Resultats de la cerca

Amic de PPicasso i GBraque, participà en les manifestacions cubistes 1911 Resolgué, mitjançant formes geomètriques i colors al començament freds i posteriorment càlids, la figuració de personatges i elements mecànics, i en resultà una obra d’aspecte estàtic i de gran valor decoratiu Contrasts de formes Musée Nationale d’Art Moderne, París Té un museu monogràfic a Le Biot, Savoia També s’interessà pel cinema Le Ballet mécanique, 1924, la ceràmica i el gravat

Metge psiquiatre, en 1948-80 fou director de l’hospital psiquiàtric de Lucca S'inicià en la literatura amb llibres de poemes Poesia 1934, Amicizia 1939 i Veleno e amore 1942, on el fet humà és estudiat amb afectuosa disposició Publicà narracions Il deserto della Libia , 1952 i novelles Le libere donne di Magliano 1953, La brace dei Biassoli 1956, Il clandestino 1962, Per le antiche scale 1972, La ladra 1984, etc

Inventà la pantalla d’agulles imatges compostes per milers d’agulles que, més o menys enfonsades, modifiquen la superfície a filmar segons una illuminació rasant Les seves obres més remarcables són Une nuit sur le mont Chauve 1933, La belle au bois dormant 1935, el prefaci de Procès 1962 d’Orson Welles i Le nez 1963, sobre l’obra de Gogol Tots els seus films seguiren la tècnica de filmació imatge per imatge

De primer es dedicà a la pintura —fou un dels habitants del Bateau-Lavoir— i a les narracions humorístiques En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novella d’aventures Le chant de l’équipage 1918, Le quai des brumes 1927 Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera 1931, que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres També és autor de moltes poesies

Des de la seva primera novella, Lady Black 1971, el tema de l’homosexualitat fou una constant en la seva obra Evolène 1972, Les loukoums 1973, Le coeur qui cogne 1973, Killer 1975, Kurwenal 1977, Je vis où je m'attache 1978, Portrait de Julien devant la fenêtre 1979, Le jardin d’acclimatation 1980, premi Goncourt, Romances sans paroles 1983 i L’espérance de beaux voyages 1984-85 Publicà també tres volums de Théâtre 1974-75, 1976 i 1981

Servidor d’Enric de Borbó, després d’una sèrie d’aventures ho fou del duc d’Orleans i del duc de Guisa Sobresortí en poesia, amb obres com ara Plaintes d’Acante 1633, Les amours de Tristan 1638, Les vers heroïques 1648, etc, i sobretot en teatre, com les tragèdies Marianne 1636, La mort de Sénèque, la mort de Crispe 1645, la comèdia Le parasite 1653, etc En prosa deixà una novella autobiogràfica, Le page disgracié 1642

Com a narrador, conreà el realisme costumista Chien-Caillou 1847, Aventures de mademoiselle Mariette 1853, Les bourgeois de Molinchart 1855, etc Amic de Nadar i de Courbet, defensà el realisme en l’art i, en aquest sentit, revaloritzà l’obra dels Le Nain Exposà les seves doctrines al llibre Le Réalisme 1855, i escriví, entre altres, una Histoire de la caricature moderne 1865, on posà en relleu l’obra de Daumier Fou conservador del Museu de Sèvres

Fou deixeble de Nadia Boulanger composició i d’Olivier Messiaen harmonia al Conservatori de París El 1949 s’incorporà a l’estudi de la Radiodiffusion-télévision Française RTF fundat per Pierre Schaeffer , on dirigí del 1950 al 1958 el Groupe de Recherche de Musique Concrète i amb el qual desenvolupà una música que prenia com a primera matèria sons provinents de la vida quotidiana, enregistrats amb micròfons i cintes magnètiques que ulteriorment transformaven en composicions musicals mitjançant aparells electrònics tals com mescladors, filtres, etc Pioners de la música electroacústica i la …

Conserva la catedral del s XII, que fou remodelada al s XV

El 1126 passà als comtes d’Anjou per l’enllaç de la comtessa Eremburga amb Folc V d’Anjou El comte Enric I esdevingué rei Enric II d’Anglaterra i el rei Felip II de França arrabassà el comtat a Joan I sense Terra 1203 Lluís IX el donà 1232 al seu germà Carles I, comte d’Anjou i rei de Nàpols i Sicília, i el fill d’aquest, Carles II, el cedí, amb el comtat d’Anjou, al comte Carles I de Valois Carles III del Maine, mort el 1325 En morir el comte Carles V del Maine 1481, aquest feu hereu el rei Lluís XI de França, que l’incorporà a la corona Des d’aleshores serví d’apanatge a diferents prínceps…