Resultats de la cerca

Contemporani de N Amati, Stainer fou, sens dubte, el millor lutier alemany del Barroc Tot i que els seus instruments s’assemblen als de l’autor cremonès, les diferències són tan remarcables que es fa impossible afirmar que Amati fos el seu mestre Els seus violins són una mica més estrets i més curts que els italians, amb la tapa més bombada que el fons, i molts tenen una testa de lleó esculpida al cap Ocupà el lloc de lutier de la cort veneciana, càrrec que li permeté de vendre violins a la noblesa europea, i els seus intruments arribaren fins i tot a la capella reial de Madrid…

Es doctorà en música el 1940, després d’haver estudiat a la Universitat de Rio de Janeiro amb Paulo Silva Durant deu anys tocà la tuba a l’Orquestra de l’Òpera de Rio, fins al seu nomenament, el mateix 1940, com a director assistent de l’Orquestra Simfònica Brasilera Posteriorment desenvolupà una intensa carrera als EUA i, de retorn al seu país, l’any 1943, fou nomenat director vitalici d’aquesta última orquestra El 1954 fundà les Joventuts Musicals Brasileres i l’Acadèmia Musical de São Paulo Del 1968 al 1973 dirigí l’Orquestra Simfònica Pro Arte de la Universitat…

Inicià els estudis de solfeig i violí a cinc anys i el 1939 ingressà al Conservatori de Clermont Ferrand, on obtingué un primer premi de piano Es perfeccionà a París i el 1950 descobrí el clavicèmbal gràcies al seu professor, J Masson Amplià la seva formació a Siena amb Ruggero Gerlin, i el 1958 guanyà un primer premi a Ginebra Arran del seu debut a París, el 1960, inicià una carrera centrada en la interpretació de música del segle XVIII El 1963 emprengué una gira pels Estats Units que li reportà grans èxits Quatre anys més tard es dedicà a la docència a París i…

Després de treballar a l’àrea de Pittsburgh, el 1944 començà a tocar a Nova York Actuà en trio amb Slam Stewart i Tiny Grimes Poc després constituí el seu propi trio tocant amb un baix i un bateria, format que mantingué al llarg de la seva carrera, exceptuant les seves actuacions individuals Els anys cinquanta i seixanta gaudí de gran popularitat, i es mantingué actiu fins al principi del 1975 Virtuós totalment autodidacte i que no llegia música, posseïa un estil molt individual, apartat del corrent principal pianístic de jazz El seu tret més característic fou l’ús…

Cèlebre virtuós de la tenora, fou solista a les cobles La Principal de Cassà de la Selva i Els Montgrins, i del 1922 al 1924, a La Principal de la Bisbal, en la qual rellevà Albert Martí Posteriorment s’integrà a la Cobla Iluro i a la Unió Artística de Vidreres, i fundà l’Amoga És autor de nombroses sardanes, moltes de les quals obligades, destinades al seu lluïment personal, com Si caic no m’aixeco , Va de tenor , Els nou presoners o Gra-gra El seu estil palesa una notòria influència del pasdoble i ha gaudit d’una important acceptació entre el sardanisme més…

Rebé les primeres lliçons del seu pare, saxofonista i afeccionat al jazz A dotze anys entrà al Conservatori de l’Havana, on estudià amb Chucho Valdés A partir dels catorze anys tocà professionalment i més tard entrà a l’Orquesta Cubana de Música Moderna Aquesta formació desembocà el 1973 en el grup Irakere, que obtingué un gran èxit arreu del món El 1980, durant una d’aquestes gires i mentre era a Catalunya, D’Rivera optà per abandonar aquesta formació i marxà a Nova York, on poc després actuà amb Alfred McCoy Tyner i sobretot amb Dizzy Gillespie, que fou el seu…

Vida Fill gran d’Enric Gratacós i Massanella, el 1940 fixà la seva residència a Barcelona, des d’on organitzà, amb el seu germà Francesc, un petit circuit de cines integrat per sales a Granollers, Terrassa, Rubí, el Masnou, Calella i altres indrets A partir del 1962, i en solitari, comprà algunes sales de Barcelona, però la disminució alarmant del nombre d’espectadors provocà el tancament progressiu de cines entre el 1966 i el 1972 Com a titular de l’empresa Espectáculos Vallesanos, el 1985 fou un dels fundadors de l’Àrea Catalana d’Exhibició Cinematogràfica ACEC El…

Com a jugador defensà la samarreta del Club Esportiu INEF Barcelona 2006-10, període en el qual disputà totes les edicions de la Copa d’Europa El 2010 participà en la fundació del Barcelona Tamborí Club, esdevenint-ne jugador En el seu palmarès destaca la medalla de bronze per equips aconseguida en la Copa d’Europa 2008, el Torneig Internacional de Poussan França, 2009, el Torneig Internacional Tambeach Catalunya 2010, en el qual guanyà les categories de parelles masculina i mixta, i les dues Lligues Catalanes 2010, 2011 conquerides amb el seu nou club Formà part de…

Fou fundada el 1924, coincidint amb la celebració del primer Campionat de Catalunya de lluita grecoromana i esdevingué la federació de lluita més antiga de l’Estat El seu primer president fou Jaume Garcia Alsina Regula la pràctica de la lluita lliure olímpica, lluita grecoromana, sambo i lluita femenina Els esportistes de la Federació Catalana han imposat la seva hegemonia en la modalitat de grecoromana, la més antiga, des del primer campionat estatal, celebrat el 1933 El 1988 se sumà al projecte del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès per obtenir millores en el…

Fill i successor de Ramir I El 854 envià, en ajuda dels mossàrabs toledans revoltats contra l’emir Muḥammad I, un exèrcit comandat pel comte Gató d’El Bierzo, que fou derrotat en l’anomenada jornada del Guadecelete En el seu temps el regne astur inicià l’expansió al sud de la serralada Cantàbrica, per la Vall del Duero, repoblant Lleó 856, Tui i Astorga El 859 o 860 derrotà el Banū Qasī Mūsā ibn Mūsà ibn Fortun, prop d’Albelda batalla de Clavijo Ocupà aleshores Coria i Talamanca, i el seu fidel, el comte Roderic de Castella, repoblà Amaya 860 L’emir Muḥammad I envià…