Origen i història
L’orde sorgí com a rèplica catòlica al predomini del catarisme albigès, però amb una finalitat clara de predicació universal. Aprovat per Folquet, bisbe de Tolosa, el 1215 i confirmat el 1216 per Honori III, inicialment es presentà com una comunitat de canonges regulars dedicats a la predicació diocesana, però evolucionà amb rapidesa i es constituí en orde clerical, amb unitat de legislació i de govern i amb l’objectiu de la predicació itinerant unit al testimoniatge d’una vida regular i de pobresa voluntària (orde mendicant). Les Constitutiones atenyeren la redacció definitiva el 1241, gràcies al mestre Ramon de Penyafort (modernament han estat modificades el 1924 i el 1968).
La difusió arreu d’Europa, de l’Àfrica mediterrània i del Pròxim Orient fou molt ràpida, i molt intensa l’acció apostòlica en la predicació i en la fundació de confraries (des del segle XV l’orde propagà la devoció al rosari). Fou introduït a Catalunya, segurament el 1221, per Miquel de Fabra, que fundà el convent de Barcelona, el qual fou seguit pels de Mallorca (1229) i València (1239). Els dominicans dedicaren una atenció particular a les minories religioses islàmica i jueva; en aquesta línia es destaca la figura del català Ramon Martí.
L’orde adquirí una gran influència en la vida de l’Església: molts dels seus membres ocuparen seus episcopals i erigits pràcticament en defensors de la puresa de la fe catòlica, exerciren funcions judicials en el tribunal de la inquisició, d’acord amb la política dels papes; Ramon de Penyafort, Nicolau Eimeric i l’occità Bernat Gui organitzaren jurídicament aquesta institució, que des d’aleshores restà en mans de l’orde.
En el camp de la teologia i de la filosofia exerciren una tasca important de divulgació des dels convents mateix, les catedrals i les universitats, a partir de les grans figures d’Albert Magne i de Tomàs d’Aquino (tomisme). Tingueren una importància especial els estudis generals de l’orde a París, Oxford, Colònia, Bolonya i Montpeller, on acudien generalment els dominicans de la província d’Aragó. El primer centre d’ensenyament teològic dominicà català fou el convent de Santa Caterina de Barcelona; moltes càtedres de teologia anaren a càrrec de lectors dominicans, primer a les catedrals i després a les universitats. Els convents dels Països Catalans restaren incorporats a la província dominicana d’Aragó el 1301. Destacaren, en primer lloc, Sant Vicent Ferrer i, en segon terme , Antoni Canals i Pere Martines.
Durant el Cisma d’Occident (1380-1414) es trencà la unitat de govern i hi hagué una forta flexió en l’observança regular. Aquesta decadència general motivà una forta reacció minoritària animada per Caterina de Siena i dirigida per Ramon de Càpua, mestre general de l’orde des del 1380. Sorgiren, així, algunes congregacions d’observants, entre les quals la de la província d’Aragó, fundada el 1440 a iniciativa de Jaume Gil i que tingué força extensió al Principat de Catalunya i al País Valencià; s’hi destacà Pere de Queralt, antic deixeble de Vicent Ferrer. A Florència, Antoní fou la figura més destacada de la nova observança, i del mateix convent de San Marco sorgiria, a la fi del segle XV, la figura de Savonarola. El 1530 la província d’Aragó, des de València, acceptà la reforma regular amb la intervenció de religiosos castellans, no sense dificultats greus, però donà a la llarga origen a una nova florida espiritual, que culminà en Lluís Bertran i la seva escola ascètica. Al Principat, cal assenyalar, dins aquesta línia de restauració religiosa, Pere Màrtir Coma, després bisbe d’Elna.
El segle XVI en general fou un període de plenitud dominicana: en l’empresa evangelitzadora d’Amèrica sobresurt la forta personalitat de Bartolomé de Las Casas; en el camp de la teologia, destaca el nou impuls que els dominicans donaren al tomisme, amb figures com la de Tommaso De Vio, cardenal Gaetano i les de l’escola salmantina (Francisco de Vitoria, Melchor Cano, Domingo de Soto, Domingo Báñez), la presència de l’orde al concili de Trento i la famosa controvèrsia De auxiliis, mai no resolta, que afrontà dominicans i jesuïtes.
