Resultats de la cerca

A Roma estudià pintura amb Pannini, i després arquitectura Treballà principalment a França baldaquí de la cartoixa de Lió, església de Coulanges, prop d’Auxerre, i façana de l’església de Saint-Sulpice, de París, la seva obra millor Es dedicà també a l’escenografia i la decoració, treballant a l’Acadèmia Reial de Música de París, a Londres, Dresden, Viena i Brusselles

Fill del gravador de cilindres Josep Pascual i Font, i pare de la matemàtica Griselda Pascual i Xufré Es formà com a pintor a Barcelona amb Francesc Torrescassana des del 1900, a l’Escola d’Arts i Oficis de l’Associació Obrera i a Llotja, on fou deixeble de Modest Urgell paisatge i Josep Calvo i Verdonces perspectiva A partir dels anys trenta es dedicà més intensament a la pintura i el dibuix Utilitzà l’oli, la cera, la ploma i el xilostil, tècnica que introduí a partir del 1950 Fou preferentment paisatgista urbà, principalment de l’antiga Barcelona, i també d’altres llocs de Catalunya,…

Collaborà a “D’Ací i d’Allà” des del 1918, “La Veu de Catalunya” des del 1924 i en diversos diaris i revistes de Madrid Gran amic de Lluís Bagaria, conreà un preciosisme decorativista molt típic dels anys vint Fou un dels primers decoradors que es dedicaren al cinema A la postguerra efectuà exuberants decoracions per als espectacles dels Vienesos, en collaboració amb Francesc Fontanals

Vida Dibuixant, pintor, caricaturista i dissenyador gràfic, s’especialitzà en pintura decorativa i escenografia, art que aprengué al costat dels mestres Josep Calvo i Verdonces i Salvador Alarma i Tastàs Cofundà i fou director artístic del Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià a la dècada del 1920 També creà elencs teatrals Queraltó i Queraltó - Torrents, feu figurins i decorats en teatres del Parallel i locals públics com ara el Parc d’Atraccions Apolo - Autopark i la Sala Mercè Es prodigà també en fotografia i cinema amateur El 1928 presentà una tirallonga de vistes fílmiques…

Després de treballar al Palazzo Vecchio i al Palazzo degli Uffizi 1574, edificà les villes de Pratolino 1581 i d’Artiminio 1594 Es destacà com a organitzador i escenògraf de festes de la família dels Mèdici, amb realitzacions com la gruta dels jardins de Boboli

Autodidacte, s’adaptà als més diversos estils De la seva producció pictòrica són remarcables els retrats del seu fill i dels bisbes de Mallorca Rafael Manso medalla d’or de la diputació provincial de les Balears, 1848 i Miquel Salvà Demostrà bones condicions d’escenògraf amb el seu pessebre de figures retallades

Fou deixeble a Llotja i de Lluís Graner Començà essent pintor de cavallet, però associat amb l’escenògraf Ramon Batlle pels volts del 1910, s’incorporà totalment a l’escenografia, en la qual ambdós amics tingueren grans èxits Separat de Batlle el 1931, tornà al cavallet El Museu d’Art Modern de Barcelona conserva obres seves

Fou actor i escenògraf de l’Odeon en l’època en què era dirigit per Jaume Piquet Estrenà un gran nombre de comèdies pròpies, que publicà sovint, com ara Nihilistes 1887, Un bateig a cops de punys 1892 i Conseqüències de l’Electra 1902, i drames, com per exemple Blanca Monnier, o La secuestrada de Poitiers 1901, en castellà Era germà de  Josep Oriol Molgosa i Valls

Començà la seva activitat professional com a escenògraf teatral i cinematogràfic Com a director de cinema ha destacat sobretot en la realització de films musicals, on introduí diverses innovacions The Pirate 1947, Ziegfeld Follies 1946 premiat a Venècia el 1947, An American in Paris Oscar del 1951, Brigadoon 1954, Gigi Oscar del 1958 Ha realitzat també Tea and Simpathy 1957, Two Weeks in Another City 1962 i The Sandpiper 1965

Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on es distingí entre els deixebles de Lluís Telles i Giron, professor de perspectiva i paisatge Pintà quadres de gènere i es destacà com a autor de teles de ventall, tècnica en què introduí la pintura a l’oli damunt seda S'especialitzà com a escenògraf i pintà els telons de boca de diversos teatres de València i de Madrid