Resultats de la cerca

Forma un tetrahidrat i un monohidrat anhidre, esdevé rosa a 230 °C i es fon a 256 °C És soluble en aigua, alcohol i acetona les solucions aquoses són àcides al tornassol, donen a la pell una coloració vermella i fan una olor desagradable És obtinguda per oxidació de l’àcid úric i és utilitzada en síntesi orgànica i en la investigació bioquímica, per a produir diabetis en animals experimentals

La forma dextrogira L+-àcid aspàrtic és la més comuna i es fon a 270-271°C És especialment abundant a la canya de sucre tendra i a les melasses de sucre de bleda-rave Hom l’obté de la hidròlisi de les proteïnes i a partir de l’amoníac i de l’àcid fumàric És emprat en la investigació bioquímica i clínica, en detergents i com a fungicida i germicida

Graduat a la Universitat de Buenos Aires 1932, amplià estudis al laboratori de bioquímica de la Universitat de Cambridge En 1937-43 treballà a l’Institut de Fisiologia de Buenos Aires i, posteriorment, als EUA, fins el 1946 El 1947 fundà a Buenos Aires el Instituto de Investigaciones Bioquímicas Féu treballs sobre cèllules vegetals i sobre el metabolisme dels polisacàrids El 1970 rebé el premi Nobel de química

Es presenta en forma de cristalls incolors, solubles en l’aigua i insolubles en alcohol i èter, amb una rotació específica α 2 0 D = -6,83° en aigua i un punt isoelèctric de 5,7, que es fonen amb descomposició a 228°C Hom l’obté per hidròlisi de la proteïna de la seda o per combinació de les síntesis malònica i de Gabriel És emprada com a additiu alimentari i en la recerca bioquímica

També és anomenada niacinamida i factor PP preventiu de la pellagra Fou descoberta per Warburg i Christian el 1935 En l’organisme dels mamífers es forma a partir del triptòfan La seva importància bioquímica prové del fet que forma part dels piridin-nucleòtids, que tenen un paper fonamental com a coenzims transportadors d’hidrogen És el precursor del dinucleòtid adenina-nicotinamida NAD Es troba a totes les cèllules vivents i, en forma lliure, a l’orina dels animals

El 1932 es doctorà en zoologia a la Columbia University, i amplià estudis al Kaiser-Wilhelm Institut de Berlín en 1932-33 Després d’un any a la Universitat de Chicago, fou professor de bioquímica i biologia a la Universitat de Harvard, on romangué fins a la jubilació 1977 El 1967 rebé, juntament amb RGranit i HHartline, el premi Nobel de medicina pels seus estudis sobre l’acció de la vitamina A en els processos fotoquímics de la retina

Féu investigacions al Nutritional Laboratory de Cambridge 1933-38 i fou cap del departament de química física del National Institute for Medical Research 1952-56 i professor a la Technological University d’Eindhoven 1964 Desenvolupà el mètode de cromatografia en l’anàlisi orgànica, aplicable a totes les àrees de la investigació bioquímica, que menà al descobriment de nous antibiòtics i aminoàcids També desenvolupà diverses tècniques de cromatografia gas-líquid El 1952 compartí amb RLSynge el premi Nobel de química

Té un paper important en els mecanismes de transferència d’energia dels organismes, juntament amb el trifosfat d’adenosina o ATP A la cèllula es forma a partir de l’ATP per acció de l’enzim adenosintrifosfatasa ATPasa Aquesta mateixa reacció i aquest mateix enzim serveixen per a preparar-lo, prenent com a primera matèria el múscul de conill o de llagosta Un altre procediment de preparació és la fosforilació enzimàtica de l’adenosina És aplicat en la recerca bioquímica

Juntament amb la farmacologia descriptiva i quantitativa, la farmacodinàmica constitueix la fase de l’estudi analític del mecanisme d’acció de les drogues Aquesta anàlisi ha d’ésser fisiològica, farmacofisiològica, física i bioquímica, per tal de poder conèixer l’acció de les drogues sobre els teixits, els òrgans, els aparells i els sistemes circulatori, respiratori, nerviós, i ha d’atènyer el nivell del funcionament cellular farmacodinàmica cellular o d’una part de la cèllula, és a dir, molecular farmacodinàmica molecular

Es doctorà el 1957 a la Universitat de Buenos Aires Treballà successivament al laboratori de bioquímica de la Universitat de Cambridge i a l’Institut Nacional de Microbiologia de Buenos Aires S'exilià, i d’ençà del 1966 treballà una altra vegada a Cambridge, al laboratori de biologia molecular El 1984 rebé el premi Nobel de fisiologia i medicina compartit amb NKJerne i GJKohler pels seus estudis sobre els anticossos monoclonals i la regulació del sistema immunitari mitjançant idiotips i anticossos antidiotips