Resultats de la cerca
Es mostren 13639 resultats
Charles Mingus
Música
Contrabaixista, compositor i líder de banda nord-americà.
Estudià violoncel i trombó, però aviat s’inicià en el contrabaix De molt jove compongué alguns temes, com ara What Love 1939, que no gravà fins els anys seixanta Passà de manera breu per les formacions de Barney Bigard, Lionel Hampton i Louis Armstrong Començà a ser conegut quan formà part del trio de Red Norvo els anys 1950-51 Després es traslladà a Nova York, on treballà amb Bud Powell, Duke Ellington i Charlie Parker Alhora fundà la discogràfica Debut Més tard organitzà el Jazz Workshop, concebut com a laboratori d’experimentació collectiva, on, amb diverses formacions i fent força ús de…
Ferde Grofé
Música
Compositor i pianista nord-americà.
Passà la infantesa a Califòrnia, i del 1900 al 1902 visqué a Leipzig Tocà la viola amb l’Orquestra Simfònica de Los Angeles entre el 1909 i el 1919, activitat que compaginava, a San Francisco, amb feines en sales de cinema, teatres de vodevil i cabarets, i amb conjunts de ragtime El 1917, i fins l’any 1933, fou contractat per Paul Whiteman com a arranjador, la qual cosa el convertí en una de les figures capdavanteres del jazz simfònic de l’època per la seva capacitat de barrejar la complexitat de la música clàssica amb els ritmes sincopats de les orquestres negres Es feu cèlebre el 1924 quan…
Enric Camó i Alsina
Música
Compositor català.
Es formà musicalment a Tortosa, on estudià piano, harmonia i composició amb Josep Gotós i Vives El 1860 fundà el cor La Joventut Dertosense, i poc després es matriculà al Conservatori de Madrid per ampliar estudis, on obtingué diversos premis Amb menys de vint-i-cinc anys retornà a Tortosa, i al cap de poc ja era organista i mestre de capella a Casp Saragossa, localitat en què també exercí la docència musical a les Escoles Pies i la direcció de la banda municipal Després s’establí a Alcanyís Terol, on durant cinc anys fou mestre de capella de la collegiata, i a Tafalla Navarra, on passà gran…
Louis Marchand
Música
Compositor, clavecinista i organista francès.
A catorze anys era organista de la catedral de Nevers Cap al 1689 s’establí a París, on esdevingué un virtuós molt admirat Entre el 1703 i el 1707 fou organista a Saint-Honoré, i a partir del 1708, un dels organistes del rei, tot ocupant la plaça que havia deixat vacant GG Nivers Entre el 1713 i el 1717 realitzà diverses gires per Alemanya, on tocà davant l’emperador i diversos prínceps electors El 1717, s’organitzà a Dresden una competició d’orgue entre Marchand i JS Bach, però Marchand no s’hi presentà, possiblement per por dels resultats Tornà a París, a l’església dels Cordeliers, on…
Pietro Andrea Ziani
Música
Compositor i organista italià, oncle de Marc’Antonio Ziani.
Serví com a organista a l’església de Sant Salvador a Venècia Del 1657 al 1659 ocupà la plaça de mestre de capella a Bèrgam El 1663 es traslladà a Viena, on fou vicemestre de capella de l’emperadriu Elionor El 1667 abandonà Àustria i tornà a Itàlia, on entre el 1669 i el 1677 treballà com a primer organista a Sant Marc de Venècia com a successor de F Cavalli Pels volts del 1678 fou nomenat organista honorari a la cort de Nàpols i, finalment, ocupà la plaça de mestre de capella de la cort 1680 PA Ziani fou una de les figures més rellevants de la primera generació de compositors de l’anomenada…
Johann Wolfgang Franck
Música
Compositor alemany.
Sembla que passà els primers anys de la seva vida a Ansbach i que rebé les primeres classes de música sota la tutela de Samuel König, director musical de la cort d’Ansbach, on el 1673 arribà a ser mestre de capella La presència de partitures de C Monteverdi, F Cavalli i PA Ziani a la ciutat fa plausible la teoria d’un viatge d’estudis a Venècia pels volts del 1668 Al principi del 1679 assassinà un músic de la cort, sembla que per gelosia Aquest fet l’obligà a deixar Ansbach i es traslladà a Hamburg Allí fou contractat pel Theater amb Gänsemarkt, on pogué representar catorze de les seves obres…
Charles Lamoureux
Música
Director i violinista francès.
Realitzà estudis de violí a la seva ciutat natal i després al Conservatori de París S’inicià professionalment com a violinista en orquestres parisenques, de primer en algunes de modestes, com la del Théâtre du Gymnase, i després del 1850 ja a la de l’Òpera de París Ocupà també el lloc de violinista a l’Orquestra de Concerts Pasdeloup i a la Societat de Concerts del Conservatori Aviat mostrà el seu interès per establir noves temporades de concerts, com les Sessions Populars de Música de Cambra, creades el 1860, al llarg de les quals es presentaren obres de compositors emergents El 1872 creà un…
Fortunato Chelleri
Música
Compositor italià d’ascendència alemanya.
Fou el representant d’una plèiade de músics que, un cop formats a Itàlia, ocuparen càrrecs de mestres de capella, directors o compositors oficials a les petites corts nobiliàries de l’Europa central Nascut a Parma, de pare alemany Keller, cantà a l’escolania de la catedral d’aquella ciutat, però principalment rebé l’educació musical del seu germà, mestre de capella a Piacenza Ben aviat es decantà per la composició d’òperes i estrenà Griselda 1707 i Alessandro il grande 1708 S’ha dit que estigué a Barcelona durant l’efímera cort reial que l’arxiduc Carles d’Àustria hi establí durant la guerra…
destí
Religió
Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.
En les religions politeistes, com és ara la religió grecoromana, el destí venia a ésser la unificació dels déus, en el sentit que aquests li estaven subordinats, o àdhuc era identificat amb algun dels déus Zeus, per exemple, fou el primer cas de personalització mitològica del destí anomenat també ανάγκη, μοίρα o μόροέ entre els grecs, i fatum o fortuna entre els llatins, el qual fou representat després per les figures de Júpiter i les parques moira Hom pot dir que la concepció de la realitat com a darrerament i definitivament sotmesa a la força i predeterminació del destí és l’essència…
Millars
Historiografia catalana
Publicació anual sobre històrica i geografia nascuda el 1974 al Col·legi Universitari de Castelló, adscrit a la Universitat de València.
En la seva evolució es distingeixen tres etapes En la primera 1974-80, caracteritzada pel fet de ser una miscellània amb articles de diferents especialitats i àrees del Collegi geografia, química, geomorfologia, filologia i filosofia, no hi hagué un director ni un consell de redacció i fou patrocinada per la Diputació Provincial de Castelló En la segona 1981-91, encara sota el patrocini de la Diputació, canvià de contingut, ajustant-se a les àrees d’història, geografia i art, i aparegué un organigrama directiu la direcció correspongué a José Quereda i la secretaria,…