Ja al segle XVII, tingué lloc l’expandiment missioner a l’Extrem Orient, on diversos dominicans dels Països Catalans sofriren martiri: Jacint Orfanell (1622), Lluís Eixarc (1627), Domènec Castellet (1628), Francesc Gil de Frederic (1745), Pere Sanç (1747), Jacint Castanyeda (1773). Figures en uns altres camps són les dels filòsofs Dídac Mas (1608) i Marc Serra (1645), la del teòleg Tomàs de Vallgornera (1675), la dels predicadors Antoni Vicenç Domènec (1607), Pere Joan Guasc (1613), Gabriel Ferrandis (1782) i els mestres generals de l’orde Joan Tomàs de Rocabertí (1670-77), Tomàs Ripoll (1725-47) i Joan Tomàs de Boixadors (1756-77). Les convulsions polítiques d’Europa i d’Amèrica des de la fi del segle XVIII i la primera meitat del XIX arruïnaren la vida dominicana; a l’Estat espanyol, s’esdevingué gradualment des de l’ocupació napoleònica fins a les lleis desamortitzadores de Mendizábal (1835). D’altra banda, la butlla Inter graviores de Pius VII, per exigència del regalisme borbònic, trencà novament la unitat de govern de l’orde (1804-72). Els dominicans catalans conservaren l’esperit i la finalitat de l’orde a través de les missions d’Extrem Orient (el 1861 hi sofrí martiri Pere Almató) i de les terres noves d’Amèrica (Josep Sadoc Alemany fou el primer arquebisbe de San Francisco de Califòrnia); entre els qui restaren a Catalunya o hi retornaren després d’uns quants anys de permanència a Itàlia es destacaren Francesc Coll, fundador de les dominicanes de l’Anunciata, els teòlegs Narcís Puig i Francesc Xarrié, i Joan Planes.
A mitjan segle XIX hi hagué una nova florida de la vida dominicana a França, a partir de la figura d’Henri Lacordaire i del mestre general A.V. Jandel. El prestigi de l’orde s’incrementà en proclamar Lleó XIII, el 1879, la preeminència del tomisme sobre totes les escoles teològiques catòliques. A partir d’aleshores cal esmentar figures com les de Heinrich S.Denifle i de Marie-Joseph Lagrange, que fundà l’Escola Bíblica de Jerusalem. Cal destacar també les facultats de filosofia i teologia que l’orde té a Roma (Universitat de Sant Tomàs) i París (Le Saulchoir), com també la facultat teològica de la Universitat de Friburg (Suïssa) i la Universitat de Manila, dirigides per l’orde. Els dominicans retornaren a Barcelona el 1889, a València el 1891 i a Mallorca el 1908. Per obra d’Esteve Sacrest i de Lluís Guitart fou restaurada el 1912 la província dominicana d’Aragó, que enclou les terres catalanes de l’Estat espanyol i té una àmplia difusió a l’Amèrica meridional i central. Fins avui, els dominicans francesos han continuat essent l’avantguarda intel·lectual de l’orde, com ho testimonien representants de la categoria de Marie-Aubin-Gontran Garrigou-Lagrange, Marie-Dominique Chenu i Yves-Marie Congar.
Els dominicans són coneguts també com a frares predicadors (Ordo Fratrum Praedicatorum, OP); vesteixen tradicionalment hàbit i escapulari blancs i capa negra, amb un cinyell d’on penja el rosari. La branca femenina (monges dominicanes o segon orde dominicà), estrictament contemplativa, fou fundada ja el 1207 pel mateix sant Domènec a Santa Maria de Prolha (Llenguadoc); el 1219 fou fundat un altre monestir a Madrid, i el 1221, a Roma (San Sisto), les constitucions del qual esdevingueren la norma legal (el text legal actual és del 1971). S'estengueren aviat a través d’Europa. A mitjan segle XIII fou fundat el monestir de Santa Magdalena de València, i el 1351 el de Santa Maria de Montsió de Barcelona. Des del 1959 els monestirs de la província d’Aragó constitueixen la Federació de la Immaculada Concepció. Hi ha altres congregacions de religioses dominicanes de vots simples.
