Resultats de la cerca

Nascut en una família de músics, inicià la seva educació musical de molt jove Al Conservatori de París obtingué el primer premi de percussió Posteriorment reorientà la seva carrera cap a la direcció orquestral i el 1963 es traslladà als Estats Units, on fou deixeble d’E Leinsdorf, P Monteux i L Stokowski De retorn a Europa, fou nomenat director del Teatre de Metz i, el 1968, del Capitoli de Tolosa, del qual fou director general entre el 1973 i el 1982 Convidat a dirigir altres teatres de França i d’altres països, hi combinà l’òpera i el repertori simfònic Des del 1987 és el principal director…

Fou un alumne brillant del Conservatori de París, on aconseguí els primers premis de música de cambra amb Jacques Février, piano amb Aline van Barentzen, música de cambra professional amb Joseph Calvet, acompanyament de piano amb Henriette Puig-Roget i contrapunt amb Simone Plé Caussade Des del 1969 és professor d’aquest centre S’ha dedicat especialment a la música de cambra, però també ha destacat com a acompanyant de primeres figures del cant És convidat assíduament pels festivals de Dubrovnik, Kuhmo, Moscou, Nàpols i Newport, entre d’altres, i ha participat en els de Prada i Ais de…

S'inicià a París amb Rde Cotte i el seu pare, escultor, amb el qual i Le Blond anà a Peterburg el 1716 La tsarina Elisabet Petrovna el nomenà arquitecte de cort i el 1741 li confià la transformació arquitectònica i urbanística de la ciutat La dugué a terme amb models occidentals, sobretot italians i francesos d’inspiració renaixentista i manierista Solia fer els exteriors a escala colossal i els policromava vivament, i decorava els interiors amb profusió i gust rococó La seva obra millor és a Peterburg el Palau d’Estiu 1741-44, destruït a la Segona Guerra Mundial i posteriorment…

Fill de miniaturistes Deixeble de David 1785-90, estudià a Itàlia 1792, on conegué Napoleó, que el nomenà seleccionador de les obres artístiques que s’enduria al Louvre Novament a França 1800, Napoleó li encarregà Els empestats a Jafa Louvre, premiat al Saló del 1804 Pintà nombroses escenes bèlliques napoleòniques i, a la cúpula del Panteó de París, l’apoteosi de Bonaparte, que en canviar les circumstàncies polítiques esdevingué la de la monarquia borbònica No aconseguí d’ingressar a l’Institut de França fins el 1816, que succeí el seu mestre, aleshores exiliat Fou cobert d’honors oficials…

Investigador del Centre National de la Recherche Scientifique des del 1977, l’any 2000 fou nomenat director de la Maison René Ginouvès/Maison de l’Archéologie et d’Ethnologie El seu treball de recerca s’ha centrat en l’estudi de la cultura ibèrica i en les ceràmiques gregues trobades a la península Ibèrica Ha dirigit treballs d’excavació a Sagunt, als poblats de la Fonteta i la Picola i a la necròpoli de Cabezo Lucero També ha estat comissari de l’exposició ‘Els Ibers’ París, Barcelona, Bonn, 1997-98 Entre les seves publicacions cal destacar Les Grecs et la Péninsule Ibérique du VIIIe au IVe…

Debutà en tasques d’organizació artística el 1977, en el teatre d’Aubervillier Niça, i el 1988 fou nomenat director general del Théâtre du Châtelet de París, càrrec que exercí fins el 1998 i que li permeté guanyar una enorme reputació internacional gràcies a la seva eclèctica i ambiciosa programació Entre el 1996 i el 1997 assumí durant un breu període de temps la direcció artística del Teatro Real de Madrid, que abandonà poc abans de la reobertura del teatre El 1998 es féu càrrec del festival d’Ais de Provença, el qual aconseguí revitalitzar i modernitzar La seva trajectòria arribà a un punt…

Graduat al Centre de Formation des Journalistes CFJ de París, és membre del grup d’experimentació narrativa d’avantguarda Oulipo des del 1992, i president des del 2019 Ha treballat com a editor a l’editorial Le Castor Astral De la seva obra narrativa destaquen Sonates de bar 1991, Le voleur de nostalgie 1992, Les amnésiques n’ont rient vécu d’inoubliable 1998, Quelques mousquetaires 1998, La disparition de Perek 1998, Joconde jusqu’à cent et plus si affinités 1998, Inukshuk, l’homme debout 1999, Joconde sur votre indulgence 2002, Cités de mémoire 2002, Encyclopaedia inutilis 2002, Je m’…

Fou influït per Cézanne i, més tard, passà per una etapa cubista Saint-Séverin 1909, collecció Mayer de Zuric, tres versions de la torre Eiffel Kunsthalle de Basilea, Guggenheim Museum de Nova York i collecció particular alemanya Creà una pintura en funció de la llum i del moviment del color pur, que fou la primera manifestació de pintura abstracta a França Finestres 1912, Homenatge a Louis Blériot 1914, Musée de Grenoble La seva pintura fou considerada per Apollinaire com a símbol de l’ orfisme Després d’un període figuratiu 1915-30, en què visqué a Espanya i a Portugal 1914-21, i al qual…

Fill gran dels pintors francesos Lucien Fontanarosa i Annette Faive-Fontanarosa Estudià al Conservatori de Música de París amb Lien Talluel i fou distingit amb un primer premi 1959 Ben aviat començà a ser guardonat en els concursos internacionals més prestigiosos Niccolò Paganini de Gènova, Fritz Kreisler a Lieja i George Enescu de Bucarest Inicià una carrera com a concertista i parallelament fou violí solista de I Virtuosi di Roma i de l’Orquestra Nacional de França, entre el 1976 i el 1985 Amb els seus germans Renaud , violoncellista, i Frédérique , pianista, formà el Trio Fontanarosa…

Fill de Lluís I d’Holanda i d’Hortènsia de Beauharnais Passà la infantesa a Suïssa Tingué contactes amb el carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà, el 1836, a l’exili, després d’haver intentat de fer insurreccionar la guarnició d’Estrasburg El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar 1846 a Anglaterra La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França Elegit diputat a l’Assemblea Constituent, emprengué una campanya…