Resultats de la cerca

Era perruquer de professió L’èxit obtingut el 1825 amb la poesia Me cal mouri culminà quan aparegué L’obugle de Castelculié 1835 Recollí la seva producció en els volums de Los papillatos 1825-35 Recitador apassionat, la suavitat i la concisió del seu estil el salvaren de caure en sentimentalismes o patetismes excessius Acollit triomfalment per tot Occitània i pels grans escriptors romàntics de París, anà de vila en vila, de Bordeus a Marsella, organitzant recitals poètics i servint d’aglutinador de la cultura occitana

Publicà poesies en periòdics, que recollí posteriorment a Mis flores 1904 Començà, després, a produir llibres de narracions La rosa de los vientos 1916 i Ruecas de marfil 1917, i sobretot novelles La niña de Luzmela 1909, La esfinge maragata 1914, El metal de los muertos 1920, Altar mayor 1926, etc, que la fan un dels epígons més qualificats del realisme del s XIX Deixà llibres de memòries sobre la guerra civil de 1936-39 des d’un punt de vista franquista, com Retaguardia 1938

Impressor d’ofici Defensor de l’ús literari del català, escriví nombrosos poemes, romanços, colloquis, goigs en català, principalment, entre el 1794 i el 1802 en els diaris de València, com ara el “Correo de Valencia” Es destaquen L’Àngel de l’Apocalipsi 1798, en silves i de to grandiloqüent, i una traducció molt fidel del Stabat Mater 1799 Deixà inèdita l’obra en prosa Valencia paseada en sus calles y plazas 1808 i recollí texts i escrits catalans per exemple una collecció de goigs

La seva poesia, però, solitària i única, anà evolucionant fins a constituir, semblantment a Francis Ponge, un cas singular dins la lírica francesa contemporània El seu estil, a vegades amb influències de Lautréamont —hi sovintegen els poemes en prosa—, és dens, concís i molt treballat Dirigent actiu de la resistència francesa, recollí aquesta experiència en alguns dels seus poemes Dels seus reculls cal destacar Seuls demeurent 1945 , Le poème pulvérisé 1947, Les matinaux 1950 i Lettera amorosa 1953 i Éloge d’une soupçonée 1988

Fou el primer focus d’introducció de l’informalisme al País Valencià i aconseguí aviat una formulació rigorosa dins aquesta tendència artística, bé que entre el 1960 i el 1964 el grup perdé la seva cohesió com a resultat de les diferències de trajectòria artística dels seus membres, entre els quals cal assenyalar Salvador Sòria, Manuel Gil, Monjalés, Eusebi Sempere, Balaguer i Andreu Alfaro La majoria d’ells evolucionà cap a una pintura no figurativa, mentre que Alfaro, com a escultor, recollí l’experiència constructivista

Estudià a València arts i teologia És autor d’un tractat d’arquitectura molt difós i utilitzat, Escuela de arquitectura civil , publicat a València el 1738, que signà amb un anagrama del seu nom en forma castellana, Athanasio Genaro Brizguz y Bru L’obra recollí la informació dels tractadistes hispànics del segle XVII, però el to i les làmines procedeixen de llibres francesos Contribuí a la difusió del gust rococó francès a València, juntament amb la tasca de Conrad Rudolf a la portada de la seu

Comissari general d’Ordre Públic durant els fets d’Octubre del 1934 Fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per la de cadena perpètua Alliberat arran del triomf del Front Popular 1936, tingué una participació destacada durant la guerra civil, al final de la qual s’exilià Recollí les seves experiències en els dos volums d’ Al servei de Catalunya i de la República I La desfeta 6 d’octubre de 1934 i II La victòria 19 de juliol de 1936 1973, a més de nombrosos articles

Com a escriptor, va pertànyer als sectors marginals del modernisme És autor de peces moralitzadores per a centres catòlics com Lo roure centenari 1897 i Camí del vici 1910, i de la comèdia de costums Qui més tria més s’enganya 1898 Publicà diverses narracions breus generalment caracteritzades per la presència d’elements costumistes, i la novella d’ambientació rural Esbossos 1906 També cultivà la poesia, que recollí en els volums Vora els estanys 1904, encapçalat per un pròleg de Joan Maragall, i Cançó del poeta vianant 1925

Ensenyà a l’Escola Normal de Guadalajara fins a l’exili del 1939 i després a l’Instituto Politécnico Nacional de Mèxic Desenvolupà una gran tasca per a la formació de mestres, i com a historiador estudià la metallúrgia colonial americana La minería y la metalurgia en la América española durante la época colonial 1955, La amalgamación de los minerales de plata en Hispanoamérica colonial 1969, etc També recollí treballs esparsos en el volum Trabajos, artículos y apuntes 1940-1972, sobre química, enseñanza y metalurgia mexicana y de Hispanoamérica colonial 1973

Format en la tradició prerafaelita, el 1871 anà a Florència i se sentí fortament atret per l’obra de Botticelli El seu recull Lines and Outlines 1875 és un manifest de la seva plàstica basada en la línia Dissenyà decoracions per a papers pintats El 1888 fou un dels fundadors i el primer president de l' Arts and Crafts Participà en les exposicions internacionals del Modernisme, moviment del qual fou un dels primers promotors collaborà en periòdics socialistes i en recollí els dibuixos a Cartoons for the Cause 1896