Resultats de la cerca
Es mostren 465 resultats
Broglie
Família originària de Carrea (actualment Chieri), al Piemont, l’estirp coneguda de la qual és Huberto Gribaldi de Broglia
(1256).
El 1643 François de Broglie 1611-56 fou investit pel duc de Savoia del comtat de Revel El 1660 adquiriren la senyoria de Dormans, erigida en marquesat el 1671 François-Marie de Broglie mort el 1745 fou creat duc de Broglie pel rei de França el 1742, i el seu fill, Victor-François de Broglie París, 1718-1804, mariscal de França, fou creat príncep del Sacre Imperi Fill seu fou Achille-Victor de Broglie , titulat duc, igual com el seu fill Jacques-Victor de Broglie 1821-1901, polític monàrquic, legitimista i historiador
Barbiano di Belgioioso
Família feudal milanesa originària de la Romanya, la filiació de la qual es remunta al condottiere
Alidosio, comte de Cuneo, pare del famós capità Alberico da Barbiano, comte de Cuneo, mort el 1365.
Obtingueren del papa el comtat de Lugo 1411, i del duc de Milà el comtat de Belgioioso 1431, nom que uniren al cognom propi Foren patricis de Milà des del 1456 i prínceps del Sacre Imperi amb la denominació de Barbiano di Belgioioso des del 1769 Per raó del matrimoni 1757 del príncep Alberico Barbiano di Belgioioso amb Anna Ricciarda d’Este, hereva dels marquesos de San Martino, llurs descendents foren autoritzats 1775 pel duc de Mòdena a portar el cognom i el títol de prínceps Barbiano di Belgioioso-Este
Caracciolo
Família noble del regne de Nàpols i una de les més importants d’Itàlia, l’estirp documentada de la qual fou Landulfo Caracciolo
(1110).
Dels seus néts, Landulfo Caracciolo , comte de Montemarano, continuà la família, i el seu germà petit, Giovanni Caracciolo , fou estirp de la família Carafa Els Caracciolo es dividiren en dues grans línies, els Caracciolo Rosso i els Caracciolo Pisquizi , de la primera de les quals deriva la branca dels Caracciolo d’Avellino 1589, ducs d’Atripalda 1572, grans d’Espanya, prínceps del Sacre Imperi i grans cancellers hereditaris del regne de Nàpols, i la branca dels Caracciolo di Torchiarolo 1726, tresorers generals hereditaris del regne de Nàpols, marquesos de Montenegro, grans d’…
columna
Anatomia animal
Estructura anatòmica en forma de pilar o de columna.
Hi ha les columnes de Bertin , que són prolongacions de la substància cortical del ronyó entre dues de les piràmides de Malpighi les columnes carnoses , que són prolongacions de la substància muscular de la superfície interna dels ventricles del cor s’anomenen músculs papillars o trabècules carnoses, segons quines siguin llurs característiques Les columnes de Stilling Clarke són un grup de cèllules nervioses que ocupen l’angle intern del corn posterior de la substància grisa de la medulla La columna vertebral vertebral és el conjunt ossi format per les vèrtebres cervicals, les dorsals, les…
Otakar II de Bohèmia
Història
Rei de Bohèmia (1253-78).
Fill de Venceslau I de Bohèmia, fou elegit duc d’Àustria el 1251 Dirigí una croada 1254 contra els pagans de l’antiga Prússia oriental i una altra contra els lituans 1266-67 Conquerí Estíria als hongaresos 1260, i el 1269 prengué possessió de Caríntia, Carniola i Ístria i esdevingué el príncep més poderós del Sacre Imperi Rodolf d’Habsburg el forçà a renunciar a tots els seus territoris, excepte Bohèmia i Moràvia tractat de Viena, 1276 Dos anys més tard, en un intent de recobrar els seus drets, fou vençut i mort a la batalla de Dürnkrut
cantilena
Música
Mot emprat com a sinònim de melodia lírica i expressiva, tant vocal com instrumental.
Antigament, però, fou emprat sovint com a sinònim de càntic o carmen , en el sentit de peça cantada En el terreny profà s’aplicà a la cançó èpica, a la d’amor, als laments, etc També s’usà en el domini sacre en substitució de mots com himne, antífona o seqüència, així com per a anomenar un cant religiós en llengua profana Del segle XIII al XV indicà una cançó polifònica, sovint a tres veus, en l’estil de la chanson francesa Zarlino 1558 l’usà, més en general, com a sinònim de peça polifònica i Dante el definí com "una petita cantio "
Joan Casanova
Cristianisme
Cardenal.
Dominicà, fou mestre del Sacre Collegi sota Martí V Bisbe de Bossano Sardenya el 1424, d’Elna 1425-26, de Vic, si més no nominalment 1426-31, i de Girona 1431-36 Investit cardenal 1431, prengué una posició favorable al papa Eugeni IV en el conflicte entre aquest i el concili de Basilea Sembla confirmar-se l’atribució a ell de les obres De potestate papae et concilii , en dues versions, llarga i abreujada, un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus , pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria , a Eugeni IV les dues darreres obres, inèdites
ducat de Zweibrücken
Història
Territori del Sacre Imperi al cercle de l’alt Rin.
Orginàriament fou un comtat que el 1385 passà al comte Robert I del Palatinat del Rin mort el 1390 Des del 1410 aquest ducat fou regit per una branca dels electors del Palatinat, que del 1681 al 1718 estigué unida personalment al regne de Suècia Des del 1795 fins al 1814 estigué en mans dels francesos, i el 1814 fou incorporat al regne de Baviera
principat de Frísia Oriental
Història
Territori del Sacre Imperi al cercle del Baix Rin — Westfàlia.
Fou erigit en comtat imperial per Frederic III, el 1464, a favor del baró Ulrich Cirksena von Gretsyl, que prengué el nom d’Ulric I mort el 1466 S'engrandí i assolí el moment culminant amb el fill i successor d’aquest, el comte Edzard I el Gran mort el 1528 El 1654 fou erigit en principat en la persona del quadrinet del darrer, el comte Enno Lluís I mort el 1660 En morir 1744 el príncep Carles Edzard I, darrer dels Cirksena, fou incorporat, com a província, al regne de Prússia El 1806 passà a ésser departament del regne d’Holanda, i el 1810, de França El 1813 tornà a Prússia, però el 1815,…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina