Resultats de la cerca

En foren els principals integrants Francisco de Vitoria, Domingo de Soto, Melchor Cano, Bartolomé de Medina, Domingo Báñez i Juan de Santo Tomás A partir de l’explicació de Vitoria sobre la usura, els seus deixebles, sempre amb una perspectiva ètica i jurídica, desenvoluparen una anàlisi sobre l’origen i les funcions de la moneda i sobre els mecanismes de formació dels preus Arran dels descobriments i la colonització d’Amèrica desenvoluparen un cos de doctrina sobre el dret natural i el dels pobles que constitueix la base del dret internacional

Publicà el seu primer dibuix als catorze anys 1933, a la revista  L’Avant El 1946 esdevingué dibuixant de plantilla a El Correo Catalán Collaborà també a Atalaya , Paseo , Paseo Infantil i, sobretot, a  TBO , Mundo Deportivo i Hoja del Lunes Exposà sovint a Barcelona des del 1948, així com a Ripoll, Gavà, Molins de Rei, Granollers, Vic i la Garriga El seu estil, típicament periodístic, és sintètic i resolt amb traços essencials Publicà els llibres de caricatures  Siluetes epigramàtiques 1951, amb text de Tomàs Roig i Llop i Gent de Granollers 1970

Fou deixeble del pintor Claudi Lorenzale Com a pintor la seva obra fou escassa i, al contrari de la dels seus contemporanis de tendència natzarena Tomàs Moragas, Antoni Caba, Ramon Amado i altres, els quadres dels quals figuren en importants museus, poc estudiada En el seu museu figuren obres qualificades d’autor anònim que potser són seves Resulta important la seva obra d’arqueòleg precursor reuní materials arquitectònics de monuments barcelonins avui desapareguts i valuoses rajoles que formen, a Martorell, el museu, de gran interès, anomenat l’Enrajolada

Estudià a Bolonya Fou paborde de la catedral de Tortosa 1639 Publicà Milicia angélica de santo Tomás de Aquino 1643, Fruits espirituals del Via-Crucis 1646 i Noves rimes en llaor de la Mare de Déu 1649 Es mostrà contrari a Felip IV de Castella durant l’ocupació francesa de Tortosa 1648-50 i hagué de fugir a Barcelona en caure la ciutat El 1651 anà a Tolosa Llenguadoc en el seguici de Pèire de Marca El 1668 passà a Marsella, però naufragà davant Toló i hi morí poc després

El 1618 professà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on estudià filosofia Completà la formació i féu teologia al collegi de Sant Miquel de Solsona, d’on fou professor el 1628 El 1639 era professor de teologia a Barcelona i obtingué el títol de mestre de teologia el 1645 Tingué altres càrrecs dins l’orde, com secretari de visita, prior de Vic 1644 i de Barcelona 1649 És autor d’un comentari llatí sobre De scientia Dei i De Trinitate de Tomàs d’Aquino, conservat manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona

Des del 1945 residí a Barcelona Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo Orballo íspido , 1955, fins a una consciència adolorida dels problemes collectius de Galícia Canta de lonxe o corazón do tempo 1969 De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos 1969 i Trancos da vida do Braisiño 1970 Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novelles en castellà La oscura corriente , 1969

Membre d’una família aristocràtica, ingressà a l’orde dominicà Fou professor de teologia a Salamanca i, des del 1486, preceptor i confessor del príncep Joan i confessor del Rei Catòlic Bisbe de Zamora 1487, Salamanca 1497, Jaén 1498 i Palència 1500, fou nomenat inquisidor general de Castella 1498-1507 i de Catalunya-Aragó 1499-1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor Arquebisbe de Sevilla 1504, fou promogut a la seu de Toledo, però morí abans de prendre'n possessió

Sacerdot, tingué diversos càrrecs a l’església parroquial de Sant Tomàs Apòstol i fou arxiver del Collegi del Corpus Christi Entre el 1645 i el 1667 fou catedràtic de matemàtiques a la Universitat de València Participà en diverses reunions acadèmiques que tingueren lloc a València amb poemes festius en castellà, llengua a la qual traduí les obres astrològiques de Francesco Giuntini, que han romàs manuscrites Llegí una poesia a l’Acadèmia dels Sols 1658 i una altra a la Justa a la Verge dels Desemparats 1667, que fou guardonada amb el segon premi

La poesia ha estat el seu centre de creació, tot i que amb el pseudònim de Pere Peris ha signat dues narracions, Mitjaorella 1985 i L’ésser 1991 D’entre els reculls poètics destaquen Cadells de la desfeta 1981, Dic el teu nom 1994, El barranc i els còdols 1995, premi Ciutat d’Elx 1993, Vora el silenci 1999, Solatges Antologia, 1980-2000 2001 i Baules 2006, premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí Ha traduït també autors com P Celan i és director de la revista de literatura L’Aiguadolç

Origen i història L’orde sorgí com a rèplica catòlica al predomini del catarisme albigès, però amb una finalitat clara de predicació universal Aprovat per Folquet, bisbe de Tolosa, el 1215 i confirmat el 1216 per Honori III, inicialment es presentà com una comunitat de canonges regulars dedicats a la predicació diocesana, però evolucionà amb rapidesa i es constituí en orde clerical, amb unitat de legislació i de govern i amb l’objectiu de la predicació itinerant unit al testimoniatge d’una vida regular i de pobresa voluntària orde mendicant Les Constitutiones atenyeren la redacció definitiva…