Resultats de la cerca

Aquest castell ocupava el mateix indret on avui dia hi ha el mas d’Orla, a l’oest de Perpinyà La fortalesa, esmentada el 1271 castrum de Orulo , havia pertangut a la família d’Orla, la qual prengué el nom de l’indret Al segle XIII passà a mans d’Arnau de Montescot i després al llinatge dels Oms En l’actualitat no en resten vestigis aparents

És difícil saber en l’estat actual, si el mas de Puig-soutré, a l’est de Castellrosselló, conserva alguns vestigis del que fou un castell d’origen romànic Des del segle XIII aquesta fortalesa era en mans d’una família dita de Puig-oltrer B de Podio Oltrer , 1203, un membre de la qual encara és documentat al segle XV G de Podio Oltrerio , 1402

Fortificació esmentada des del segle XIII villa et castrum de Lugols , 1267, de la qual resten vestigis d’una torre al nord de l’església de Sant Cristòfol de Llúgols D’aquest indret fou originària una família dita Llúgols, que apareix al segle XII Arnau i Guillem de Llúgols es documenten el 1189 El 1384, el poble tenia 7 focs i 18 el 1424

Seu d’un llinatge de cavallers amb notables possessions als termes del castell de Torelló i de Saderra Es documenten entre el 1169 i el 1302, quan Berenguer de Dosrius cedí la seva domus i la castlania del castell de Torelló a Guillem de Malla Consta com destruïda l’any 1405 En queden només vestigis a la part de ponent de la masia del Viver

Té jaciments de ferro i manganès i conreus de cereals, vinya i oliveres A l’antiguitat, donà nom a la guerra de Làmia 323-322 aC, que enfrontà els grecs rebels al domini macedoni contra Antípater Conquerida pels romans, fou incorporada a la Tessàlia 190 aC A l’edat mitjana fou possessió dels catalans del ducat d’Atenes, i serva encara alguns vestigis d’aquesta dominació

El castell de Lés es troba situat a ponent de la vila, damunt Savièla , cim de la roca anomenada també “Castere” 1 189 m d’altitud El camí d’accés s’ha perdut enmig de la vegetació pirinenca Per a anarhi, malgrat tot, el que és millor és seguir els vestigis del caminet primitiu a peu des de Lés Aquest castell resta emplaçat a la riba dreta de la Garona, entre els seus dos afluents, el riu Telhèr i el riu de la Muleta Com a bon castell senyorial, domina la plana de la Vall600-700 m alt, terraplenada per les morrenes de les geleres i l’empremta fluvial Com a castell fronterer,…

L’indret de Castellar —nom avui oblidat— era situat al sector meridional del lloc i veïnat de Portell, al planell i serrat que voregen els cingles que limiten amb el Fluvià, on hi ha les esglésies de Sant Miquel de Roca i Sant Bartomeu Castellar és un topònim molt repetit, el qual gairebé sempre té l’origen en l’existència de ruïnes de poblats o fortaleses de l’antiguitat, sovint emmurallades Castellar del Portell no n’és cap excepció ja que també hi ha vestigis evidents d’un antic hàbitat Pel fet d’ésser el fruit de prospeccions en superfície, les troballes més abundants s’han…

Es troben vestigis d’aquesta orogènia al massís Armoricà, on el plegament fou acompanyat per un metamorfisme de grau variable i per intrusions granítiques Segons alguns autors francesos i espanyols, el Cadomià també afectà alguns materials precambrians del Massís Central francès i del Massís Ibèric El Cadomià és correlacionat amb l’Avalonià de l’est dels Apalatxes i amb el Panafricà d’Aràbia i del nord i l’est d’Àfrica

El topònim Nefiac és documentat des del segle X La parròquia, i per tant la seva església, es consigna l’any 1149, en què Gausbert, abat de Cuixà, donà en feu a Artau de Castellnou tot el que posseïa a la parròquia de Nefiac L’edifici actual és essencialment una construcció barroca aixecada a la primera meitat del segle XVIII, que no conserva vestigis de l’anterior església romànica

Els pocs coneixements que hom en té han arribat a través dels noms personals i religiosos —esparsos en inscripcions llatines— i de la toponímia Segons Gerhard Rohlfs, els sufixos en -os, -ues de Gascunya constitueixen vestigis de l’antic substrat aquità, amb un estret parentiu ètnic i lingüístic amb els jacetans, habitants de la comarca de Jaca L’aquità fóra, doncs, una llengua intermèdia entre el basc i el gàllic