Resultats de la cerca

Filla del príncep Hermann de Wied, es casà 1869 amb Carles I de Romania Amb el pseudònim de Carmen Sylva , escriví en alemany, en francès i en romanès A les seves obres poètiques Safo 1880 i Unter der Blume ‘Sota la flor’, 1903, de caire romàntic, cal afegir novelles i narracions, el recull de llegendes Rumänische Dichtungen ‘Poesies romaneses’, 1881 i les Pensées d’une reine 1883

Publicà Rocabruna Prehistòria, història, tradicions i llegendes 1932, Orígens de l’escut català 1961, El veritable escut de la ciutat de Barcelona 1964, en defensa de la composició a base de quatre pals reials, i no dos, en els quarters segon i tercer, i Els comtes-reis catalans Història i heràldica de la casa de Barcelona 1964 Reuní una collecció de més de 500 000 segells documentals, marques, escuts i monedes

Filla de Leopold Sagnier i Villavecchia S’especialitzà en temes wagnerians El 1951 publicà l’obra Wagner vist per mi i del 1954 al 1957 realitzà les traduccions al català, adaptades a la música, de totes les òperes de Wagner habitualment representades També és autora del volum de poemes Insomni entre fulles 1953 i Llegendes xineses 1955, tots dos d’inspiració oriental Emprà habitualment el pseudònim Anna d’Ax

Segons una primera interpretació, el Sumari no fou sinó la traducció al català d’un original llatí datat en temps del comte de Barcelona Ramon Berenguer III , segons acredita el mateix cronista a l’inici de l’obra Però les darreres recerques han arribat a la conclusió que l’obra és un escrit del segle XV que per interessos nobiliaris remet als inicis del segle XII, per guanyar en legitimitat El Sumari fou així redactat en plena decadència nobiliària, fet que confirmaria aquesta hipòtesi El Sumari d’Espanya és una crònica històrica d’interès nobiliari que recull, madurades, les llegendes…

A Grècia i a Roma, la fabulació entorn d’aquests follets no fou gaire freqüent bé que apareixen en algunes pintures pompeianes, deformes i associats als pigmeus, però en la tradició germànica, assimilats als elfs, tenen importància en moltes llegendes i faules populars Dotats d’intelligència, els nans habitaven l’interior de les muntanyes eren minaires, conservadors de tresors com a la llegenda dels Nibelungs o ferrers molt hàbils, gairebé sempre al servei dels homes

Fou director del Diari de Sabadell i fundador de Teatralia Publicà poesia d’influència entre verdagueriana i maragalliana Rebroll 1906, Del meu camí 1914, Ègloga 1915 i Poemes i llegendes 1916 També escriví obres teatrals com Lluites rurals 1914, La festa major de Vilaflorida 1922, La mare 1926 —basada en la peça de Santiago Rusiñol— i Muntanyes imaginàries 1933, i la lletra de les sardanes Llevantina, La bona festa i La Maria de les trenes

Advocat d’idees liberals ocupà diversos càrrecs, des del 1854, a la diputació provincial de València i en fou president 1888-91 Fou senador 1870 i participà en la fundació de la Compañía Valenciana de Navegación, de la qual fou secretari, i de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona En la joventut, publicà la collecció de llegendes Las galas del Turia i les novelles Raquel i Telim-Almanzor o los moriscos valencianos

Fill de Júpiter i de Juno i espòs de Venus, fou identificat amb Hefest És incert l’origen del seu culte, i diverses llegendes atribueixen a Ròmul la fundació del seu primer temple Honorat com a potència temible i invocat com a protector contra els incendis, li eren dedicades unes festes, les Vulcanals Déu principal d’Òstia i protector de Perusa, fou venerat també per altres pobles, entre els quals el dels gals

La cua sola ja fa gairebé la meitat de la longitud, i a la part inferior dels dits tenen una membrana adhesiva Viu arreu dels Països Catalans i, en general, en totes les terres que envolten la Mediterrània S'enfila amb facilitat pels murs i li agrada d’estar-se prop dels focus de llum, on caça insectes, que són el seu aliments És inofensiu per a l’home i objecte de moltes supersticions i llegendes populars

Álvar Núñez Cabeza de Vaca en donà les primeres notícies cap al 1536 i Marcos de Niza la descriví el 1539 Francisco Vázquez Coronado la buscà el 1541, però només trobà un poblet miserable amb aquest nom Hi hagué altres expedicions que buscaren Quivira, i al s XVII el mite existia encara, tot i que ja era en decadència