Resultats de la cerca

Participà en la revolta del 1831 i, més tard, fou desterrat dels Estats Pontificis 1843 Amnistiat per Pius IX 1847, hi retornà, i fou nomenat secretari general del ministeri d’estat 1848 En dimitir el govern 1849, fou exiliat a Torí, on collaborà amb Cavour, dirigí “Il Risorgimento”, fou ministre d’educació 1851-52 i de l’interior 1860-61, comissari a Mòdena 1859 i primer ministre 1862-63 Escriví en els diaris oficials La seva obra principal és Lo Stato Romano dal 1815 al 1850 1850

Frare franciscà, Sabbatini fou alumne de GB Martini a Bolonya i de FA Vallotti a Pàdua El 1767 acceptà el càrrec de mestre de capella a Marino, i el 1772 ocupà el mateix lloc a l’església dels Sants Apòstols a Roma El 1780 fou cridat per a substituir Vallotti a Pàdua, però no acceptà Sis anys més tard li tornaren a oferir la plaça, que finalment ocupà fins a la seva mort El seu prestigi el portà a ser, des del 1807, un dels vuit membres de la Secció Musical de l’Accademia Italiana En la seva tasca teòrica, Sabbatini se situa en l’Escola de Pàdua, continuant la difusió de les idees de l’…

Deixeble de P Mascagni al Liceu Musical Rossini de Pesaro, fou organista en diverses esglésies, professor de música a Carrara 1909-13 i Rímini 1914-29 i director del Conservatori de Música de Parma 1929-55 El seu llenguatge musical és tradicional i poètic, amb una línia melòdica clara La majoria de les seves obres estan pensades per als infants, als quals dedicà des d’òperes fins a peces de piano i obres corals Les composicions que obtingueren un major èxit foren les òperes Ciottolino Roma 1922, Ghirlino Milà 1940, L’orso re Milà 1950 i La capanna dello zio Tom Parma 1953 També escriví obres…

Per les notables aptituds musicals que demostrà ja des de petit, fou enviat a Mòdena a estudiar amb el castrat Caironi, primer, i, després, amb el tenor Albuzzi El 1765 anà a Milà per perfeccionar-se amb GA Fioroni mestre de capella del Duomo i el 1773 debutà a Roma en una òpera de P Anfossi El 1778 interpretà el seu primer paper com a protagonista, al Teatre San Carlo de Nàpols, i a partir d’aquest moment inicià una carrera triomfal a les principals ciutats europees com a especialista en el repertori patètic Del 1788 al 1790 residí a Londres, on obtingué un gran èxit en el paper de soprano…

Fou alumne del Conservatori GB Martini de Bolonya i perfeccionà els seus coneixements d’orgue amb Marcel Dupré a París Entre el 1952 i el 1960 estigué vinculat al conservatori bolonyès, on fou professor i responsable de la direcció de la biblioteca, una de les biblioteques musicals més importants d’Itàlia També fou professor de la Universitat de Bolonya i, des del 1965, director de l’Institut de Musicologia de la Universitat de Friburg, a Suïssa La seva intensa activitat pedagògica, sovint com a professor convidat en diverses universitats americanes, anà parallela a les seves aparicions com a…

Obrí sala a Barcelona L’any 1900 participà en el primer certamen estatal d’esgrima que se celebrà a Espanya, el torneig de Múrcia, com a representant de la Sala Círculo Militar de Barcelona

Es destacà a la cort de Palerm, on succeí Cimarosa Passà a París, on, a fi de fer-se popular, abandonà l’estil napolità i imità Gluck L’èxit assolit amb l’obra mestra La vestale 1807 el consagrà, i fou protegit per Napoleó i Josefina Repetí l’èxit amb Fernand Cortez 1809, però no amb Olympia 1819, i passà, envoltat de prestigi, a la cort de Berlín, on també dirigí l’Òpera Procurà de germanitzar el seu estil amb Agnese di Hohenstaufen , 1829 però, perjudicat per l’èxit de Weber, perdé prestigi i el 1842 abandonà Alemanya i es retirà els darrers anys restà sord

Empresonat a la Vicaria de Nàpols per la seva participació en la conjura de Campanella, segons uns cronistes, o perquè falsificà moneda, segons altres Defensor de les teories mercantilistes, publicà Breve trattato delle cause che possono far abbondare li regni d’oro e d’argento, dove non sono miniere, con applicazione al Regno di Napoli 1613

Presentà al papa Gregori XIII un projecte de reforma del calendari julià, que fou acceptat en gran part a la reforma definitiva promulgada el 1582

Llicenciat en medicina per la Universitat de Pavia 1944, inicià l’activitat científica a l’Institut Seroteràpic de Milà 1945-48, d’on fou director de recerca 1950-57 després d’una estada al departament de genètica de la Universitat de Cambridge 1948-50 Fou director dels departaments de genètica de la Universitat de Parma 1951-61, on fou professor extern, i de la Universitat de Pavia 1962-71 El 1971 s'incorporà a la universitat de Stanford Califòrnia EUA, com a professor al departament de genètica, que dirigí en 1984-88 Professor de la Medical School d’aquesta universitat fins el 1992 i emèrit…