Resultats de la cerca

Originari d’una família modesta, es doctorà en dret a Dole i aviat entrà al consell privat de Carles V 1524 Gaudí del favor del canceller Mercurino AGattinara, a la mort del qual 1530 esdevingué primer conseller d’estat i guarda-segells de Nàpols i Sicília Dirigí la política exterior de la casa d’Àustria i es distingí pel seu capteniment moderat en els incipients conflictes religiosos provocats per l’aparició del protestantisme

Catedràtic de dret penal, escriví múltiples obres i articles jurídics i polítics Diputat democratacristià per Bari des del 1946, ocupà diversos càrrecs ministerials des del 1955 Secretari general de la democràcia cristiana 1959, primer ministre 1963-68 i 1974-76 i president del partit democratacristià 1976-78, pertangué al sector esquerrà moderat del partit i propugnà l' apertura a sinistra L’any 1978 fou segrestat i assassinat per l’organització d’extrema esquerra Brigate Rosse

D’idees liberals, emigrà a París El 1833 passà a Madrid, on formà part de la redacció d' El Propagador de la Libertad 1835-38 Vinculat al partit moderat, més tard formà part de la Unión Liberal Fou diputat a corts per Reus i director general de la Lotería i de la Casa de la Moneda Escriví alguna obra de teatre, així com unes Memorias sobre la reforma del sistema monetario 1861

Comte d’Ofalia i marquès d’Heredia Ocupà càrrecs polítics durant el regnat de Ferran VII, però, caiguts els seus protectors, fou desterrat a Almeria el 1819 i el 1824 Posteriorment fou ambaixador a Londres i París El 1832 fou nomenat ministre de foment A la fi del 1837 encapçalà un govern moderat que caigué l’any següent sense haver resolt cap dels problemes polítics guerra carlina i econòmics que hi havia plantejats

Ensenyà a la Universitat de Berlín 1881-1919 Diputat al Landstag prussià i al Reichstag alemany 1884, es declarà partidari de l’absolutisme monàrquic i eclesiàstic i sostingué que la història havia reservat per a Alemanya la missió de gran potència Criticà la política interior imperial, però es mostrà moderat durant la Primera Guerra Mundial Escriví Geschichte der Kriegskunst ‘Història de l’art militar’, 1901-06 i Weltgeschichte ‘Història Universal’, 1923-28

El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II Publicà, en collaboració amb Balmes, Manual para la tentación 1842, i entre altres obres, Leyenda de Oro 1844, mena de compendi hagiogràfic Juntament amb Josep Ferrer, Pau Piferrer i Francesc Permanyer fundà el periòdic La Corona 1843

Progressista, defensà el restabliment de la constitució del 1812 Redactat en castellà, incloïa algunes poesies en català Publicà remarcables crítiques musicals de Pau Piferrer Arran dels fets del batalló de la Brusa 1836, el seu director, Francesc Xaudaró, fou deportat a les Canàries per Espoz y Mina El diari evolucionà en sentit moderat i el 1840 fou atacada la seva impremta Suspès governativament diversos cops, canvià el seu nom per “El Nacional” Desaparegué el 28 d’octubre de 1841

Milità en el partit moderat, i fou membre de la Fundació Savigny i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació Presidí l’Ateneu Català 1871 i l’Ateneu Barcelonès 1878 Defensor del manteniment del dret català, publicà Prontuario de las acciones 1856, Necesidad de la libertad de testar 1859, Conviene unificar la legislación de las diversas provincias de España sobre la sucesión hereditaria i Costumbres de Barcelona sobre las servidumbres de los predios urbanos y rústicos 1882

Milità a les files republicanes, aconseguí d’ésser un dels homes significatius del blasquisme moderat i defensà les tendències d’Azzati, que propugnava per al seu grup una actitud “autonomista” respecte al partit radical lerrouxista Fou diputat provincial, diputat a les corts i alcalde de València 1914 Fou també president del consell d’administració de la companyia Transmediterrània, president de la Unió Naval del Llevant, de la Cambra Agrícola i de la Federació Nacional d’Agricultors Arrossers

Per a alguns autors italians del XIX, designà la primera de les àries que cantava un dels protagonistes d’una òpera Bellini, Donizetti, Verdi o bé una d’especialment virtuosística Rossini, Verdi A França i Alemanya, en canvi, continuà essent simplement una ària curta i senzilla, generalment de tempo moderat El terme cavatina s’usà també per a designar una peça instrumental amb una línia melòdica molt cantabile penúltim moviment del Quartet de corda , opus 130, de Beethoven