Resultats de la cerca
Es mostren 164 resultats
L’estructura del sector català de la Conca de l'Ebre
La conca d’avantpaís dels Pirineus correspon a la part que actualment s’anomena Conca de l’Ebre Constitueix una zona relativament plana, amb una geometria triangular, situada entre els mantells dels Pirineus al N, les Serralades Costaneres catalanes al SE i la Cadena Ibèrica al SW La conca és reblerta de sediments eocens, oligocens i miocens en l’extrem W Aquests sediments només són deformats a la part occidental de la conca, en una estreta banda localitzada en els contactes amb les cadenes orogèniques esmentades, mentre que a la part oriental fan part d’un conjunt d’estructures plecs i…
Les unitats estructurals: els Pirineus centrals i orientals
Les unitats estructurals dels Pirineus s’han establert segons el sentit de desplaçament dels encavalcaments principals o segons la direcció cap on s’inclinen els plecs principals vergència Per això, hom distingeix els Pirineus septentrionals, amb vergències fonamentalment cap al N, dels Pirineus meridionals, que ho fan preferentment cap al S Els Pirineus meridionals estan constituïts per un conjunt de mantells de corriment, entre els quals podem diferenciar uns mantells superiors , constituïts només per roques de la cobertora, i uns mantells inferiors , formats per roques del sòcol hercinià i…
Paleontologia 2010
Paleontologia
Durant el Mesozoic, els fòssils de vertebrats marins que s’alimentaven de plàncton es limiten a un grup de peixos del Juràssic anomenats paquicòrmids Aquests animals són osteïctis teleostis primitius i inclouen formes de fins 9 m de llargada, els peixos osteïctis més grans coneguts Noves troballes de fòssils d’aquests peixos a Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord indiquen que els paquicòrmids van viure durant un període de com a mínim 100 milions d’anys, des de mitjan Juràssic fins al límit Cretaci-Terciari Els grans vertebrats actuals que s’alimenten de plàncton, com ara les balenes, van poder…
Paleontologia 2018
Paleontologia
Vegetació fòssil Fa prop de 250 milions d’anys, la biosfera va patir la pitjor extinció en massa de la seva història, amb la desaparició del 81% de les espècies terrestres i el 70% de les espècies marines Recentment van ser descoberts tres llinatges de plantes fòssils que daten del final del període Permià, just abans de la gran extinció massiva La troballa inclou fòssils de coníferes, falgueres i un grup de plantes semblants a les cícades anomenat bennettitals Hom creia que aquests grups havien aparegut a la Terra desenes de milions d’anys després de l’extinció massiva tanmateix, l’actual…
La depressió costanera valenciana
Reblerta principalment de materials miocens i quaternaris, s’obre cap a la Mediterrània entre Puçol i Cullera i queda tancada cap al N pels relleus de la serra de Portaceli, a ponent per les serres de la Cabrera, Malacara i de Los Bosques, i cap al S per la serra de Dosaigües, fins a la serra de les Agulles i Cullera Hi afloren llindars de materials mesozoics i paleògens que constitueixen el substrat preneogen Localment, per exemple entre Macastre i Montserrat d’Alcalà, els materials miocens jeuen sobre materials triàsics afectats per un diapirisme que en punts concrets per exemple a…
vulcanisme
© Fototeca.cat
Geologia
Fenomen geològic consistent en l’erupció de material rocallós fos (magma) a la superfície de la Terra.
El conjunt de processos sobre la generació, el moviment i la consolidació del magma és denominat activitat ígnia , i hom reserva el terme vulcanisme per als casos en què el magma té accés directe a la superfície, mentre que hom parla de plutonisme quan la consolidació té lloc en profunditat La sortida del material fos es tradueix en la formació de corrents de lava, que constitueixen les colades, mentre que la fuita dels gasos que acompanyen l’erupció se sol manifestar amb explosions, esporàdiques però violentes, que provoquen la projecció de material fragmentari sòlid piroclàstic L’acumulació…
Els cormòfits fòssils
L’evolució dels vegetals al llarg dels temps geològics De la mateixa manera que hom pot atribuir els estrats a períodes diferents segons que la fauna fòssil que contenen sigui més o menys evolucionada, també poden datar-se els estrats i assignar-los una determinada antiguitat a partir dels vegetals fòssils que hi apareixen Per similitud amb les tradicionals eres geològiques establertes segons les restes fòssils d’animals que contenen les capes, la història del nostre planeta, tenint en compte l’evolució dels vegetals que l’han poblat, es pot dividir en les tres grans eres El Paleofític era…
Introducció a la geologia dels Països Catalans
El procés geològic d’afaiçonament del relleu Tothom s’ha preguntat algun cop, davant d’un paisatge, com han estat formades aquestes muntanyes o aquelles valls, i quina edat tenen La resposta a aquestes preguntes, referides al conjunt dels Països Catalans, és bàsicament l’objectiu d’aquesta part de l’obra Contestar aquestes preguntes és explicar la història geològica del nostre país Abans, però, d’entrar en una descripció sistemàtica de la geologia dels Països Catalans, serà bo d’explicitar una mica més, amb l’ajut d’algun exemple concret, les qüestions plantejades com i quan s’ha format…
Andes
© X. Pintanel
Serralada
Serralada d’Amèrica del Sud, de plegament alpí, que constitueix el relleu més gran del món amb pics de 7.000 m.
El relleu Té una llargada d’uns 8000 km amb la màxima amplària a Bolívia 750 km, i una orientació N-S de les seves estructures en la quasi totalitat del seu recorregut A l’extrem sud l’alineació general es corba cap a l’est a través de la Terra del Foc formant l’arc de les illes Scotia i des d’allí es torna a corbar A 18° S de latitud el sistema sofreix una inflexió gairebé semicircular cap a l’oest seguint la configuració de la costa del Pacífic fins a arribar al sud de Colòmbia, on es divideix en tres branques diferents la més oriental s’adreça de seguida en direcció N-E, flanqueja el llac…
el Baix Cinca
Comarca de la Franja de Ponent, al límit occidental del Principat de Catalunya.
La geografia Mequinensa el Baix Cinca, a la vora dreta del Segre © Fototecacat Cap de comarca, Fraga Al vessant nord de l’Ebre, comprèn els darrers relleus i les darreres terrasses de la Depressió Ibèrica fins a la vall de l’Ebre i l’aiguabarreig amb la seva canal afluent més important, la del Segre-Cinca Les canals dels tres rius esmentats s’encaixen de 100 a 200 m fins a 300 congost de l’Ebre als relleus tabulars dominants, en forma de cañón Això permet l’existència de franges alluvials situades a menys de 100 m sobre el nivell del mar, flanquejades intermitentment per terrasses i replans…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina