Resultats de la cerca

Arribà a Barcelona l’any 1910 i fitxà pel Futbol Club Barcelona, on jugava el seu germà Charles Davanter, el 1911 deixà el club blaugrana per fundar el Casual SC Sempre al costat del seu germà, jugà amb el Reial Club Deportiu Espanyol la temporada 1911-12 i amb el Casual la temporada 1912-13 Tot seguit retornà al Barça 1913-15 amb el qual, sumant els dos períodes, disputà 66 partits i marcà 63 gols Acabà jugant de nou amb l’Espanyol 1915-16 Guanyà un Campionat d’Espanya 1910, quatre Campionats de Catalunya 1909-12 i dues Copes Pirineus 1910, 1911

Membre del Reial Club Marítim de Barcelona, fou diverses vegades campió de Catalunya i d’Espanya en les modalitats de canoa i outrigger, entre d’altres Fou dirigent tant de la Federació Catalana de Rem com de l’espanyola Fou fundador del Collegi Nacional d’Àrbitres de Rem d’Espanya i àrbitre internacional en diverses ocasions També fou el fundador del Collegi Espanyol de Preparadors, i collaborà en l’elaboració del Codi Espanyol de Iols A Catalunya, procurà implantar les noves tècniques i sistemes d’entrenament utilitzats a l’estranger Rebé la medalla Forjadors de la…

Ocupava la posició de collocadora i s’inicià a l’escola de formació dels Salesians de Sarrià Jugà a l’AE Cornellà 1981-83 i el RCD Espanyol 1983-91 Obtingué el títol de Lliga 1982, 1985, 1988, 1991 i tres subcampionats 1983, 1986, 1987 També guanyà quatre campionats de la Copa de la Reina 1984, 1985, 1986, 1990 Amb l’Espanyol participà en competició europea i jugà la Copa Confederació Amb la selecció espanyola fou internacional en categoria júnior i quaranta-cinc vegades en l’absoluta, amb la qual disputà tres edicions de l’Spring Cup També jugà amb la selecció…

Defensa i migcampista conegut com el Pirata de la Manigua pel seu costum de jugar amb un mocador al cap Format al Gimnàstic de Tarragona, la temporada 1940-41 fitxà pel RCD Espanyol, amb qui jugà deu temporades Disputà 181 partits de Lliga amb el primer equip i anotà sis gols Fou finalista de la Copa l’any 1947 Posteriorment retornà al Nàstic de Tarragona 1950-52 Jugà amb la selecció catalana en quatre ocasions Un cop retirat entrenà l’Amposta, el Mataró, el Vilafranca i equips de categories inferiors del RCD Espanyol També entrenà equips de Portugal i Mèxic

Interior dret que fitxà pel RCD Espanyol 1928-30 després d’un breu pas pel Gràcia i la UE de Sants Disputà vint-i-un partits de Lliga i participà en el primer partit de la història de l’Espanyol en aquesta competició El 1929 es proclamà campió de Catalunya i d’Espanya La temporada 1930-31 fou traspassat a l’Oviedo, on jugà fins el 1943 La temporada 1939-40 jugà eventualment al Racing de Ferrol i, posteriorment, ho feu al Lucense, Orensana i Flaviense portuguès 1947-50 Un cop retirat, feu tasques d’entrenador en diversos equips

Defensa central, desenvolupà la seva carrera al Newell’s Old Boys argentí, a l’Atlético de Madrid i a l’Espanyol Amb l’equip madrileny 1959-69 guanyà una Lliga, tres Copes i una Recopa La temporada 1969-70 fitxà per l’Espanyol, que estava a segona divisió i ascendí a primera aquella temporada També hi jugà l’edició 1970-71 i en les dues campanyes disputà 45 partits de Lliga i marcà 2 gols Guanyà la Copa Amèrica amb la selecció argentina 1959 Com a entrenador ha estat considerat el formador de jugadors més prestigiós de l’Argentina

Format al Club de Tennis Avilés, ingressà gràcies a una beca a la Residència Joaquim Blume de Barcelona Formà part de l’equip espanyol júnior que va guanyar la Sunshine Cup 1978 Com a professional guanyà el trofeu de Cuneo 1981 i el de Tunísia 1982 Posteriorment feu d’entrenador Fou capità de l’equip espanyol de la Copa Davis en dues etapes 1993-95 i 2000-05, títol que guanyà el 2004 juntament amb Jordi Arrese i Josep Perlas com a màxims responsables També fou director de tennis del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat 1993-2007

Era compost pel president de les corts, el prelat de major jerarquia i antiguitat que fos conseller del regne i pel capità general La seva missió era d’assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada del cap d’estat A la mort del general Franco 20 de novembre de 1975 assumí el poder, i l’exercí fins a la proclamació del rei Joan Carles I, el dia 22 del mateix mes Fou suprimit per la Constitució del 1978