres, cal fer esment de Segimon II de Transsilvània 1544-1608, príncep des del 1607, en què succeí el príncep Esteve II, del llinatge dels Bocskay, i abdicà el 1608 a favor de Gabriel Báthory El seu fill Jordi II de Transsilvània 1593-1648, príncep del 1630 al 1648, continuà amb la política protestant i antiaustríaca del seu predecessor, s’alià amb França i Suècia, atacà Hongria i obtingué de l’emperador Ferran III, per la pau de Linz 1645, el reconeixement de la llibertat de culte protestant a Transsilvània El 1648 intentà, sense èxit, de fer elegir el seu fill…
Enda Kenny
Política
Polític irlandès.
Estudià per a mestre a la Universitat de Dublín Afiliat de molt jove al Fine Gael , l’any 1975 substituí el seu pare al Dáil Parlament arran de la mort d’aquest, i des d’aleshores ha estat reelegit en les successives convocatòries A mitjan anys vuitanta representà el seu partit en el fòrum angloirlandès per a Irlanda del Nord, i posteriorment a l’Associació Parlamentària angloirlandesa Fou ministre d’Educació 1986-87 i de Comerç 1994-97 L’any 2002 rellevà Michael Noonan com a líder del partit i fou cap de l’oposició fins al març del 2011, en què, després d’obtenir una clara majoria, el Fine…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 56
- 57
- 58
- 59
- 60
- 61
- 62
- 63
- 64
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina