Resultats de la cerca

Les ruïnes d’aquesta capella es troben als afores del llogaret de l’Abadia, cap al sud-est, als vessants del tossal de Monesma De la capella de Sant Miquel de l’Abadia només resten escassos vestigis, que comprenen part del mur sud i del semicilindre absidal, al nivell dels fonaments, els quals permeten de veure només que es tractava d’un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular obert directament en aquesta L’aparell, de carreus irregulars, sembla evocar les formes constructives del segle XII

La capella de Santa Leda va ser donada, juntament amb la propera de Sant Silvestre i l’església de la Santa Creu de Cervelló, de la qual depenien, al monestir de Sant Cugat pel bisbe de Barcelona Teuderic el 904 Aquesta capella va ser confirmada a Sant Cugat per Lotari el 986, però contràriament a la de Sant Silvestre, ja no apareix en les confirmacions posteriors dels béns del monestir, de la qual cosa es dedueix que probablement no devia ser restaurada Es desconeix el lloc exacte del seu emplaçament

Al mes de juny del 1726 fou nomenat mestre de capella del Palau de la Comtessa de Barcelona, com a successor de Josep Picanyol Ocupà el lloc durant trenta anys, al llarg dels quals hi impulsà diverses iniciatives, com ara la reorganització de la capella musical, que amplià amb places per a violí, oboè i fagot El 1756 Josep Duran li succeí en el càrrec Tria compongué diversos oratoris, com per exemple La fábrica del arca de Noé en San Cayetano i El misterio de Terebinto , entre altres obres

L’any 1543 succeí a Joan Brudieu, que dimití per causes desconegudes, com a mestre de capella de la catedral de la Seu d’Urgell Es mantingué en el càrrec fins a l’octubre del 1545, que Brudieu retornà definitivament al seu antic lloc En 1607-12 i 1615-18 ocupà el magisteri de capella de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, aquest cop com a successor de Joan Borgueres Se n’han conservat algunes composicions de caràcter religiós a la Biblioteca de Catalunya i a l’Orfeó Català

També visqué a Saragossa, Sicília i Roma El 1510 estava vinculat a la catedral de Barcelona, però el mateix any fou nomenat mestre de capella de la seu de Tarragona, càrrec que ocupà fins el 1516 Cap al 1518 retornà a Andalusia i fou cantor de la catedral de Granada, d’on arribà a ser mestre de capella el 1521 La seva contribució més important és el tractat Libro de música práctica Barcelona, 1510 Els seus plantejaments teòrics, molt conservadors, mostren una gran influència de Guillem Despuig, la tradició pitagòrica i S Boeci

Format inicialment a Comillas, amplià els estudis d’orgue a París El 1918 fou nomenat mestre de capella de la catedral d’Ourense, càrrec que exercí durant un any, ja que el 1919 ocupà el lloc d’organista de la catedral de Sevilla En aquesta ciutat desenvolupà una important tasca com a mestre de capella de la catedral, i també com a professor del Conservatori, del qual fou nomenat director el 1939 Principalment compongué música litúrgica, si bé en el conjunt de la seva obra cal destacar algunes cançons folklòriques basques que foren força conegudes

Les primeres dades conegudes sobre aquest compositor són de cap al 1571, en què era al servei de la catedral de Chester com a mestre de capella No es té cap notícia sobre la seva procedència i formació A Chester mateix també treballà com a copista musical, segurament amb la finalitat de proveir de nou repertori la capella musical de la catedral L’any 1596 obtingué el grau de doctor per la Universitat de Cambridge Es coneixen algunes obres seves, entre les quals dos anthems , un ofici anglicà complet i un miserere instrumental

Entrà com a escolà a Santa Maria de Manresa El 1787 anà a Girona, on estudià amb J Pons Quan aquest marxà a València com a mestre de capella és probable que Quintana el seguís i que exercís com a segon mestre de capella a la catedral valenciana Professà com a carmelità i està documentat a Barcelona com a organista al convent d’aquesta congregació Després d’ésser exclaustrat 1835, continuà exercint com a organista a Santa Maria del Pi Tingué fama com a organista i compongué obres religioses

Hi ha constància documental que el cardenal Rolin li encarregà, el 1474, el cartó per al tapís de la Vida de la Mare de Déu per a l’església de Notre-Dame de Beaune, on encara es troba Investigacions portades a terme durant el s XX l’identifiquen com a autor de les pintures murals de la Capella Daurada de la catedral d’Autun que representen la Processó de Sant Gregori i de la decoració de la capella Rolin de la catedral d’Autun, on destaca la Resurrecció de Llàtzer

Estudià composició amb Perti 1684 Membre de la capella de San Petronio 1686, anà a Viena 1695 el 1697 estava al servei del marcgravi de Brandenburg, i el 1701 es reincorporà a la capella de San Petronio com a violinista Fou considerat durant molt de temps, juntament amb Corelli, un dels creadors del concerto grosso De les seves obres es destaquen els dotze Concerti grossi con una pastorale per il sanctissimo Natale 1709, obra pòstuma publicada pel seu germà Felice, dotze simfonies 1687 i la cantata Lumi dolenti