Resultats de la cerca

D’una família de joiers de la Vila, estudià a l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa, on fou professor fins que es jubilà 1962-92, i a l’Escola Superior de Belles Arts de València, on rebé la influència de l’obra de Joaquim Sorolla Colorista amb forts gruixos de textura, seguí, sense sortir mai de la figuració, diverses tendències, amb algunes de més constants, com la de figures sòbries i estilitzades i la d’un cert impressionisme on s’acumulen les notes del tipisme illenc A mitjan anys seixanta fou un dels integrants del grup Puget, amb Vicent Calbet, Vicent Ferrer i Guasch i Antoni Marí i Ribas…

Fill de Lluís Gonzaga Manegat i Giménez Llicenciat en lletres, exercí de periodista Des del 1946 fou redactor i crític literari a El Noticiero Universal , del qual arribà a ser subdirector, i fou també director de l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona Com a escriptor estrenà obres teatrals, com Els nostres dies 1955 i El silencio de Dios 1956, i fou també autor de novelles de testimoniatge, psicològiques i exòtiques Cal destacar-ne La ciudad amarilla 1958, La feria vacía 1961, premi Ciutat de Barcelona 1960, El pan y los peces 1963, premi Selecciones de Lengua Española, Spanish show…

Als dos anys anà a viure al Canadà amb la seva família, procedent de la diàspora armènia Estudià música i història a la Universitat de Toronto, on aprofundí en la història i la cultura armènies Interessat per la literatura i el teatre especialment en Samuel Beckett i Harold Pinter, començà a dirigir curtmetratges, i poc després de la seva graduació un d’ells, Open House 1982 obtingué reconeixement El 1984 estrenà Next of Kin , el primer dels seus llargmetratges, on tracta la identitat, la diàspora i la traumàtica història armènies, temes recurrents en Calendar 1993 i Ararat 2002, sobre el…

Membre del CIAM i redactor en cap de Casabella 1947-49, és un dels exponents més representatius de l’anomenada “segona generació” d’arquitectes Com a dissenyador, féu alguns dissenys famosos, com la màquina de cosir Borletti 1956, l’aparell de televisió Doney Brion Vega 1962, la ràdio i el telèfon Siemens 1966 i la butaca Fourline, i obtingué alguns premis a les triennals de Milà Com a arquitecte dugué a terme importants estudis teòrics per a la industrialització de la construcció i sobre nous materials, que es reflecteixen en la fàbrica de ceràmica i el complex per als treballadors de Palerm…

A sis anys anà a viure a França S’inicià en el cinema com a actor, i destacà en Les Innocents 1987, d’André Téchiné i, sobretot, en Beznessv , de Nouri Bouzid, film amb el qual obtingué el premi d’interpretació masculina del Festival de Namur 1992 Debutà com a director el 2000 amb La Faute à Voltaire , amb què obtingué el Lleó d’Or a la millor primera obra, al qual seguiren diversos títols en els quals és central la problemàtica de la immigració L’Esquive 2004, guardonat amb tres premis César el 2005, dos dels quals al millor director i la millor pellícula La Graine et le Mulet 2007, Gran…

Treballà com a periodista a Istanbul abans d’estudiar direcció teatral a l’escola Otto-Falckenberg de Munic És un dels autors de teatre alemanys més representats del seu temps, amb una particular escriptura en què les formes dramàtiques clàssiques es veuen desbordades per altres formes de narració, i ha tingut una forta influència en l’escriptura de moltes obres d’inici del s XXI Algunes de les seves obres més destacades són Die arabische Nacht ‘La nit àrab’, 2001, Push-up 1-3 2001, Die Frau von früher ‘La dona d’abans’, 2004, Besuch bei dem Vater ‘Visita a casa del pare’, 2007, i Der goldene…

Llicenciat en dret per la Universitat de Sevilla el 1988 Començà la seva trajectòria teatral com a director i dramaturg de la companyia El Traje de Artaud juntament amb Pepa Gamboa, i aviat es donà a conèixer en el panorama dramàtic estatal gràcies als importants premis que obtingué, entre els quals destaquen el premi born de teatre, que guanyà dues vegades, amb Los enfermos 1999, i El Instructor 2005, el premi Tirso de Molina per l’obra Los borrachos , 1993 o el premi Marqués de Bradomín gràcies a La oreja izquierda de Van Gogh , 1991 A més a més, ha estat autor de diverses dramatúrgies d’…

Especialista en història del feixisme, es doctorà en historia per la Universitat Autònoma de Barcelona amb un estudi sobre el nacionalisme bolivià i exerceix de professor titular en aquesta universitat Ha escrit sobre el feixisme en el període de entreguerres De Múnich a Auschwitz 2001, Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español 2005, Todos los hombre del Führer la élite del nacionalsocialismo, 1919-1945 2006 També ha publicat llibres sobre el neofeixisme Neofascistas democracia y extrema derecha en Francia e Italia , 2004, la Guerra Civil Espanyola Barcelona, Mayo de 1937 la crisis del…

Estudià filosofia a l’Emmanuel College de Cambridge Començà la seva carrera com a reporter i columnista en els diaris The Manchester Guardian i The Observer , per dedicar-se posteriorment de ple a la literatura Entre les seves obres teatrals destaquen especialment la comèdia Noises off 1982 i el drama històric Copenhagen 1998 Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen el London Evening Standard a la millor comèdia Alphabetical Order , 1977 Make and Break , 1980 Noises off i a la millor obra Benefactors , 1984 Copenhagen , 1998 Democracy , 2003, el Tony a la millor obra i el…

Net d’emigrats lituans d’origen jueu, s’inicià professionalment a la televisió realitzant espots comercials, i l’any 1993 rodà el seu primer telefilm, La classe  américaine , al qual seguiren les sèries C’est pas les 20 heures 1994 i Les films qui sortent le lendemain dans les salles de cinéma 1996 L’any 1997 debutà en el cinema amb el curt Échec au capital , i dos anys després s’estrenà el seu primer llargmetratge, Mes amis Amb les paròdies dels films d’espionatge OSS 117 Cairo, Nest of Spies 2006 i  OSS 117 Lost in Rio 2009 obtingué un cert ressò Fou, però, amb The Artist 2011, pellícula…