Resultats de la cerca

Projectà la casa Torrent 1843 a Girona, així com les de Foixà, Contreras 1844, Torrent —al pont Major— 1845, Prat 1847, etc Feu obres al Collegi Tridentí 1851 Progressista, participà en el pronunciament del 1840, però aviat derivà cap a posicions moderades Fou propietari, administrador i membre de la junta fundacional de la SA La Gerundense per a la fabricació de paper Polemitzà amb l’arquitecte municipal Bru Barnoya i Xiberta

Regidor i tinent d’alcalde de Maó, dimití el 1866 per incompatibilitat amb la política de Narváez Fou secretari de la Junta Revolucionària de Maó el 1868 i elegit diputat pel partit progressista a les corts del 1869 Fou després director general de duanes i diputat per Menorca el 1871 i el 1872 Havent passat al camp republicà, fou de nou diputat per Menorca en quatre ocasions entre el 1886 i el 1899

Residí al Principat des de l’edat de cinc anys A Barcelona participà en la Revolució del 1868 Sota la Restauració s’adherí al partit republicà progressista de Ruiz Zorrilla, i fou el principal organitzador a Catalunya de la conspiració frustrada de 1884-86 A partir del 1904 s’uní a Lerroux, fou regidor i tingué una destacada activitat organitzativa fundà i presidí la Fraternidad Republicana del districte cinquè i el Centre Radical del sisè

Advocat, milità des del 1868 a la tertúlia o societat de Conciliació Liberal, adscrita a l’ala moderada del partit progressista Pel gener del 1879 fou nomenat diputat provincial, i posteriorment s’uní al partit liberal de Sagasta Fou, com a tal, diputat a les corts a partir del 1886 i governador civil de Barcelona fins a l’esclat de la vaga general del 1902 Estigué molt relacionat amb l’Empresa Mallorquina de Vapors

Fundat a Figueres l’any 1954 per Xavier Dalfó com a revista mensual, l’octubre del 1971 passà a setmanari sota la direcció d’Isabel Clara i Simó i traslladà la redacció a Barcelona Representà una opció informativa progressista i radical en temes polítics i culturals Durant el franquisme fou multat diverses vegades i esdevingué la publicació catalana més receptiva dels corrents independentistes El març del 1983 hom deixà de publicar-la per raons econòmiques

Oficial de milícies, s’uní als independentistes 1810 i ocupà les secretaries de governació, finances i guerra 1811 Féu gestions diplomàtiques a Europa 1814-20 i fou ministre de governació 1820-24 Progressista i liberal, elegit primer president de la República el 1826, establí una constitució unitària i s’enfrontà al Brasil a causa del domini sobre l’Uruguai Una revolta federal l’obligà a signar la pau i a dimitir 1827

El 1863 fou regidor, i a partir del 1865, durant molts anys, alcalde de les Irles Després d’intervenir en la conspiració progressista encapçalada per Prim el 1866 i de participar en la Insurrecció Federal del 1869, combaté els carlins com a capità del batalló provincial de voluntaris de la República de Tarragona en 1873-74 Possibilista, el 1895 s’uní a Sol i Ortega, i poc després passà a Fusión Republicana Finalment, fou lerrouxista

De família noble, ingressà a vuit anys al regiment de Wimpffen, com a cadet, al costat del seu pare, Amanz Schmid, també militar, suís de naixement Actuà en accions militars a Catalunya 1820-33 i combaté els carlins a Navarra 1833-36 Ascendit a general, fou comandant general de Terol 1853 i governador militar de Santander i Santoña 1854 Participà en l’alçament progressista del 1854, fet pel qual ascendí a mariscal de camp

Advocat republicà i liberal, lluità a Valladolid contra els carlins i fou diputat durant el Bienni Progressista 1854-56 Oposat a Isabel II, hagué d’emigrar a París 1866 El 1868 s’uní a la revolució i féu costat a la república unitària i conservadora Fou ministre de governació 1874 en el govern del general Serrano Publicà unes Historias 1878-80, on es justifica i ataca Francesc d’Assís de Borbó i Sor Patrocinio

Paper destacat en el moviment progressista ha tingut la Union des Chrétiens Progressistes UPC, fundada a França el 1945 Tot assimilant redempció i revolució, el progressisme ha volgut en certa manera introduir la lluita de classes en el si de l’Església mateixa i ha estat acusat d’alterar la consciència religiosa en confondre el progrés històric i l’esperança escatològica Hom el pot considerar, d’altra banda, com a clar antecedent del fenomen actual de la secularització