Resultats de la cerca

Fou professor al Collège de France des del 1876 i director de l’École des Chartes des del 1882 L’any 1872 fundà, amb Gaston Paris, la revista Romania , on publicà, al costat de texts medievals francesos i occitans, alguns texts catalans És autor de Les derniers troubadours de la Provence 1872, entre altres obres importants Fou membre de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres 1884

Conseller al parlament de París 1584, treballà activament per aconseguir el tron de França per a Enric de Navarra, que esdevingué Enric IV En recompensa, fou nomenat president del parlament de Provença 1599, guarda-segells 1615 i bisbe de Lisieux 1616 Com a filòsof i moralista, escriví Traité de la constance, la Sainte Philosophie, la Philosophie morale des stoïques i traduí Epictet, Demòstenes i Ciceró

Contribuí a crear i desenvolupar moltes de les branques de la matemàtica pura i aplicada Foren transcendents les seves aportacions a la mecànica de fluids, anàlisi, probabilitat, teoria de les equacions funcionals, teoria generalitzada de la informació, etc Fou investida doctora honoris causa a les universitats de Gant i Bolonya, i nomenada membre de les acadèmies de ciències de París, Madrid, Varsòvia, Washington i Nova York

Es llicencià en dret a la Universitat de París i entrà a treballar com a auditor del Consell d’Estat 1846 Tres anys més tard ho deixà per dedicar-se als estudis econòmics i socials, gràcies als quals esdevingué un economista de prestigi que li valgué l’ingrés a l’Académie des Sciences Morales et Politiques 1877 Com a economista defensà el lliure comerç perquè creia que portaria les nacions a unir esforços en pro de la desaparició dels conflictes armats Seguint aquest principi fundà el 1870 la Lliga Internacional i Permanent de la Pau per tal d’evitar la guerra entre França i…

Collaborà amb Hardouin-Mansart —el qual succeí en el càrrec de primer arquitecte del rei 1708— en la construcció de la capella del palau de Versalles L’Hotel du Lude a París 1710, la font de la Samaritana 1715, avui desapareguda, i la façana de l’església de Saint-Roch 1735 marcaren l’evolució del seu estil, que, sense apartar-se del classicisme francès, introduí uns elements de confort i una suavització del rigor acadèmic

Després de residir vint anys a Madrid, fou enviat a Barcelona el 1792 com a agent revolucionari, i més tard fou nomenat professor de l’escola militar de París Publicà diverses obres de text i un llibre d’impressions personals sobre la Revolució Francesa, interessant per les dades que aporta referents a l’emigració francesa al Principat Lettres écrites de Barcelone à un zélateur de la liberté qui voyage en Allemagne 1792

Fou pintor de cambra del rei Felip V d’Espanya Conreà temes mitològics — Bacanal 1719, El sacrifici de Bacus 1720, ambdós al Museo del Prado—, el retrat — Don Lluís, príncep d’Astúries 1717, Museo del Prado—, temes religiosos — Sagrada Família amb Sant Joan 1726, Museo del Prado— i el paisatge Vista d’El Escorial Museo del Prado El seu pare, René-Antoine Houasse París 1644 — 1710, també pintor, participà en la decoració de Versalles

Fou catedràtic a la Universitat de París-Orsay i el 1971 ingressà al Collège de France Especialista en física de la matèria condensada, realitzà aportacions en magnetisme, superconductivitat, hidrodinàmica i altres camps, en els quals dugué a terme la formulació de models aptes per a la utilització en aplicacions industrials El 1991 rebé el premi Nobel de física Entre tot el recull dels seus estudis cal destacar The Physics of Liquid Crystals 1974 i Fragiles 1994

Es formà a Barcelona, a Llotja després de fer algunes exposicions personals i collectives, el 1945 anà a París, becat per l’ajuntament d’aquesta ciutat Exposà i treballà amb el grup Présence de l’Homme Posteriorment s’installà a Brusselles La seva pintura és de caràcter postimpressionista, intensament colorista, i cerca en la força cromàtica el mitjà més directe de comunicació Lligat a l’avantguarda dels anys cinquanta, es mantingué dins el mateix to de creació plàstica

Estudià al Conservatori de Música de París, on fou deixeble de L R Feuillard i G Hekking i obtingué el primer premi de violoncel 1930 i d’harmonia 1935 El 1956 hi fou nomenat professor de violoncel Solista en moltes orquestres europees, dels EUA i d’Israel, participà també en diverses ocasions als Festivals Casals de Prada de Conflent Com a compositor escriví Concerto for two Cellos, Symphonie Israélienne, Spirales per a violoncel i piano, Élégie , etc