Resultats de la cerca

Es formà musicalment a la collegiata de Gandia Organista i mestre de capella a Algemesí 1825-30 i organista, a partir del 1831, de la parròquia de Sant Nicolau de València Emigrà a França el 1840 i s’acredità a Gueret Llemosí com a professor de piano i de cant Més tard anà a París, on es relacionà amb Chopin, Auber i altres músics romàntics Visqué a Madrid, on publicà una Gramática musical 1852 És autor d’una missa amb acompanyament orquestral, himnes, motets, villancicos , una òpera — La rosa mágica 1853— i la sarsuela Tres para uno 1856

Estudià música a la seva ciutat natal, on fou deixeble de W Fortner El 1945 inicià la seva carrera com a director orquestral a Stuttgart i posteriorment passà a Darmstadt Fou convidat a dirigir diverses produccions al Festival de Bayreuth en 1957-58, i aquest darrer any rebé el nomenament de director general de música del Pfalztheater de Kaiserslautern Alternà aquesta tasca i la direcció del Teatre de Trier També dugué a terme una destacada carrera docent com a professor de direcció a la Hochschüle für Musik de Frankfurt, on exercí a partir del 1968 Participà igualment en les…

Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal i més tard els amplià a Roma, on es diplomà l’any 1981 Atret per la música barroca, estrenà l’oratori d’Alessandro Scarlatti Humanità e Lucifero a Beaune, França Fundà el grup orquestral L’Europa Galante, amb el qual ha enregistrat diverses obres, com ara Les quatre estacions de Vivaldi, sempre amb criteris historicistes i amb instruments originals L’estil de Biondi es caracteritza pel rigor musicològic i la frescor pròpia de la mediterraneïtat, especialment en el Barroc italià, però també en les seves interpretacions d’obres de…

Es formà al Conservatori de Música de Moscou, on estudià piano i composició amb els mestres S Tanejev i SI Vasilenko, entre els anys 1910 i 1916, i on el 1923 aconseguí una plaça de professor de composició Compongué òperes, música de cambra i música orquestral, però destacà especialment amb la música per a piano, tal com ho demostren les seves catorze sonates per a aquest instrument Fou un compositor estretament vinculat a la tradició musical russa del segle XIX, i en les seves obres, de gran expressivitat i sentit del color tímbric, es deixa veure la influència d’A Skr’abin i S…

Després de la Primera Guerra Mundial estudià amb ChW Stanford i H Howells al Royal College of Music, on treballà del 1926 al 1966, any en què es jubilà Escriví, principalment, música de cambra i orquestral i mostrà una predilecció pels instruments de vent Ell mateix definí el seu estil com molt arrelat a les tradicions en les quals es formà Des del 1948 treballà com a editor en cap de partitures de l’empresa Penguin És autor de tres llibres Orchestral Technique 1931, How to Read a Score 1944 i The Composer and his Art 1960, i de diverses obres de consulta i de text

Fou deixeble del mestre Gracià Tarragó al Conservatori del Liceu El 1976 ingressà al Quartet Tarragó, formació dissolta el 1988, i a partir del 1989 fou professor de guitarra del Conservatori del Liceu Entre el 1993 i el 1999 dirigí el centre Torrent s’ha distingit sobretot per les seves composicions per a guitarra, entre les quals cal destacar nombroses sonates, suites i 24 Fantasies romàntiques en quatre volums D’altra banda, la seva transcripció per a guitarra de les Siete canciones populares españolas , de M de Falla, és molt apreciadaTambé ha escrit música de cambra i…

Alumne de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera, fou considerat una de les joves promeses del panorama musical del període modernista Compongué alguna obra lírica, com L’eterna lluita , que s’havia d’estrenar el 1901 al Teatre Tívoli dins la temporada del Teatre Líric Català d’Enric Morera, els quadres escènics Las bodas de Camacho i La cegueta , l’òpera Les amants de Palerme i l’opereta Barnum També compongué algunes obres simfòniques, com ara Le soir , estrenada a Madrid, Andante i El silfo , i feu arranjaments de cançons populars catalanes El 1914 estrenà al Théatre Royal de la…

Inicià estudis de piano i debutà com a concertista a set anys Més tard estudià direcció orquestral amb Steinbach al Conservatori de Colònia Del 1918 al 1922 substituí Max von Schillings a l’Òpera de Stuttgart, on estrenà obres de Hindemith, i després fou director a Dresden El 1924 debutà a Bayreuth, i més tard mostrà les seves afinitats amb l’obra de Mozart Abandonà Alemanya a conseqüència de l’adveniment del nazisme i dirigí el Festival de Glyndebourne Anglaterra entre el 1934 i el 1939 Més tard dirigí orquestres a Suècia, Dinamarca i els Estats Units Richard Strauss li dedicà…

Estudià a la Universitat d’Oxford i al Royal College of Music de Londres Entre el 1947 i el 1959 exercí com a mestre de música de la catedral de Westminster i del 1962 al 1966 fou director artístic de Philomusica de Londres, a més de director d’orquestra associat de l’Orquestra Simfònica de la BBC londinenca Com a instrumentista, destacà en el gran repertori i tocà al costat de directors de referència El 1959 B Britten li dedicà la Missa brevis , que Malcolm arribà a dirigir Ocasionalment dirigí òpera, especialment de Britten, i fou professor de clavicèmbal i de direcció orquestral…

Estudià piano, violí, orgue i composició als conservatoris de Palerm i Bolonya Debutà a Florència el 1938, però aviat caigué malalt a causa d’una afecció nerviosa Cap a la meitat dels anys quaranta abandonà la direcció, i des del 1958 es dedicà a la docència a Perusa, Hilversum 1959, l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma 1960 i, sobretot, a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena, on fou professor de direcció orquestral en diversos períodes 1966-67, 1969-76 i 1978-84 Ha estat professor de nombrosos futurs directors que s’han convertit en punts de referència en l’Europa musical dels últims trenta…