Resultats de la cerca

Emigrà a Cuba, on publicà No desterro 1913 i Vento mareiro 1915, amb els quals s’inicià en la poesia d’intenció política i social Tornà a Galícia el 1915, i publicà Da terra asoballada 1917 La seva obra posterior rebé la influència del Modernisme i s’inspirà en els mites cèltics Reuní en A rosa de cen follas 1927 la seva lírica amorosa, i a Camiños no tempo 1949 la seva poesia liriconarrativa El 1958 publicà el poema Samos Conreà també el teatre, amb A man da santiña 1920 i O Mariscal 1926, escrita en collaboració amb AVillar Ponte

Mestre a l’Escola Normal Superior de Bogotà, fou inspector d’ensenyament a Tolima Doctor en dret, fou diputat i figurà en les delegacions colombianes que anaren a Mèxic 1921, al Perú 1924 i a Cuba 1928 Morí en plena joventut, de resultes d’una hemiplegia S'inicià com a poeta modernista de tendència parnassiana els seus sonets Tierra de promisión 1921 constitueixen un monument a la natura colombiana Fou autor d’una única però gran novella, La Vorágine 1924, fresc de la selva amazònica de ressonàncies èpiques, que tingué una gran influència en la novella llatinoamericana posterior

D’origen belga, era fill de Procopi Francesc de Bassecourt Heretà els títols de segon comte de Santa Clara i baró de Maials Serví a l’antic cos de guàrdies de valons i, el 1795, fou nomenat governador de Lleida, i, més tard, governador de la Louisiana i de la Florida, als Estats Units Es traslladà a Cuba, d’on en 1796-99 fou capità general i hi féu un estudi de la defensa, hi construí la bateria de Santa Clara i inicià la colonització de l’illa de Pinos, a l’arxipèlag de Canarreos Fou també capità general de Catalunya 1802-08

Vida Realitzà estudis de medicina a Barcelona i es doctorà en medicina i cirurgia el 1880 Després se n’anà a l’Havana, però al cap d’uns quants anys abandonà Cuba i s’establí a Madrid, on exercí la docència a la universitat Gran amant de la música, compongué una òpera, Cristóbal Colón , que s’estrenà al Teatre del Circ de Barcelona el 1892, i redactà un curiós tractat titulat La música en sus relaciones con la medicina Bibliografia Complement bibliogràfic Vidal i Careta, Francesc La música en sus relaciones con la medicina , Est tip de los sucesores de NRamírez, Barcelona 1882

Estudià al Conservatori del Liceu i a l’Institut Casals Ben aviat destacà com a violoncellista, i actuà sobretot a l’Amèrica del Sud Fou professor del seu instrument al Conservatori de l’Havana i, juntament amb G Cassadó, fundà la Sociedad de Música Contemporánea a Cuba En tornar a Barcelona actuà sovint com a director de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i participà en diverses formacions de cambra Dirigí el primer enregistrament discogràfic de l’òpera Canigó del pare Massana, basada en el poema de Jacint Verdaguer També es dedicà a la composició

Fou jugador del Futbol Club Barcelona les temporades 1933-34 i 1934-35 Davanter centre, en la seva primera campanya fou el màxim golejador de l’equip Fou alineat 76 partits, marcà 63 gols i guanyà el Campionat de Catalunya 1935 Anteriorment havia jugat al Centro Gallego cubà i a la Liga Deportiva Alajuelense de Costa Rica En deixar el Barça jugà una temporada amb l’Hèrcules i retornà a Costa Rica, on és considerat el millor jugador de la seva història L’estadi de l’Alajuelense porta el seu nom Jugà una vegada amb la selecció catalana

Residí un temps a Cuba i, de nou a Barcelona, estudià d’advocat El 1902 es traslladà a Madrid, on fou un dels organitzadors del Centre Català Com a polític, milità successivament en els partits de Castelar, Ruiz Zorrilla, Canalejas i finalment en el partit reformista La seva obra teatral és molt extensa i comprèn títols en català i castellà Entre molts altres, hom pot citar Los orfanets 1887, El dia del judici 1892, L’hereu del mas 1893, Els minaires 1899, Gent de vidre 1901, la seva obra més famosa, Sin gobierno 1901, Los vencedores, El sabio Vernier , etc

Treballà a Barcelona als obradors d’ebenisteria de Manuel Pérez, on féu una tauleta vetllador en marqueteria de més de sis-centes seixanta mil peces que fou premiada a l’Exposició Universal de Londres del 1851 En féu una altra —amb disseny de Lluís Rigalt— de més d’un milió de peces de fustes de colors diferents, oferta a Isabel II en la seva visita a Barcelona el 1860 Parent seu devia ésser Josep Trobat , ebenista establert a València, que fabricà en gran escala el moble corbat i l’exportà a Cuba, Puerto Rico i Filipines fins que aquestes colònies s’independitzaren

Negocià el casament de Ferran VII i el del seu germà Carles amb dues princeses del Brasil fou nomenat gran d’Espanya i general de l’orde franciscà al qual pertanyia 1817 El 1832 fou consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba, però el 1837 fugí de l’illa, s’uní als carlins, i fou designat president de la junta d’estat carlina Emigrà amb el pretendent al final de la guerra, però tornà a la península al cap de deu anys i fou arquebisbe de Burgos 1850 i de Toledo 1857, i el 1858 rebé el nomenament de cardenal

Marquès de La Pezuela 1852 i comte de Xest 1864 Es distingí a la primera guerra Carlina, fou diputat pel partit moderat 1843, ministre de marina 1846 i capità general de Madrid 1848, Puerto Rico 1849 i Cuba 1853 Home de confiança d’Isabel II, fou capità general de Catalunya 1867-69 En iniciar-se la Revolució de Setembre 1868, publicà un ban en castellà i català traduït per Frederic Soler per convèncer els catalans que la revolució no triomfaria Després de la restauració borbònica fou president de l’Academia Española 1875-1907 Deixà diverses obres literàries i traduccions