Resultats de la cerca

Residí i treballà a París i, des del 1965, a Brusselles Situat, juntament amb GLukács i HLefebvre, a l’avantguarda dels pensadors de la raó dialèctica, publicà assaigs d’una gran qualitat i estudià els grans autors moderns de la filosofia i de la literatura Entre les seves obres cal destacar Sciences humaines et philosophie 1952 traducció catalana, 1966, Racine 1956, Recherches dialectiques 1958, Pour une sociologie du roman 1964 i Structures mentales et création culturelle 1970

El 1869 estrenà la peça teatral Le passant, i després altres obres en vers, de caire postromàntic Le Luthier de Crémone 1876, Severo Torelli 1883, Pour la couronne 1895 En poesia evolucionà del parnassianisme Le reliquaire, 1866 Intimités, 1868 a una poesia que exaltava la gent senzilla Les humbles, 1872 Le cahier rouge, 1874 Les paroles sincères 1890 Escriví també novella, narració breu i les memòries La bonne souffrance 1898 El 1884 entrà a l’Académie Française

Fill d’exiliats republicans espanyols, es doctorà en semiologia i història cultural a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París Fou director de la redacció de la revista mensual Le Monde Diplomatique  filial del diari Le Monde del 1990 al 2008, publicada en dotze llengües Des del 1991, també dirigeix la revista bimestral Manière de Voir És professor a la Université Denis Diderot-Paris 7, i professor associat a la Universidad Carlos III Madrid i a l’Acadèmia Polar de la Universitat de Sant Petersburg L’any 1998 fundà Attac Association pour la Taxation des…

Crític de cinema a Gazette du Cinéma i a Cahiers du Cinéma , els anys cinquanta entrà en contacte amb els joves cineastes que crearien la Nouvelle Vague , de la qual ell mateix seria un destacat representant El seu primer llargmetratge, À bout de souffle 1959, constituí una fita del moviment i del cinema en general pel distanciament que aconseguia mitjançant llargs plans seqüència i l’adaptació de tècniques del cinema documental Com aquesta, les seves produccions posteriors, en les quals les fronteres entre gèneres foren sovint qüestionades, suscitaren polèmica per l’esperit iconoclasta i…

Campió de lluita, Jacques Becker el revelà en el paper de dur a Touchez pas au grisbi 1953 Després afegí una gran humanitat en els papers que interpretà a Ascenseur pour l’échafaud 1957, de L Malle, Montparnasse 19 1957, de J Becker, Les tontons flingueurs 1963, de G Lautner, Les grandes gueules 1965, de R Enrico, Le deuxième souffle 1966, de JP Melville, 1967, L’aventure c'est l’aventure 1972, de C Lelouch, Cadaveri eccelenti 1976, de F Rosi

Deixeble de Charles Renouvier, fou professor al collegi de Perpinyà i tingué com a alumnes moltes de les personalitats rosselloneses del seu temps Acabà la Critique de la doctrine de Kant començada per Renouvier i publicà La nouvelle monadologie , Aglaophamos , Kalliklés , Contes pour les métaphysiciens , La religion de l’Harmonie , La logique de l’amour , Les noergies créatrices , De la Nature des Êtres , La fin du sage , Charles Renouvier, sa doctrine et sa vie i la novella d’idees L’initiateur

Organista de Saint Jean de Rouen 1585 i de la catedral de Rouen 1588, el seu art és producte d’un coneixement profund de la polifonia del s XVI i el seu llenguatge es troba entre el món modal i el tonal De la seva producció cal destacar Hymnes de l’Église pour toucher sur l’orgue avec les fugues et recherches sur leur plain-chant 1623, Magnificat ou cantique de la Vierge 1626, misses a quatre i sis veus, etc

Estudià el trombó al conservatori de Ljubljana amb Karas, al de París amb Lafosse i Mason i composició amb LBerio i RLeibowitz i és professor de trombó des del 1968 a l’escola superior de música de Colònia Gran virtuós que ha portat la tècnica d’aquest instrument a les màximes possibilitats de la música d’avantguarda, ha compost Étude pour Folklora I 19 solistes, La Ronde Orquestra, Discours I-II-III trombó, 5 trombons, 5 oboès, i Voie narrador, cor i orquestra

Fou metge dels reis de Polònia i de França escriví un estudi clàssic sobre les malalties venèries 1736 Les seves idees anticontagionistes tingueren un gran ressò en el seu temps Es dedicà, d’altra banda, a l’estudi crític del Pentateuc, i en la seva obra Conjectures sur les Mémoires originaux dont il paroît que Moyse s’est servi pour composer le Livre de la Genèse , fou un dels primers a trobar en el Gènesi dues fonts distintes, l’elohista i la jahvista

Després d’iniciar-se com a operador i productor de films documentals, es convertí en un especialista en aquest gènere cinematogràfic amb Les Raquetteurs 1958,  Pour la suite du monde 1962, Entre la mer et l’eau douce 1966, Les enfants du néant 1968, L’Acadie, l’Acadie 1972 i Les ordres 1974, premi a la millor direcció el 1975 als festivals de Canes i del Canadà És considerat un dels millors cineastes del cinema directe i pioner de l’estètica càmera en mà