Resultats de la cerca

Participà en la primera guerra Carlina 1833-40 Fou ministre de la guerra 1838-39, durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara

Ensenyà dret canònic a la Universitat de Caen Fou bisbe de Lisieux 1447-74 i membre del consell de regència anglès de Normandia És autor, entre altres obres, de la història dels regnats de Carles VII i de Lluís XI del 1407 al 1483, d’interès especial per a l’estudi de l’ocupació francesa dels comtats de Rosselló i de Cerdanya

En morir el rei Joan I 1390, formà part del consell de regència però, enemistat amb l’arquebisbe de Santiago, passà a l’oposició i s’uní a l’arquebisbe de Toledo i al gran mestre de Calatrava Reconciliat amb Enric III 1393, es revoltà novament 1394 i formà un front de nobles contra el rei, però fou vençut i empresonat

Succeí el seu pare, el rei Carles III , sota la regència de la seva mare, Margarida de Durazzo , el 1400 derrotà Lluís II de Nàpols, el 1403 volgué, sense èxit, ocupar el tron d’Hongria Ocupà Roma 1408, però el 1410 en fou expulsat per l’antipapa Joan XXIII i Lluís II, i perdé Hongria Envaí Roma novament 1413, però morí sobtadament

Fill i successor de Miquel II amb qui coregnà des del 821 i de Tecla, continuà la seva política iconoclàstica Lluità contra els àrabs de la Cilícia i Mesopotàmia i obtingué una treva 841 Administrador prudent, intentà de formar una lliga contra els abbàssides En morir, i sota la regència de la seva muller Teodora, fou succeït per llur fill Miquel III

Protegit de Lluís XIV, mariscal des del 1693, durant la guerra de Successió al tron hispànic dirigí l’exèrcit d’Itàlia, on fou vençut a Chiari 1701 i fet presoner a Cremona 1702, i després en el front de Flandes fou derrotat per Marlborough a Ramillies 1706 Fou preceptor de Lluís XV i membre del consell de regència 1717-22

Fill de Clotari II, fou proclamat rei d’Austràsia vers el 623, sota la regència de Pipí de Landen i del bisbe de Metz S'annexà Borgonya i Nèustria el 629 i Aquitània el 632 Aturà la descomposició del regne i reformà la justícia, les finances, el comerç i l’Església Establí la capital a París, dominà les revoltes internes i sotmeté gascons i bretons 638

Nomenat magister militum 385, li fou confiada la tutoria d’Honori, gendre seu, i la regència de l’imperi d’Occident No pogué recuperar la Illíria per a l’Imperi, però derrotà els visigots d’Alaric a Pollenza 402 i els ostrogots a Fiesole 405 Sospitós de connivència amb els germànics i de voler fer proclamar emperador el seu fill, fou mort amb el consentiment d’Honori

Muller de Šamši-Adad V , exercí la regència 809-806 aC durant la minoria del seu fill Adad-nirari III 809-782 aC Una llegenda, recollida pels autors clàssics, la fa muller de Ninos, li atribueix els famosos jardins penjants de Babilònia i la considera una gran guerrera, vençuda, però, a l’Índia després de quaranta-dos anys de regnat, deixà la corona al seu fill Ninia

Coronat en morir el seu pare Meiji-tennō , a la seva mort rebé el nom imperial de Taishō ‘gran rectitud’ El seu regnat fou marcat pel desenvolupament econòmic, la reforma electoral 1918 i la participació del Japó en la Primera Guerra Mundial, al costat dels aliats, amb un augment considerable del seu prestigi mundial Greument malalt, el 1921 deixà la regència al seu fill Showa-tennō