Resultats de la cerca
Es mostren 26372 resultats
Sulaymān ibn Yaqṯān al-A‘rābī
Història
Cabdill àrab de la Marca Superior.
Sembla que, juntament amb altres dissidents, s’alià amb ‘Abd al-Raḥmān ibn Ḥabīb al-Fiḥrī, anomenat l’Eslau i que havia estat enviat a Al-Andalus pels abbàssides per tal d’impedir la consolidació del govern omeia, representat per ‘Abd al-Raḥmān I Mantingué bones relacions amb Carlemany, amb qui s’entrevistà a Paderborn, i prometé d’ajudar-lo contra l’emir Derrotat l’exèrcit franc i en veure l’emir que no el podia vèncer per la força, comprà el seu lloctinent, al-Ḥusayn ibn Yaḥyà al-Ansārī, tot prometent-li el govern de Saragossa, i aquest l’assassinà Fou venjat pel seu fill ‘…
Suetoni
Història
Literatura
Erudit i escriptor llatí.
Era amic i protegit de Plini el Jove, gràcies al qual obtingué de Trajà fins i tot el ius trium liberorum malgrat no tenir cap fill Llavors redactà el llibre De viris illustribus biografies d’homes de lletres llatins Fou secretari de l’emperador Adrià, però caigué en desgràcia 121 quan redactava De vita Caesarum biografies dels cèsars des de Cèsar fins a Domicià Fou estudiós incansable de costums i biografies llatins i grecs en parlà a diverses obres, avui perdudes Tingué poques pretensions estilístiques Cercà l’enfocament psicològic com Nepos i Plutarc enfront del cronològic estricte i…
Josep Subirana i Vila
Literatura catalana
Escriptor i farmacèutic.
Farmacèutic de professió, exercí a Centelles i a Sabadell Actiu catalanista, mantingué una extensa correspondència amb personatges de l’època Pau Estorch i Siqués, Marià Aguiló, Pers i Ramona, Joan Cortada, etc i collaborà en La Corona de Aragón 1854 En les seves poesies utilitzà el pseudònim de L’Almogàver del Montseny Defensà la necessitat de conrear la prosa en català i fou mantenidor dels Jocs Florals 1863, tot i que en la seva correspondència es queixa de marginació dins el moviment de restauració de la literatura catalana En català, és autor de l’estudi Somatén Reflexió sobre aqueixa…
,
Sant Antolí d’Aitona
Art romànic
La vila d’Aitona aplegà una de les aljames sarraïnes més importants de la regió Tot i que la comunitat musulmana fou majoria fins al segle XVII moment de l’expulsió dels sarraïns de la Península, des d’un primer moment existí una minoria cristiana agrupada entorn de la seva església De fet, el capellano i l’ ecclesie d’Aytona apareixen esmentats en les dècimes papals dels anys 1279 i 1280 El temple en qüestió ja consta consagrat a sant Antolí a la visita pastoral de l’any 1361 Actualment, l’església parroquial de Sant Antolí, dins el nucli del poble, és un edifici del segle XVIII, segurament…
Els estornells
La família dels estornells estúrnids, tot i que a les terres catalanes només compta amb 2 espècies de mida mitjana, mereix un esment particular per l’abundància, la dinàmica poblacional —en franca expansió— de l’estornell i la seva incidència ecològica Amb 110 espècies, situades sobretot a Euràsia i Àfrica, són moixons gregaris que formen grans estols molt adaptables i competitius, palesen una excessiva capacitat colonitzadora en detriment de les avifaunes autòctones, com s’esdevé a l’Amèrica del Nord Així mateix, en determinades circumstàncies, constitueixen un flagell per a l’agricultura…
Miquel Alzueta i Montalà
Periodisme
Literatura catalana
Poeta i editor.
Tot i que va començar com a periodista cultural i poeta, amb llibres com Amb un paper i un llapis 1979, Fulls i hores 1981, Quinze poemes d’abril 1982, Absència 1982 i L’eterna conversa 1983, encarà la seva activitat com a editor Amb Àlex Susanna, Alfred Sargatal i Ricard Badia cofundà l’editorial Columna 1985, de la qual n’esdevingué director i que es convertí en una de les editorials més dinàmiques i renovadores del final dels anys vuitanta i la dècada dels noranta L’any 2000, juntament amb l’editorial Columna, s’incorporà al grup Planeta Ha collaborat a diversos mitjans de…
,
Joseph-Arthur Gobineau
Filosofia
Pensador i escriptor francès.
Diplomàtic de professió, recorregué diversos països Estudiós de les llengües i civilitzacions orientals, publicà treballs d’erudició i narracions de caire stendhalià també la novella Les Pléiades , 1874, però l’obra que el féu famós és l' Éssai sur l’inégalité des races humaines 1853-55, on basteix una interpretació de la història humana fonamentada en el concepte de raça, la qual determina, segons ell, una forma més o menys elevada de civilització A partir d’aquesta idea postulà una pretesa superioritat de la raça blanca o ‘ària’, com ell l’anomenà Tot i el seu caràcter pseudocientífic,…
oïda relativa
Música
Capacitat de la memòria per a recordar una freqüència o acuïtat musical amb relació a una altra.
L’oïda relativa és la més freqüent de les capacitats musicals, fins i tot en els no-músics, i es dona quan a partir d’un so hom pot afinar o reconèixer-ne un altre per la seva relació intervàllica, sobretot en un context tonal o modal, en què es parteix d’una jerarquia de sons i uns punts de referència Quan es canta una cançó s’utilitza la memòria relativa, que permet recordar les distàncies entre els sons, sense importar-ne l’altura absoluta Una bona formació musical fa que es puguin arribar a memoritzar i reconèixer els intervals i es tingui clara consciència de l’estructura melòdica de…
gènere
Música
A l’antiga Grècia s’aplicava el mot ’gènere’ o l’expressió ’gènere melòdic’ a la manera de dividir un tetracord en diferents intervals.
Les notes extremes del tetracord eren fixes a distància de 4a J i les dues internes eren mòbils Tot i que la variabilitat de les notes internes sembla que era molt gran entre els músics pràctics, els teòrics parlaven de tres menes de gènere el diatònic on els tres intervals, de greu a agut, eren de mig to, to i to, el cromàtic mig to, mig to i un to i mig i l’enharmònic quart de to, quart de to i dos tons Aquests tres tipus de gènere melòdic s’apliquen també a l’escala completa del sistema grec formada per diversos tetracords encadenats del mateix gènere diatònic, cromàtic o enharmònic Gènere…
intermedio
Música
Al Renaixement italià, obra dramaticomusical que s’interpretava entre els actes d’una obra teatral.
Tot i que en ocasions consistí únicament en música instrumental intermedio non apparente , el tipus més popular fou una escenificació de temes pastorals o mitològics a càrrec d’actors, cantants i ballarins intermedio apparente Sorgí al final del segle XV a la cort de Ferrara, i s’interpretava entre els actes d’obres d’autors clàssics -sobretot Plaute i Terenci- o contemporanis En l’àmbit cortesà del segle XVI, especialment en noces i altres celebracions, es representaren els intermedii més luxosos, combinant efectes escènics amb allegories mitològiques que afalaguessin els espectadors…