Resultats de la cerca
Es mostren 346 resultats
Josep Garcia
Arquitectura
Arquitecte.
Estudià a la Universitat de València i fou deixeble de Vicent Gascó Acadèmic de mèrit de Sant Carles 1785, hi fou tinent de director 1791 i professor de matemàtiques fins el 1794, data en què emmalaltí Fou mestre major de la ciutat i capítol de València De la seva obra es destaquen els banys de l’Hospital General i la casa del Magister de València, la capella de la Comunió de la parròquia de Manises, l’ampliació de la Xèrica i la construcció de les de Benafer, de Caudiel —avui destruïda— i de Requena Traçà també la catedral d’Eivissa
Josep de Selva i Mergelina
Història
Política
Polític.
Setè marquès de Villores Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella 1919, que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comunió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya Alfons Carles de Borbó 1931 el ratificà en el lloc Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques, carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República Pertangué a la Mestrança de València i a diverses…
sinodalitat
Cristianisme
Forma d’exercici de la corresponsabilitat dins l’Església consistent a prendre decisions conjuntament tots els cristians —bisbes, capellans, religiosos i laics—.
La sinodalitat s’exerceix pròpiament en el si d’una diòcesi També es posa en pràctica a escala interdiocesana, fent que caminin junts els bisbats d’un mateix territori, nació o país, amb una identitat sociocultural i lingüística pròpies Finalment, en l’Església Catòlica la sinodalitat s’exerceix a escala universal, en la comunió de totes les diòcesis presidides per la de Roma i pel seu cap, el papa Diversos teòlegs catalans han publicat obres sobre aquest tema Salvador Pié i Ninot La sinodalidad eclesial , 1993 Jaume Fontbona Fent camí junts La sinodalitat de l’Església , 1999…
Il Domenichino
![](/sites/default/files/media/FOTO/GEC22692_COREL1201091.jpg)
Paisatge amb gual (c. 1606), de Domenico Zampieri (Galeria Doria Pamphili, Roma)
© Corel
Pintura
Nom amb què és conegut el pintor italià Domenico Zampieri.
Es formà al taller del flamenc Calvaert i a l’acadèmia dels Carracci Deixeble i seguidor del corrent estilista d’aquests últims, influí amb el seu estil eclèctic a Roma i a Nàpols Conreà la temàtica religiosa Comunió de sant Jeroni , 1614 i la mitològica Diana , 1621 La seva estima per Rafael es manifestà en els frescs de Sant Lluís dels Francesos de Roma En la seva obra la llum té un paper de primer ordre per a ell és un element expressiu i decoratiu Jugà amb el virtuosisme, però sense deixar-se dominar per ell Influí Poussin en el seu refinament decadent i preciosista
excomunió
Dret canònic
Censura que exclou un fidel de la comunió eclesial i sacramental.
El dret canònic distingeix l’excomunió latae sententiae , aplicada pel sol fet de cometre un mancament determinat, previst pels cànons, i l’excomunió ferendae sententiae , que requereix un judici previ L’excomunió fou emprada sovint com a arma política Són famoses, als Països Catalans, les excomunions de Ramon Berenguer I 1056, fetes pel papa a instàncies de l’àvia d’aquell, Ermessenda, i la de Pere el Gran, feta pel papa Martí IV el 1282, després de les Vespres Sicilianes, que fou causa del fallat intent d’invasió de Catalunya per Felip l’Ardit Els bisbes també utilitzaren l’excomunió amb…
col·legi episcopal
Cristianisme
El conjunt de tots els bisbes en comunió amb el papa.
És continuació, segons el concili II del Vaticà, del collegi apostòlic i, doncs, posseix en relació amb l’Església la mateixa missió pastoral, obligacions i drets potestat plena i suprema que aquest Una de les seves manifestacions és el concili , però els bisbes distribuïts per tot el món també formen collegi collegialitat
eclesiologia
Cristianisme
Doctrina teològica sobre l’Església.
Com a sistematització doctrinal, no existeix eclesiologia fins al s XIV, però la mateixa comunitat primitiva tingué ja una determinada concepció de l’Església, que influí en la seva manera d’obrar Aquesta concepció, tanmateix, ja no és idèntica en els autors del Nou Testament els sinòptics hi ofereixen diferències importants, i el mateix cal dir de Joan i Pau En l’època patrística, dins el clima del neoplatonisme i estoïcisme, l’Església és concebuda com a “símbol”, on conflueixen l’acció celestial i la seva manifestació terrestre, i com a misteri, no sols històric, sinó còsmic Sobre aquest…
filioque
Cristianisme
Afegitó que l’Església llatina incorporà al símbol nicenoconstantinopolità per explicar la procedència de l’Esperit Sant del Pare i del Fill com d’un principi únic.
El filioque fou rebutjat per l’Església oriental com a illícit D’origen probablement visigòtic, fou certament usat a partir del tercer concili de Toledo 589 i fou incorporat a la litúrgia eucarística Introduït a França per ordre de Carlemany, fou defensat per Teodulf d’Orleans davant les primeres acusacions orientals Al s XI passà a la litúrgia romana El concili de Ferrara-Florència n'abordà el tema teològic processió de l’Esperit Sant ''del Pare i del Fill’, enfront dels orientals, que defensaven la fórmula ''del Pare pel Fill’ En la butlla d’unió, aquest afegitó fou establert amb una simple…
propi
Música
En la litúrgia romana, sèrie de textos i cants variables de la missa (propi de la missa) i de l’ofici diví (propi de l’ofici), dividida en dos grans blocs: el propi del temps i el propi dels sants.
Quant als cants, el propi de la missa comprèn l' introit , el gradual , l' alleluia , substituït pel tractus en temps quaresmal, l' ofertori i la comunió El propi del temps inclou els textos i les melodies propis de cadascun dels diumenges i de les festes mòbils de l’any litúrgic El propi dels sants conté els textos i les melodies propis de les festes dels sants fixades en el calendari litúrgic Els dies dels sants poden tenir diverses categories de celebració solemnitat, festa, memòria, que es fa palesa per la riquesa del repertori conservat Juntament amb el comú dels sants…
Francesc Espelt
Música
Organista i compositor català.
El 1686 és documentat com a integrant d’una cobla de xeremillers de Barcelona, que foren contractats per part de l’obra de la basílica de Santa Maria del Mar per a tocar durant la comunió En el document es diu que els quatre músics són "vuy habitants en Barcelona" Entre els anys 1690 i 1696 fou mestre de capella de la citada basílica El 1700 exercí el mateix càrrec a Manresa, però des del 1702 fins a la seva mort el canvià pel d’organista De les seves composicions s’han conservat nou obres per a orgue a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, entre les quals hi ha diverses…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina