Resultats de la cerca

De realitzador de televisió passà al cinema amb la pellícula French Dressing 1963 Melodramàtic i barroc, de la seva obra destaquen les adaptacions literàries i biogràfiques Music Lovers 1969, Women in Love 1969, The Devils 1970 i Savage Messiah 1972 Altres films seus són Boy Friend 1971, Mahler 1973, Tommy 1974, Lisztomania 1975, Valentino 1977, Altered States 1980, Crimes of Passion 1984, Gothic 1987, Whore 1990, etc Dirigí també el documental Ken Russell ‘In Search of the English Song’ 1997 i la pellícula de televisió Dogboys 1998

Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático Madrid, començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte El 1962 muntà La camisa , de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de teatre Dirigí durant alguns anys el Teatro Español Entre les seves darreres escenificacions destaquen El príncipe constante 1988, de Calderón, i La loba 1993, de Lillian Hellman L’any 2019 fou nomenat acadèmic d’honor de l’Academia de las Artes Escénicas de España

Deixeble dels guitarristes de jazz Charlie Christian i Wes Montgomery, començà la seva carrera professional el 1963 com a instrumentista de diversos grups El reconeixement públic li arribà a mitjan anys seixanta amb la seva personal barreja de jazz i funk lleuger Destaquen les repetides collaboracions amb Quincy Jones, en especial en l’àlbum Give me the night 1980 Ha enregistrat That's right 1996, Standing together 1998, Absolute Benson 2000, All blues 2001 i Irreplaceable 2004, en què combina el gòspel i el flamenc

Especialitzat en novella negra, utilitzà pseudònims com Nick Quarry , Ian Mac Alister , Mike Barone i Al Conroy Els anys seixanta escriví la sèrie del detectiu Tony Rome pseudònim amb el qual publicà les novelles, que Gordon Douglas portà tres cops al cinema amb Frank Sinatra de protagonista De la resta de la seva llarga producció destaquen The Road’s End 1952, The Mob Says Murder 1959, The Don is Dead 1972, adaptada al cinema per RFleischer i The Medusa Complex 1983 Residí a França des del 1972

Sembla que residí a la corona catalanoaragonesa En les seves obres filosòfiques, entre les quals es destaquen un comentari exhaustiu de la Guia dels perplexos de Maimònides i una recensió de la Font de la vida d’Avicebró, intentà de conciliar l’aristotelisme, corrent filosòfic al qual pertanyia, amb l’ortodòxia del judaisme És autor, entre d’altres, d’una epístola moral, Iggèret ha-musar ‘Carta de l’admonició’ i del Séfer ha-Měbaqqéš ‘Llibre de l’investigador’ a imitació de les maqāmat d’al-Ḥarirī

Filla de l’actor Klaus Kinski, estudià als Estats Units d’Amèrica amb Lee Strasberg Entre els films que ha interpretat amb directors de prestigi destaquen Falsche Bewegung 1974 i Paris, Texas 1984 de W Wenders, Tess 1979 de R Polanski, One from the Heart 1981 de F Coppola, Cat People 1982 de P Schrader, Revolution 1985 de H Hudson, Torrents of Spring 1988 de J Skolimowski, Il sole anche di notte 1989 de P i V Taviani, L’alba 1991 de F Maselli, etc

Decorador per a Marcel L’Herbier i Jean Renoir 1919-26 i ajudant de René Clair, es vinculà a la darrera avantguarda El seu art revulsiu, moral i eficaç, sabé alternar la dignitat amb la denúncia Entre les seves realitzacions destaquen Douce 1943, Le diable au corps 1946, Occupe-toi d’Amélie 1949, L’auberge rouge 1952, Le rouge et le noir 1954, Marguerite de la nuit 1955, adaptació del Faust, La traversée de Paris 1956, La Chartreuse de Parme 1969 i Lucien Leuwen 1974

Protagonista directe dels esdeveniments dramàtics del seu país, sol relacionar el seu comportament i el dels seus personatges amb els fets i processos històrics La seva producció en prosa comprèn novelles politicosocials i autobiogràfiques, així com relats de temes turístics, naturalistes i cinegètics En destaquen les obres Wrzesień ‘Setembre’, 1952, Rozstaje ‘Encreuaments’, 1954, Pasierbowie ‘Els fillastres’, 1963, Pół wieku ‘Mig segle’, 1961-65, Boldyn 1969, Z wędką przez trzy kontynenty ‘A través de tres continents amb una canya de pescar’, 1971 i Akropol ‘Acròpolis’, 1975

Estudià amb els mestres Josep Cantó i Josep Baró i Güell i, després de la Guerra Civil Espanyola, anà a Mèxic 1939, on es feu càrrec de l’Orfeó Català de Mèxic fins el 1951 Com a compositor es dedicà sobretot a les sardanes i a les peces per a veu sola i per a cor Entre les seves peces instrumentals també destaquen un Quartet de corda 1936, la Sonata per a piano en mi menor 1944 i una Simfonia en re menor 1944

Publicà llibres de versos —que entronquen la tradició dels jocs florals amb la influència del noucentisme—, entre els quals destaquen Jovença 1948, Camins Poemes 1930-1940 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, integrat per trenta-cinc sonets, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, La jove malalta 1971, Serenors 1972 i Rams de claror 1974, un càntic espiritual amb evocacions maragallianes És autor de la biografia Llorenç Brunet L’home i l’artista 1973