Resultats de la cerca

Fill de Carles II de Nàpols i de Maria , germana de Ladislau IV d’Hongria Exercí el govern de Nàpols durant les absències del seu pare, que el nomenà vicari de Nàpols 1289-94 1295 Mort Ladislau IV, fou investit rei d’Hongria a Ais de Provença 1292, però, malgrat l’aliança amb Sèrbia i Venècia, el títol no tingué efectivitat fins el 1308, que fou elegit el seu fill Carles Robert Fou amic de Dant, que, en el cant VIII del Paradís, li fa pronunciar la famosa frase sobre " l’avara povertà di Catalogna”

Exposà a Barcelona 1911, a Berlín 1913 i al Salon d’Automne París, 1912 La seva pintura, tècnicament plana i d’empastament sobri, pot ésser inclosa dins un neoimpressionisme on el color, d’harmonitzacions clares, és essencial Es limita a cercar un art agradable, sobretot flors Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona, i als de Bilbao i Madrid Escriví articles d’art, des de París, per a La Veu de Catalunya És autor de Memorias de un pintor 1944 Es casà amb l’escultora Maria Llimona

Fill de Lluís d’Anjou Durazzo, comte de Gravina les seves aspiracions al tron de Nàpols restaren frustrades quan Joana I adoptà Lluís I, duc d’Anjou Amb la protecció de Lluís I d’Hongria i del papa Urbà VI, envaí Nàpols i derrotà i empresonà Joana I 1381, morta un any després Una ambaixada d’Hongria li oferí la corona, la qual havia heretat Maria sota la regència d’Elisabet de Bòsnia coronat rei 1385, fou assassinat a instigació de la regent És conegut amb el nom de Carles de Durazzo

Filla del duc de Cardona Joan Ramon Folc IV i cosina germana del rei Ferran II el Catòlic, el qual tractà el seu matrimoni amb Llorenç II de Mèdici La núvia renuncià 1515 els seus drets a l’herència paterna i a la materna a favor del seu germà, el duc Ferran I de Cardona, en consideració al dot quantiós que aportava al matrimoni 10 000 ducats d’or, el qual no arribà a efectuar-se Ingressà al monestir de Santa Maria de Jerusalem, i el 1521 fou elegida abadessa del de Pedralbes

El 1465 és documentat a Pavia, on treballà al claustre gran de la cartoixa Desenvolupà la seva activitat principal a Venècia Nomenat mestre major del Palau Ducal, participà en la construcció del pòrtic i arc Foscari ~1485 i féu l’escala dels Gegants 1491 Esculpí els sepulcres del dux Niccolò Tron ~1480, església de Santa Maria Gloriosa dei Frati i d’Antonio Barbarigo 1483-93, església della Carità, obres que mostren el seu estil sobri i elegant i signifiquen el més alt exponent de l’escultura quatrecentista veneciana

Exercí a Atenes durant més de trenta anys Fou un dels pocs ciutadans grecs que es mostraren lleials als catalans, fet pel qual Pere III de Catalunya-Aragó el recompensà amb la ciutadania catalana i amb possessions a Atenes i a Tebes Rendi defensà activament Mègara 1374 contra Nerio I Acciaiuoli, tot i que aquest era l’amant de la seva filla Maria, però no pogué impedir la caiguda de la ciutat El 1380 fou nomenat canceller reial a Atenes En caure la ciutat 1388 prosseguí exercint-hi de notari

Fou sotsdirector del Banc de Catalunya i explicà l’entrellat de diverses peripècies econòmiques i polítiques en Escritos 1966, recull d’articles del Diario de Barcelona prologat per Josep Pla Collaborà en les publicacions  El Rossinyol de Reus 1908,  Panteisme 1911 i Renaixença Nova de l’Alguer 1960 Escriví drames d’arrel modernista Maria-Agna 1910, estrenat el 1907 i El cego Simó estrenat el 1913 En la postguerra fou un dels principals mecenes de la cultura catalana i creà una beca anual per a subvencionar l’estada a Catalunya d’un estudiós alguerès

Sembla que era fill del comte Hug I d’Empúries Fou nomenat bisbe per Guifré de Cerdanya, arquebisbe de Narbona, el 1062 Reestructurà la canònica d’Elna, composta de vint-i-quatre membres, reféu la casa canonical i recuperà els béns usurpats pels vescomtes de Castellnou i per altres senyors Assistí a les treves de Toluges 1065 i al concili reformador de Girona 1077 Consagrà un altar major nou a la catedral d’Elna 1069 i l’església de Santa Maria del Riquer 1073, on establí un petit priorat dependent de Cuixà

Menà una vida bohèmia i fastuosa, i foren secretaris seus Blasco i Ibáñez i Tomás Luceño En les seves obres —hom en compta més de 300—, condicionades per la urgència de l’elaboració i pel públic, poc exigent, predomina la intriga i l’acció algunes són de tema històric El bastardo y el rey, 1851 El pastelero de Madrigal, 1862 El conde-duque de Olivares, 1870 i unes altres, de tema actual Los desheredados, 1865 María, 1868 La sangre del pueblo, 1869 També escriví un volum de Poesías 1835, a la manera de Zorrilla

Fill del jurista Fèlix Maria Falguera Té obres a Sentmenat, Tossa i Castellar del Vallès, llocs on fou arquitecte municipal A Barcelona féu la Casa Chico 1912 i les seves dues obres principals la Casa de la Lactància 1910 i el Conservatori Superior de Música 1928, on adaptà un projecte previ de Falques, molt influïdes per Puig i Cadafalch, qui li prologà la seva monografia Sant Pere de Roda 1906 Collaborà, amb JPuig i Cadafalch i Josep Goday, en l’obra bàsica L’arquitectura romànica a Catalunya 1909-18