Resultats de la cerca

Els colonitzadors i missioners portuguesos hi introduïren instruments europeus, el cant pla i el sentit harmònic occidental La vida musical s’expandí en el cases d’òperes de les diferents ciutats, especialment a Minas Gerais El trasllat de la cort portuguesa al Brasil 1808 donà nova vida a l’òpera i a la música religiosa, en les quals incorporà músics notables Els primers compositors autòctons foren José Mauricio Nunes García 1767-1830 i Francisco Manuel da Silva Amb Antonio Carlos Gomes 1836-96, que compongué òperes italianitzants, apareix la primera figura de nom internacional Al segon terç…

Creat el 1990 per iniciativa del Rotterdam Arts Council, des del seu inici fins al 1996 fou dirigit per Chris Dercon Cada any proposa un programa de sis exposicions, sovint en collaboració amb altres institucions Produeix projectes especials d’artistes Els tres primers anys publicà The Lectures , una edició anual que recull una sèrie de conferències d’especialistes internacionals Entre el 1993 i el 1998 es publicaren set números de la revista Cahiers , un fòrum que recull les exposicions realitzades al centre, projectes i texts d’artistes, cada vegada amb un disseny d’un creador diferent…

Vinculada a la revista del mateix nom Azimuth , fou fundada per Enrico Castellani i Piero Manzoni a Milà S'inaugurà el 4 de desembre de 1959 amb l’exposició “12 Lineas” de Piero Manzoni Aquesta galeria suposà el vincle de l’avantguarda italiana de l’època amb l’àmbit internacional, especialment amb el moviment Zero Entre les exposicions presentades destacà “La Nuova Conzezione Artistica” gener-febrer del 1960, amb la participació de Breier, Castellani, Holweck, Klein, Mack, Manzoni i Mavignier, que aplegà obres caracteritzades per l’experimentació visual i a la qual es dedicà el segon número…

Desè comte de Casal i primer marquès d’Alginet Senador i membre de l’Academia de San Fernando 1922 Collaborà en diverses publicacions Especialista en ceràmica, publicà treballs sobre la porcellana d’El Buen Retiro, la ceràmica de Toledo i el detallat estudi, encara no superat, Historias de la cerámica de Alcora segona edició el 1945

Collaborador i continuador d’Aby Warburg, dirigí la seva famosa biblioteca i centre d’estudis d’Hamburg, i quan el nazisme pujà al poder la traslladà a Londres 1933, on convertí el Warburg Institut en un dels centres d’estudis artístics més renovadors i importants del món Seguint les idees de Warburg sobre la persistència i la migració de les imatges, comparà la iconografia pagana amb la cristiana Rinascita dell’Antichità 1922, Letture recull del 1957, i, sobretot, s’ocupà de figuracions astrològiques La fede astrologica di Agostino Chigi 1934

Es doctorà amb Los pintores de camara de los reyes de España Fou director de l’Academia de la Historia 1956 i de la de Bellas Artes 1966 i del Museo del Prado 1960-68, que reorganitzà Autor de nombrosos escrits, cal remarcar-ne Fuentes literarias para la historia del arte español cinc volums, 1923-41 Antonio Rafael Mengs 1929 Dibujos españoles , 5 volums 1930 La colección Cambó 1955 Durero en España obra pòstuma, 1972 I, entre els molts estudis que dedicà a Goya, Goya 1930, Cómo vivía Goya 1946 i Goya, su vida y sus obras 1953

Deixebla de Felip Maria Garín a la Universitat de València Especialista en miniatura valenciana medieval, ha publicat treballs en Archivo de Arte Valenciano i Archivo Español de Arte Flors Sanctorum Cod 84 del Archivo Catedral de Valencia 1957, Los comienzos de la miniatura valenciana Domingo Crespí 1958 i Un misal valenciano del British Museum 1958, recerques compilades a la seva tesi doctoral La miniatura valenciana en los siglos XIV y XV 1964, obra de referència en la disciplina Reuní una collecció de documents sobre els miniaturistes de la ciutat de València i feu monografies d’exemplars…

Format a Munic i a Florència, s’establí a França el 1904 Valorà i difongué l’interès artístic de l’obra dels naïfs Descobrí Henri Rousseau el 1906 i Seraphine de Senlis —que era serventa seva— el 1912 La seva obra principal és Cinc maîtres primitifs Rousseau, Vivin, Bombois, Bauchant, Seraphine 1949

Fou professor a l’Institut Francès de Barcelona, i succeí Élie Lambert en la seva càtedra de la Sorbona Especialista en l’estudi de l’escultura i l’arquitectura romàniques, intuí la importància de Catalunya en aquest camp i detectà una influència omeia Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux X e et XI e siècles, París 1938 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1948

Conservador del Louvre 1938-40 i director 1940 i secretari general 1941-44 de belles arts a França, escriví Littérature et peinture en France du XVII e au XX e siècle 1963, Naissance, vie et mort des styles 1966 i L’artiste et son oeuvre 1972