Resultats de la cerca

Predicador i escriptor espiritual, fou rector de Villagarcía, Burgos i Valladolid És autor de diversos catecismes i doctrines que tingueren fins al s XIX una extraordinària difusió i que foren traduïts a diversos idiomes Un d’ells fou traduït en mallorquí el 1746 Catecisme i exposició breu de la doctrina cristiana i se'n feren com a mínim sis edicions a Mallorca també se'n féu una altra traducció catalana publicada a Barcelona el 1852

És autor de valuosos estudis històrics i d’assaigs — De l’habitude 1838 n'és el més important— en els quals, tot unint doctrines d’Aristòtil, Schelling i Maine de Biran, interpretà la natura com una degradació de l’activitat lliure de l’esperit i de l’amor de Déu Espiritualista, considerà els hàbits com un estadi intermedi entre la vida espiritual i la inèrcia de la matèria clar precedent de Bergson

Fou l’òrgan de la federació de societats obreres de Sabadell, fundat i dirigit inicialment per Carles Piazza, i comptà amb la collaboració esporàdica dels principals teòrics anarquistes del moment Anselmo Lorenzo, Josep Prat, etc fou dirigit successivament per Joan Moliné 1901-07, Josep Bernabeu 1907-08, Rossend Vidal 1908-09, Josep Maria Papasseit 1910, Antoni Soler 1912-13 i Santiago Molina 1913 El periòdic facilità la introducció de les doctrines del sindicalisme revolucionari francès

Deixeble d’Arminius i de FGomar a Leiden, fou el primer rector de la Universitat d’Utrecht 1636 D’estil escolàstic, publicà Selectae disputationes theologicae 1648 i Politica eclesiastica 1663-76, on es manifestà dins la més pura ortodòxia calvinista en l’exaltació de l’Església, refusant les doctrines d' Erastus i de JCocceius Combaté l' arminianisme i polemitzà amb RDescartes i JLabadie Impulsà la creació del Seminarium Indicum 1612 per a les missions estrangeres

Nebot de Climent VI i jurista de formació, fou coronat papa a Avinyó Decidit a tornar a Roma, intentà d’apaivagar els estats pontificis revoltats per Bernabò Visconti, senyor de Milà, contra el qual formà una lliga Intentà de concloure la guerra dels Cent Anys i de posar pau entre Lluís d’Anjou i Pere III el Cerimoniós, a qui aixecà l’interdicte Condemnà les doctrines de Wycliffe Es deixà portar pel corrent nepotista

Filla del filòsof Leonci, per influència de l’emperadriu Pulquèria, regent del seu germà Teodosi, es convertí al cristianisme El 421 es casà amb l’emperador Teodosi II Exercí una gran influència a la cort, principalment en l’ajut als medis intellectuals i en la restauració de la Universitat de Constantinoble 425 Enemistada amb Pulquèria i acusada davant el seu marit, es retirà a Jerusalem, on s’interessà per les doctrines monofisites i compongué obres religioses

Segons Eusebi de Cesarea, era nadiu d’Alexandria, on ensenyà i predicà vers els anys 120-140 Anteriorment algunes fonts el situen a Pèrsia Volia fer remuntar les seves doctrines fins als apòstols Pere i Maties Hom troba referències a les seves obres, totes perdudes llevat d’alguns fragments de comentaris a l’Evangeli, en les dels apologistes cristians que volien refutar-lo, on s’exposa una cosmologia emanatista, una antropologia dualística i una moral força austera

Poeta llorejat per Maximilià I 1514, fou professor 1512 i rector de la Universitat de Viena 1516-17 i supervisà l’edició de diversos autors antics, sobretot Ovidi i Plini el Vell Fou metge i burgmestre des del 1526 de Sankt Gallen, on introduí la reforma zwingliana Presidí els debats sobre les doctrines de Zwingli a Zuric 1523 i de BHaller a Berna 1528 Escriví una crònica dels abats de Sankt Gallen i una història dels reis francs

Havia estat mestre en teologia i ardiaca de Salamanca Intentà de bandejar les doctrines albigeses infiltrades al bisbat És conegut, sobretot, per haver condemnat, junt amb l’inquisidor Pere de Cadireta, la memòria d’Arnau, darrer vescomte català de Castellbò, mort el 1226 La condemna fou feta, malgrat que Arnau s’havia reconciliat amb l’Església, possiblement a conseqüència de la insubordinació dels comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, feudataris, per Andorra, de la mitra d’Urgell

Catedràtic d’història de la pedagogia, fou rector de les universitats de Poitiers 1890 i Lió 1895-1905, diputat per Taru 1881-89 i entrà el 1907 a l’Académie des Sciencies Morales et Politiques És considerat com el primer historiador, i un dels millors, de la pedagogia Entre les seves obres cal destacar Histoire de la Pédagogie 1885, Histoire critique des doctrines de l’éducation en France depuis le XVIème siècle 1897 i Les grands éducateurs 1904