Resultats de la cerca

Originàriament era l’auxiliar dels filid de la Gàllia representants de la poesia culta tradicional Els bards desaparegueren al s II amb la romanització Perduraren, però, a Irlanda fins al segle XVII, al País de Galles segles XII-XIV i a Escòcia fins al segle XVIII amb les funcions dels filid , conjugant la tradició pagana amb el cristianisme Radicats entorn dels nobles, esdevingueren compositors d’elogis, cants d’amor, cants de natura, planys de mort i sàtires, que cantaven o recitaven acompanyant-se amb el crwth El Romanticisme revalorà llur poesia, de la qual hom feu nombroses…

Barcelona era considerada des de l’edat mitjana com la ciutat més important del Principat de Catalunya, pel predomini del comtat del seu nom per tal com presidia el braç reial de les corts, pel prestigi popular de les seves institucions, pels privilegis, que li havien donat una certa jurisdicció general segle XIII, i pel nombre de poblacions que, als segles XIV i XV, esdevingueren “carrers” de Barcelona El 1610 arribà a ésser anomenada metròpolis i mare del regne València rebé el títol de cap i casal per ser considerada com la més important del País Valencià

Fou un destacat organitzador de la comunitat cristiana romana, i dedicà una atenció especial al cementiri que porta el seu nom, a la via Àpia Adoptà una actitud benèvola en matèria penitencial, la qual cosa li valgué l’acusació d’Hipòlit Condemnà el modalisme de Sabeli És commemorat com a màrtir El cementiri de Calixt o catacumba de Sant Calixt , a la via Àpia, conté la “capella dels papes”, el “sepulcre de santa Cecília” i pintures al fresc dels segles III i IV, que figuren entre les més importants de l’art paleocristià La seva festa se celebra el 14 d’octubre

Era la capella de la comanda hospitalera d’Avinyonet, de la qual hi ha notícia des de mitjan segle XIII, installada a l’antic castell d’Avinyonet, que és documentat des del final del segle XI Per la visita que l’any 1661 féu el comissari hospitaler sabem que la capella es trobava en bon estat Al començament del segle XX fou construïda al seu lloc la casa de la vila, que conservà l’estructura de la capella i n’aprofità els murs per a la seva construcció Es tracta, possiblement, d’una obra dels segles XVI i XVII

Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, fou una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats Les primeres notícies es troben l’any 1276 en el testament de Bernat de Bassil, que feu deixa a la major part d’esglésies del Lluçanès, i una d’elles era la de Sant Marçal Més endavant surt novament documentada els segles XIV i XV per tenir béns prop d’ella la canònica de Lluçà Es troba propera al mas Marçal i la capella actual, feta aprofitant alguns carreus antics, la va erigir, l’any 1746, l’hereu Climent Marçal

A l’extrem sud-est del terme, a l’inici d’un apèndix del terme de Caldes de Malavella, situat entre Vidreres i Llagostera, hi ha la parròquia rural de Santa Seclina o Santa Seculina És una església barroca, amb un esvelt campanar, que la fa visible des de la carretera de Vidreres a Llagostera Cal cercar el seu origen als segles XI o XII, en què es completà la geografia religiosa de la comarca consta en els nomenclàtors i llistes sinodals de la diòcesi de Girona, del segle XIV en endavant, com a Sancta Sicline, Segline o Seculine

Església parroquial, situada al nord del terme, a la dreta de l’Onyar, prop del límit amb Riudellots, molt a prop de la N-ll L’edifici actual es va refer entre els anys 1762 i 1773, segons les dates gravades a les llindes Consta com a parròquia rural al Llibre verd de Girona, el 1362, i en els antics nomenclàtors de la diòcesi gironina Hom en pot situar l’origen als segles X o XI A la part nord de l’edifici actual hi ha reaprofitat un mur vell que podria ésser d’època romànica

El lloc de Salt és esmentat l’any 882 en un document pel qual és venuda una peça de terra “in villa que dicitur Salto” D’aquest mateix any data la referència més antiga de l’església “Sancti Cucuphatis in Salto” , en la concessió que el bisbe Teuter féu de diversos delmes a la seu de Girona Consta en diversos documents dels segles XII i XIII com a parròquia En l’època moderna l’església, sovint, és anomenada Sant Jaume per exemple en un document del 1544 L’edifici romànic antic fou tan transformat i ampliat que pràcticament no en resta res

El lloc és esmentat en la donació que l’any 882 féu el bisbe Teuter a la canònica de Girona amb motiu de la seva organització L’any 1222 consta com “Santci Andree de Alodio” També s’esmenta en un document de l’any 1280 L’any 1359 tenia 15 focs al seu terme, i el 1698 fou lloc reial És una església parroquial que primerament pertangué a l’ardiaconat de la Selva i després a l’arxiprestat de Santa Coloma de Farners L’edifici actual fou refet als segles XVIII i XIX i no guarda cap vestigi d’època romànica

L’església de Sant Miquel de Bressui és esmentada l’any 1071, en què el prevere Onofred donà, en ingressar al monestir de Gerri, les seves vinyes situades “ in villa Bracui, in apenditio Sancti Michahelis, in loco que vocant ad Podio de Enante ” Després d’aquesta notícia cal esperar fins a les visites pastorals dels segles XVI-XVIII per tornar a documentar l’església En la visita del 1575, Bressui era sufragània de Santa Maria d’Enviny, de l’oficialat de Sort, i en la del 1758 es fa constar que la seva volta amenaçava ruïna Actualment depèn de la parròquia de Sort