Resultats de la cerca

Ordenat de sacerdot 1915, fou nomenat arxiver diocesà de Barcelona 1927 i cursà a Roma els estudis d’arxivística 1933-35 Fou beneficiat de la catedral de Barcelona des del 1941 Collaborà a La Veu de Catalunya , El Matí i La Vanguardia Durant la guerra civil fou detingut i alliberat Llavors esdevingué el braç dret del vicari general de la diòcesi, en funcions de bisbe, i contribuí sense temences a muntar una xarxa de culte catòlic clandestí després tolerat, sobretot al bisbat barceloní A la postguerra es dedicà a reordenar l’arxiu i esdevingué un ardent militant de la catalanitat…

Fou professor de teologia del seminari de Barcelona i el 1968 fou nomenat bisbe auxiliar d’aquesta ciutat És autor de "Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano 1956, tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà 1962 Presidí la Comissió Episcopal de Missions i de Cooperació entre les Esglésies de l’episcopat espanyol 1972

Fou arquitecte diocesà És autor de l’asil del Marquès de Campo 1882-84 de València, on fou imposat l’estil neogòtic, que emprà també al convent de les Saleses 1885, també de València Féu l’escala d’honor del palau arquebisbal Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil de Lleida i de Conca

Ocupà anteriorment els bisbats sards d’Empúries 1669-72, on erigí el seminari, i d’Oristany 1672-84 El seu pontificat a Mallorca quedà assenyalat per la creació del seminari diocesà l’any 1700 i pel pas a Universitat de l’estudi general La seva preocupació pels humils el portà a erigir, a les diòcesis on governà, una Banca dels Pobres

Després de seguir els estudis eclesiàstics, es llicencià en història a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1976, especialitzant-se en història medieval Arxiver de l’Arxiu Diocesà de Girona des de l’any 1975, el 1980 passà a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona Ha impartit docència a la Universitat de Girona com a professor de paleografia És autor de Girona Carolíngia 1988

Són conegudes més d’una seixantena d’impressions seves, entre elles la continuació de “Le Roussillonnais”, fundat pel seu pare, la de l' Ordo diocesà anual, així com la de “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales” fins a la seva fi, l’any 1837 La seva obra principal fou el “Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales”, del qual va imprimir quinze volums

Tot i que cal suposar que aquesta església té els seus orígens en l’època alt-medieval, no hem pogut trobar cap notícia que hi faci referència Cal fer memòria només, que d’aquest edifici sortí cap al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona la Santa Cena , pintura damunt taula de Jaume Ferrer Actualment té culte una vegada l’any i depèn de la parròquia de Linya

Doctor en teologia per la Universitat Gregoriana i Lateranense de Roma, des dels anys vuitanta es convertí en un dels principals representants del moviment per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes a l’Alguer El 1980 rebé l’autorització de l’autoritat diocesana per a celebrar la missa en alguerès , que oficià regularment a la parròquia de Sant Francesc, i fou autor de l’ordinari de la missa en alguerès, conjuntament amb l’abadia de Montserrat, comunitat amb la qual collaborà regularment Cofundador de l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu 1982 i director de l’Ofici Diocesà…

Feu estudis eclesiàstics al seminari de la Seu d’Urgell i des del 1905 exercí el seu treball pastoral a la Vall d’Aran És autor d’un Vocabulari aranès 1915 entre els seus poemes en aranès cal destacar Era Val d’Aran , Veu det campanau i Era poma trigada Collaborà a la revista gascona “Era Bouts dera Mountanho” i traduí el catecisme diocesà a l’aranès, bé que resta inèdit

Féu estudis eclesiàstics al seminari de la Seu d’Urgell i des del 1905 exercí el seu treball pastoral a la Vall d’Aran És autor d’un Vocabulari aranès 1915 d’entre els seus poemes en aranès cal destacar Era Val d’Aran, Veu det campanau, Era poma trigada Collaborà a la revista gascona Era Bouts dera Mountanho i traduí el catecisme diocesà a l’aranès, bé que resta inèdit