Resultats de la cerca

Davanter, a disset anys ingressà al Reial Club Deportiu Espanyol i fou cedit al Vilafranca, el Badalona i el Reus Deportiu Posteriorment jugà dues temporades al Terrassa 1962-64 i tres al Sabadell 1964-67, on debutà a primera divisió al setembre del 1965 Adoptà la nacionalitat argentina del seu pare, fet que li impedí jugar amb l’Atlético de Madrid tot i haver fitxat per aquest club 1967, i marxà cedit al Calvo Sotelo Posteriorment fou traspassat al Granada 1968-71 i acabà la seva trajectòria al Real Jaén la temporada 1971-72

S’inicià al futbol de base del Futbol Club Barcelona i continuà a l’Igualada, el Melilla, el Lloret, el Júpiter, el Reus Deportiu i l’Hospitalet Com a entrenador dirigí el Vilafranca, l’Igualada, l’Hospitalet 1993-95, el Terrassa 1995-96, el Gimnàstic de Tarragona 1997-2000, el Real Jaén 2002-04, el Girona 2005, l’Écija 2007-08, el Real Betis B 2008-09, el Real Betis durant uns partits a primera divisió 2009 i l’Ejido 2009 També fou director esportiu del Gimnàstic de Tarragona 2010-11

Membre d’una família aristocràtica, ingressà a l’orde dominicà Fou professor de teologia a Salamanca i, des del 1486, preceptor i confessor del príncep Joan i confessor del Rei Catòlic Bisbe de Zamora 1487, Salamanca 1497, Jaén 1498 i Palència 1500, fou nomenat inquisidor general de Castella 1498-1507 i de Catalunya-Aragó 1499-1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor Arquebisbe de Sevilla 1504, fou promogut a la seu de Toledo, però morí abans de prendre'n possessió

Començà en el juvenil de l’Atlètic Poble-sec i la temporada 1949-50 fitxà per l’equip amateur del Futbol Club Barcelona Debutà oficialment en el primer equip del Barça en el torneig de Copa del 1951 que s’adjudicà el conjunt blaugrana Tanmateix, les dues campanyes següents 1951-53 jugà amb l’Espanya Industrial, filial barcelonista, amb alguna aparició en el primer equip Disputà 4 partits amb el Barça i marcà 2 gols Posteriorment, jugà a primera divisió amb l’Sporting de Gijón, el Jaén i el Valladolid Els seus dos darrers equips foren el Manresa i el Calella

Estudià a Saragossa i a Roma 1765-74 Tornà a la península Ibèrica 1776 i treballà a Lleida a la seu nova, a Madrid, a Granada i a Jaén Fou el més destacat escultor de cambra de Carles IV des del 1793 Director d’escultura 1814 i primer escultor de cambra de Ferran VII 1816 Es conserven algunes obres seves de tema religiós, però les més representatives són, deixant de banda els retrats cortesans, la Venus 1793 de l' alameda d’Osuna avui a la collecció Bauer, Madrid i l' Hércules y Anteo 1808 als jardins d’Aranjuez

Estudià al Conservatori de Varsòvia i posteriorment es traslladà a París, on fou deixebla de Vlado Perlemuter i de Suzanne Roche L’any 1972 obtingué el premi extraordinari de piano al conservatori de la capital francesa, i poc després guanyà el Concurs Internacional de Piano Alfred Casella a Nàpols i el Concurs Internacional de Piano de Jaén Gran amiga d’Arthur Rubinstein, amb aquest músic treballà l’obra de F Chopin, de la qual és una destacada especialista Ha enregistrat la integral de l’obra per a piano del compositor polonès També ha interpretat molta música de cambra i ha…

Ocupa un altiplà de 5,5 ha de superfície i està delimitat per una potent muralla L’àrea central estava urbanitzada amb un sistema viari ortogonal que defineix un total de nou blocs d’habitació, possiblement ocupats per unes 165 cases i unes 750 persones Se suposa que aquest espai central, on s’ha documentat l’existència de cases complexes, era ocupat per l’elit aristocràtica, mentre que les àrees perifèriques devien correspondre a altres grups socials, com ara esclaus o artesans

Centre agrícola, al peu de la serra de La Grana, produeix oli En el seu terme foren trobades importants peces d’orfebreria visigòtica conservades actualment als museus arqueològics de Còrdova, Madrid i Barcelona

Fill d’'Abd al-Malik ‘Imād al-Dawlà, darrer taifa de Saragossa, heretà el castell de Rueda de Jalón Aliat amb Alfons VII de Castella-Lleó, hi governà 1129-31 fins que l’hi lliurà en canvi de diverses possessions a la frontera toledana Caigut l’imperi almoràvit, s’emparà de Còrdova, Jaén i Granada 1145, des d’on el seu lloctinent, ‘Abd Allāh ibn ‘Iyād, prengué Oriola i Múrcia Poc després ibn Mardaniš de València reconegué la seva sobirania, però el seu intent d’ocupar tota l’al-Šarqīyya fracassà, tant per la resistència d’Alfons VII com pel naixent poder almohade A la seva mort…

La corona amplià aviat els seus territoris amb la conquesta dels anomenats regnes de Còrdova 1236, de Múrcia 1243, de Jaén 1246, de Sevilla 1248 i de Niebla 1262, i posteriorment, dels de Tarifa 1292, de Gibraltar 1309, d’Algesires 1344 i de Granada 1492 Incorporà també el comtat d’Àlaba 1200, 1332, la senyoria de Biscaia 1379 i el regne de Navarra 1515, així com les places africanes de Melilla 1497 i el Peñón de los Vélez de La Gomera 1508, les illes Canàries 1500 i els territoris de les Índies Occidentals 1492 Jurídicament, la corona de Castella desaparegué amb les primeres…