Convents dominicans als Països Catalans
| Convents masculins | ||
| Santa Caterina | Barcelona | 1219-1835 i des del 1889 |
| Sant Domènec | Lleida | 1228-1835 |
| Sant Domènec | Palma | 1229-1835 i des del 1972 |
| Sant Domènec | València | 1239-1835 i des del 1891 |
| Sant Joan Baptista | Perpinyà | 1242-1791 |
| l’Anunciació | Girona | 1253-1835 i des del 1951 |
| Sant Domènec | Tarragona | 1253-1835 |
| Sant Domènec | la Seu d’Urgell | 1266-1835 |
| Sant Domènec | Cotlliure, Vallespir | 1290-1791 |
| Sant Domènec | Puigcerdà, Cerdanya | 1291-1835 |
| Sant Domènec | Xàtiva, Costera | 1291-1835 |
| Sant Domènec | Castelló d’Empúries, Alt Empordà | 1317-1835 |
| Sant Pere Màrtir | Manresa, Bages | 1318-1835 |
| Sant Domènec | Balaguer, Noguera | 1323-1835 |
| els Reis Mags | Sant Mateu del Maestrat | 1359-1835 |
| el Corpus Christi | Llutxent, Vall d’Albaida | 1422-1835 |
| Sant Onofre | València | 1473-1835 |
| Sant Jaume de Pallars | Tremp, abans terme de Tarlarn, Pallars Jussà | 1490-1835 |
| Sant Joan Baptista i Sant Vicent Ferrer | Ontinyent, Vall d’Albaida | 1515-1835 |
| Santa Anna | Albaida, Vall d’Albaida | 1538-1835 |
| Col·legi de Sant Domènec i de Sant Jordi | Tortosa, Baix Ebre | 1542-1835 |
| Santa Creu | Llombai, Ribera Alta | 1545-1835 |
| l’Anunciació | Aiora, Cofrents | 1561-1835 |
| Col·legi de la Mare de Déu del Socors | Oriola, Baix Segura | 1569-1835 |
| el Roser | Vic, Osona | 1571-1835 |
| el Roser i Sant Francesc | Tortosa, Baix Ebre | 1571-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Manacor, Mallorca | 1576-1835 i des del 1908 |
| el Roser | Peralada, Alt Empordà | 1578-1835 |
| el Roser | Pollença, Mallorca | 1578-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Aiòder, Alt Millars | 1579-1835 |
| la Mare de Déu de Lloret | l’Olleria, Vall d’Albaida | 1579-1835 |
| Sant Tomàs d’Aquino | Castelló de la Plana | 1579-1835 |
| la Mare de Déu de Lloret | Sineu, Mallorca | 1580-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Eivissa | 1580-1835 |
| el Roser | Ciutadilla, Urgell | 1582-1835 |
| el Roser | Alacant | 1586-1835 |
| la Mare de Déu de Lord | Sant Llorenç de Morunys, Solsonès | 1587-1634 |
| el Roser | Almenara, Plana Baixa | 1587-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Castelló de la Ribera, Ribera Alta | 1590-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Algemesí, Ribera Alta | 1592-1835 |
| el Roser | Ulldecona, Montsià | 1593-1835 |
| Sant Jacint | Agullent, Vall d’Albaida | 1595-1835 |
| Sant Ramon de Penyafort | Penyafort, els Monjos, Alt Penedès | 1602-1835 |
| Sant Vicent Ferrer | Inca, Mallorca | 1604-1835 |
| Sant Magí | Sant Magí de Brufaganya, Anoia | 1605-1835 |
| el Roser | Forcall, Ports | 1611-1835 |
| l’Anunciació | Carlet, Ribera Alta | 1611-1835 |
| Sant Sebastià | la Pobla d’Arenós, Alt Millars | 1612-? |
| Sant Pau i Sant Tomàs d’Aquino | Sogorb, Alt Palància | 1612-1835 |
| Sant Miquel i Sant Gabriel | Solsona | 1615-1835 i en 1912-29 |
| Col·legi de Sant Vicent i Sant Ramon | Barcelona | 1668-1835 |
| el Pilar | València | 1680-1835 |
| Sant Vicent Ferrer (casa natal) | València | 1915 |
| Sant Tomàs d’Aquino | Requena, Plana d’Utiel | 1934-1968 |
| Col·legi de Sant Vicent Ferrer | València | 1941 |
| Sant Ramon de Penyafort | Cardedeu, Vallès Oriental | 1953-1984 |
| Sant Domènec | Torrent de l’Horta | 1964 |
| Sant Domènec | Barcelona | 1969 |
| Sant Albert Magne | València | 982 |
| Convents femenins | ||
| Santa Magdalena | València | 1287-1837 any en què s’incorporà a Santa Caterina |
| Montsió | Barcelona, avui a Esplugues de Llobregat | 1351 |
| Santa Caterina | València, avui a Paterna | 1491 |
| la Mare de Déu dels Àngels i Peu de la Creu | Barcelona, avui a Sant Cugat del Vallès | 1497 |
| la Consolació | Xàtiva, Costera | 1520 |
| Santa Clara | Vic, Osona | 1596 |
| la Mare de Déu dels Àngels | Manresa, Bages | 1602 |
| la Santíssima Trinitat i Santa Llúcia | Oriola, Baix Segura | 1602 |
| el Corpus Christi | Vila-real, Plana Baixa | 1639 |
| el Corpus Christi | Carcaixent, Ribera Baixa | 1654 |
| Santa Catalina de Sienta | Palma | 1659 |
| la Mare de Déu de Betlem | València, avui a Torrent de l’Horta | 1667 |
| la Sagrada Família | Borriana, Plana Baixa | 1690 |
| Santa Caterina de Siena | Girona | 1961 |
| la Concepció | Torrent de l’Horta | 1968 |