Resultats de la cerca

El xot Otus scops és gris i menut 17-19 cm, de posat simpàtic i escabellat, majorment els individus joves a la dreta L’iris de l’ull és de color groc llimona, com el dels mussols, als guals s’assembla, bé que la coloració i el posat són diferents altrament, el xot té uns bigotis ben marcats i unes "orenetes" semblants a les del duc plomes erèctils damunt del cap, que aixeca en estat de vigília a baix, exemplars procedents de Sant Just Desvern, Baix Llobregat Crida de manera característica, planyívolament, durant tota la nit Xavier Parellada i Xavier Ferrer El xot…

El premi no té dotació econòmica Relació de guardonats 1956 Final del laberint de Salvador Espriu 1957 Barcelona de Josep Pla 1958 Absència de Josep Carner 1959 Els primers comtes catalans de Ramon d’Abadal 1960 És a dir de Clementina Arderiu 1961 Onze Nadals i un Cap d’Any de JV Foix 1962 Vacances pagades de Joan Oliver 1963 Nosaltres els valencians de Joan Fuster 1964 Maragall i la Setmana Tràgica de Josep Benet 1965 La cultura catalana del Renaixement a la Decadència de Jordi Rubió 1966 Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo 1967 Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater 1968 Com un núvol…

Format musicalment al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, amplià estudis a Londres amb la pianista i pedagoga Maria Curcio Com a pianista, ha tocat amb orquestres com ara la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la Sinfónica de Madrid, la Sydney Festival Orchestra, l’Orquestra Nacional de Montpeller, l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, l’Orquestra Nacional de Tolosa o la Franz Liszt de Budapest, i ha acompanyat, entre altres, els cantants Victòria dels Àngels, Barbara Hendricks, María Bayo, Emilio Aragón, Juan Diego Flórez, Julia Migenes, Jaume Aragall o el…

S’inicià professionalment com a crític musical en revistes catalanistes Visqué molts anys fora de Catalunya l’Argentina, Suïssa, Alemanya, França De jove estigué afiliat a la Unió Catalanista , i fou redactor de La Publicidad  i El Poble Català , redactor en cap de la revista Iberia , collaborador de La Tralla , El Sol ,  Quadum de Perpinyà, etc El 1909 s’installà a l’Argentina Hi formà part de les redaccions d’ El Diario i La Argentina , de Buenos Aires Novament a Europa, entre 1911 i 1912 residí a París i després passà a Londres, on visqué fins el 1917 Treballà com a corresponsal de guerra…

De periodicitat irregular, el seu objectiu era editar articles sobre arqueologia, art i història relacionats amb les comarques tarragonines Francesc Xavier Ricomà Vendrell fou el coordinador de la publicació, tot i que no apareix el seu nom en cap volum El número I, que veié la llum l’any 1977, duia incorporada la Bibliografia Històrica Tarraconense I, que a partir del 1979 esdevingué una publicació periòdica pròpia, depenent de la Secció de Biografia i Bibliografia de l’Institut L’any 1996, la Diputació de Tarragona dissolgué l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV…

Aquesta associació fou creada el 18 d’abril de 1967 per Pere Respaut, degà del Collegi d’Advocats de Perpinyà, amb uns quants amics, per tal de reunir les persones de banda i banda dels Pirineus interessades en el nou desenvolupament d’irradiació espiritual, cultural i artística del romànic A l’abadia de Cuixà s’instituí, a més, el Centre Permanent de Recerques i d’Estudis Pre-romànics i Romànics, dedicat a la història de l’art, l’arqueologia, l’escultura i la pintura dels s viii-xiii de cada costat dels Pirineus, i, particularment, de la Cerdanya, el Conflent, el Capcir, el Rosselló i el…

Format al Conservatori Municipal Superior de Música de Barcelona, amplià la seva formació a Londres amb M Curcio Pianista altament considerat per la crítica i el públic, ha treballat sota la batuta de noms com Lawrence Foster, Christopher Hogwood, Franz-Paul Decker, Josep Pons i Edmon Colomer, entre d’altres Parallelament a la seva dilatada trajectòria com a intèrpret, ha compost obres bàsicament per al món del musical, el cinema i la televisió Una particular i altament sensible lectura del Romanticisme juntament amb una gran capacitat en el disseny melòdic li han valgut l’apreci del públic N…

Es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on rebé les màximes qualificacions També, a Barcelona, cursà Humanitats al Seminari Conciliar El 1904 ingressà a la Schola Cantorum de París per a cursar-hi estudis superiors de música Entre els seus professors hi havia Vincent d’Indy -harmonia- i Alexandre Guilmant -orgue- El 1905 guanyà el premi de la Segona Festa de la Música Catalana organitzada per l’Orfeó Català Durant la Primera Guerra Mundial fou mestre de capella de la basílica de Saint-Quentin Picardia, càrrec que combinà amb la feina d’infermer voluntari a l’hospital de la…

Vida Fill de Lluís Millet i Pagès, es formà a l’Orfeó Català Estudià piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb J Canals, i contrapunt, fuga i orgue, amb VM de Gibert Exercí la docència al Conservatori Superior Municipal de Barcelona La seva etapa de director de l’Orfeó Català 1946-77 es caracteritzà pel sentit de continuïtat, i gran part de la programació es basà en el repertori històric i tradicional de l’agrupació Estrenà el Cant espiritual de Xavier Montsalvatge 1960 i l’oratori Verge Maria de Manuel Blancafort 1968, i feu conèixer a Barcelona l' Stabat Mater de…

Vida Entrà als Setze Jutges el 1962, amb cançons iròniques Les corbates , influïdes per G Brassens i escrites inconfessadament per la seva tia Paulina Aviat incorporà elements jazzístics a la seva música, i el seu humor derivà cap a la sàtira i la denúncia L’home del carrer , Fariseus , fins a arribar a la brutalitat Spot , Fills de Buda Publicà alguns àlbums Triat i garbellat , 1971 No és possible el que visc , 1974, etc, on jugava hàbilment amb el llenguatge La cultura , Un dia gris a Madrís , fregant sovint el surrealisme Ulls tancats , La meva estrella Bon guitarrista i artista…