Resultats de la cerca

Exercí la retòrica a Nicodèmia convertit al cristianisme, sofrí moltes privacions durant la persecució de 303-305, i, ja vell, fou preceptor del fill de Constantí el Gran En les seves obres Divinae institutiones, De ira Dei i De mortibus persecutorum , imitant l’estil de Ciceró, intentà d’erigir el cristianisme com a sistema filosòfic davant la saviesa pagana sostingué també la idea de la passibilitat de Déu

Professor de retòrica al seminari de nobles de València, fou bibliotecari del palau arquebisbal A les corts de Cadis defensà la supressió de la inquisició, i provocà una polèmica entre Joaquim Mas Carta sobre la facultad del papa de absolver a todos los fieles , 1813 i ell Carta en contestación a las reflexiones sobre su dictamen, relativo a la Inquisición , 1813 Publicà Diálogos retóricos, Instituciones métricas i altres obres

La seva obra, pràcticament inèdita en vida del poeta, fou recollida i publicada el 1887 amb el títol d' O Livro de Cesário Verde Pretén de donar expressió lírica a la realitat quotidiana, en un treball que ell mateix qualifica de “tècnic” La seva descripció de la vida urbana de Lisboa conté elements de denúncia social Alliberat de la retòrica romàntica, inicià la poesia contemporània portuguesa en la lírica de Baudelaire

Fundà 1732 la congregació del Santíssim Redemptor redemptorista Predicador d’estil planer, en contrast amb la retòrica de l’època, el seu sistema moral equiprobabilisme se situa entre els corrents rigoristes i els probabilistes Autor d’escrits de devoció, el més difós dels quals és Les glòries de Maria 1750, escriví també una Theologia Moralis 1753-55 Fou canonitzat el 1839 La seva festa se celebra el 2 d'agost

Ensenyà teologia i retòrica a la Universitat de Torí 1770, però en fou desposseït per les seves idees nacionalistes Entre el 1769 i el 1772 publicà la seva obra fonamental, Le rivoluzioni d’Italia És autor també d' Essai sur la vie et le regne de Frédéric II 1788 i de Storia delle rivoluzioni della Germania 1804 El 1804 es traslladà a París, on fou nomenat bibliotecari imperial

Professor de retòrica i filòsof neoplatònic a Roma, comentador de Ciceró i traductor de l' Òrganon d’Aristòtil i d’obres neoplatòniques, es convertí al cristianisme 355 i posà el seu neoplatonisme al servei de la teologia No exercí gaire influència Escriví De definitionibus, Ars grammatica i, com a teòleg, Adversus Arium, De generatione divini Verbi, De homoousio recipiendo i comentaris curiosament molt literals, essent com era neoplatònic a les epístoles de sant Pau

Els clàssics la consideraren característica de l’oratòria i entenien que fora d’ella podia constituir vici A l’edat mitjana, però, guanyà prestigi i fou utilitzada en tota mena d’escrits com a mètode de desenvolupament o allargament d’un tema donat així passà als tractats de retòrica Els seus efectes poden aconseguir-se per mitjà de la hipèrbole, de la perífrasi, de la collocació de sinònims, enumeracions i repeticions, etc

Titulat Llibre de la Saviesa de Salomó Σοφία Σαλωμῶνος, aquesta atribució és sols una ficció retòrica El seu tema central és el d’una invitació a cercar la justícia, la voluntat divina i la saviesa —conceptes mútuament equivalents— sota l’estímul d’una immortalitat benaurada Palesa l’influx del pensament hellenístic, bé que incorporant-lo en el marc específicament judaic d’una interpretació de la història a la llum de la fe d’Israel

Deixeble de l’escèptic Pirró d’Èlide i seguidor de Demòcrit, fou el mestre d’Epicur Cal considerar-lo com una de les figures que relacionen, d’una banda, la gnoseologia democritiana amb l’escepticisme, i de l’altra, l’atomisme democritià i l’epicureisme Des del punt de vista ètic, sostingué que el filòsof pot participar en la vida pública i es consagrà a l’explicació d’una teoria de la retòrica, combatuda posteriorment per Filodem

Es formà a París sota el mestratge de Denis Lambin Obtingué la segona càtedra d’oratòria de la Universitat de València 1565-72 i contribuí a l’apogeu filològic d’aquest centre al segle XVI Coincidí en les càtedres de llatinitat amb humanistes com Joan Baptista Pineda i J Lorenzo Palmireno, i tingué com a deixeble Gaspar Guerau de Montmajor Escriví una refutació a la retòrica de Pierre de la Ramée i publicà unes Institutiones oratoriae 1566